Hi ha conflictes que, quan s’allarguen, acaben mostrant amb més claredat el que realment està en joc. La vaga educativa indefinida al País Valencià parla del model d’escola pública que volem. I, a hores d’ara, les tres qüestions que concentren el desacord fan referència al model de societat que defensen el PP-Vox. Totes tres necessiten molt més espai i temps del que es pot dedicar en un simple article d’opinió però, així i tot, trobe que és necessari en aquest moment posar damunt la taula alguns arguments amb un esforç de síntesi que, de ben segur, en deixarà fora d’altres.
La primera és la llengua. El valencià no pot ser tractat com un afegitó ornamental del sistema educatiu ni com una eina de confrontació política. És la llengua de la història del poble valencià. Fórem un regne que ningú pot negar, part de la Corona d’Aragó, amb lleis pròpies i autogovern complet, amb el valencià com a referent d’una cultura en tots els àmbits culturals i socials. Un país que, com tots els països, primava els interessos dels seus. No apostar pel valencià és renunciar a la nostra història; és negar que s’és valencià i valenciana quan s’habita aquesta contrada.
La segona és la inclusió. No és una paraula de moda; és entendre el sistema públic com un element que realment està al servei de cada ciutadà i ciutadana, amb les seues peculiaritats, problemàtiques i circumstàncies. Milers de variables que, si no es tenen en compte, discriminen, uniformen, enfronten i, sobretot, generen desigualtat, precarietat i vulnerabilitat. No treballar per la inclusió és no defensar els serveis públics que usem els treballadors i les treballadores; és dir en veu alta: “Si tens un problema, t’apanyes!“
La tercera és el jornal. I convé parlar-ne sense complexos. Millorar les retribucions docents no és una demanda corporativa: és una política educativa. Una societat diu què valora no sols amb discursos, sinó també amb pressupostos. Si repetim que els infants són el futur, les persones que treballen cada dia amb aqueix futur han d’estar ben reconegudes. Un bon salari dignifica la professió, reforça la consideració social del professorat i fa atractiva l’escola pública per als millors professionals.
Aquests tres punts no són capricis separats. Formen part d’un mateix debat. Per això CCOO PV reclama un acord global: perquè els problemes estan relacionats i les solucions també ho han d’estar.
La vaga no diu que l’escola pública funcione malament. Diu que volem que funcione millor. Diu que no acceptem que una de les institucions més importants del país se sostinga només amb vocació, cansament i paraules boniques. Diu quin model de societat defensem: el que done el millor servei, el de més qualitat, el que es referencie en la seua història i cultura, per a atendre de la millor manera possible els qui el paguem cada dia amb la força del nostre treball.
Aqueixa és la tríada de la discòrdia. I també hauria de ser la base d’un acord.
Miquel Puig Cuadau és secretari de Cultura, Política Lingüística i Memòria Democràtica de Comissions Obreres del País Valencià.
