Quan jo era professor jove —i d’això ja fa una eternitat— pensava que les grans batalles de l’escola valenciana es lliuraven només a les aules. Després vaig entendre que no. Que les batalles de debò es lliuren als despatxos, als pressupostos i, sobretot, en la manera com un govern mira els seus mestres. Amb respecte o amb sospita. Amb estima o com si foren un problema. He llegit aquests dies articles, argumentaris, comunicats, tuits, insults i proclames sobre la vaga indefinida educativa. I al final em quede amb una sensació molt simple: açò no va només de diners. Si anara només de diners, ja s’hauria acabat fa dies. La gent no aguanta setmanes perdent sou per dos-cents euros repartits en tres anys. La gent aguanta quan sent que li estan tocant alguna cosa més profunda.
Jo vaig començar en l’ensenyament lluitant pel valencià. Érem joves, teníem més cabells i menys experiència, però una fe quasi religiosa en l’escola pública. Entràvem a les classes amb aquella barreja de precarietat i entusiasme dels qui pensen que ensenyar una llengua és també salvar un país. I ara, jubilat, veig que molts mestres es manifesten pels mateixos motius. Potser amb altres paraules, però amb la mateixa sensació de fons: que allò que costa dècades construir es pot desfer en quatre pressupostos.
Els qui hem estat en totes les batalles reconeixem de seguida l’olor de la pólvora. I també els errors de tots. Perquè seria massa còmode nomès veure les molt clares intencions de la dreta. El PP va deixar un panorama devastador: barracons eterns, retallades, menyspreu pel valencià i una escola pública abandonada a la seua sort. Però també és cert que el Botànic, malgrat augmentar plantilles i intentar reconstruir moltes coses, es va equivocar en decisions importants —tots ens equivoquem. Especialment en voler acabar amb les línies en valencià i en la solució al requisit lingüístic. Molts ho vam advertir aleshores. Quan una llengua minoritzada deixa de tindre espais protegits, acaba retrocedint. És una llei quasi física. I més encara si planteges una alternativa a les línies impossible de portar a bon port.
Per això hi ha mestres que ara senten una mena de cansament històric. Com si hagueren passat la vida sencera defensant sempre el mateix. El dret a ensenyar dignament. El dret a viure en la seua llengua sense demanar perdó. El dret a una escola pública que no siga la germana pobra de la privada. I després hi ha una altra cosa que el poder mai no entén: els mestres tenen memòria. Recorden perfectament quan una administració els respecta i quan intenta desacreditar-los. Quan hi ha negociació real i quan només hi ha propaganda. Quan es vol millorar l’escola i quan simplement es deixa degradar lentament perquè el negoci privat vaja ocupant espai.
Quan un govern envia cartes a les famílies insinuant que els mestres són uns privilegiats; quan es negocia a trompades; quan el valencià es converteix en una nosa; quan tornen a aparèixer barracons i retallades; quan les infraestructures es paralitzen mentre creixen concerts educatius discutibles…, aleshores, la indignació deixa de ser sindical i es converteix en moral.
I jo, que ja estic jubilat i teòricament hauria d’estar tranquil mirant la mar, continue pendent dels mestres. Potser perquè sé que una escola no és només un lloc on s’ensenyen coses. És també el lloc on un país decideix si encara es respecta a si mateix. Per això aquesta vaga impressiona tant. Perquè, en el fons, no parla només de sous. Parla de dignitat. I les batalles per la dignitat solen ser les més llargues. Perquè, amb vaga o sense vaga, la lluita continuarà.
