Des que va començar la vaga indefinida dels docents valencians de l’ensenyament públic que no he parlat d’una altra cosa en aquestes columnes, centrant-me en aspectes diferents o en temes relacionats. I és que crec que a hores d’ara és més que una vaga d’un sector concret: és catalitzador de diferents conflictes i preocupacions i disparador d’altres temes. D’alguna manera tot està en la vaga dels i de les docents, és com un aleph, o millor com un jardí de dreceres que es bifurquen.
La setmana passada, per exemple, tots i totes vam poder veure el vídeo d’una agressió freda d’un antiavalots a una mestra de 68 anys. A aquestes altures no fa falta descriure’l perquè el tenim en la memòria. Afortunadament, algú estava gravant en eixe moment i vam poder assistir a la seqüència completa. No diré que sobta, perquè a qualsevol que haja vist o patit una intervenció d’eixe cos no li sobta, però impressiona l’agressivitat molt probablement carregada d’odi ideològic amb la seua dosi de misogínia. Eixe policia estava agredint una mestra, una “Charo” com diuen els ultradretans, una dona madura ideologitzada, d’esquerres i feminista. També impressiona que després del colp que es pega la dona contra l’asfalt el policia continua com si res, amb la mateixa actitud agressiva i desafiant. Evidentment, i per moltes campanyes de propaganda que facen per a netejar la seua imatge, eixa policia no està per a protegir-nos de res sinó per a colpejar-nos, per a maltractar-nos. Com va dir el cap de policia després de les càrregues del 2012 a les portes del Lluís Vives, nosaltres som l’enemic. Tinguem-ho això ben clar.
Perquè a banda del fet absolutament injustificable, el que també va ser impressionant va ser la defensa de la immensa majoria dels sindicats policials de l’acció del company que havia tingut la mala sort que l’havien gravat. És a dir, van deixar absolutament clar que consideren que eixa és la manera correcta d’actuar davant una manifestació de mestres, la violència “proporcionada” que mereix una professora que camina d’esquenes sense cap actitud agressiva i que no es veu vindre el colp. També va ser impressionant la manera com van dirigir-se a la delegada del govern que s’havia atrevit a prendre distància de l’acció i a anunciar la depuració de responsabilitats. Personalment soc molt escèptic sobre que eixa bèstia hiperventilada rebrà cap sanció, però cal reconéixer que a aquesta democràcia borbònica que ens hem donat entre tots no és habitual que una delegada del govern desautoritze una acció policial i deixe clar que no la comparteix.
I és que fins ara es produïa un fenomen curiós. Fora qui fora el delegat o delegada del govern, era seure en el despatx i convertir-se en un ferm partidari de la violència policial capaç de justificar qualsevol acció per brutal que fora. Si els antiavalots provocaven una càrrega per a repartir llenya, immediatament eixia el delegat o delegada per a dir que la càrrega havia sigut necessària i inevitable. Recorde Ricardo Peralta enviant la policia a apallissar gent al Cabanyal i no em va sorprendre perquè a Ricardo Peralta l’havia conegut en els temps d’Esquerra Unida, quan va muntar Nova Esquerra, i el considerava capaç de qualsevol contorsionisme per tocar i conservar poltrona. Recorde Paula Sánchez de León justificant les pallisses a adolescents de l’Institut Lluís Vives i tampoc em sorprenia, ja que em semblava una pija en la seua bambolla que considerava els estudiants d’un institut públic l’alteritat absoluta i delinqüents en potència o en acte: l’enemic, que deia el seu cap. Però recorde que ja em va fer més impressió veure Gloria Calero, qui va ser alcaldessa de Sagunt, convertida en una aferrissada defensora i partidària de la violència policial. Impressionava allò. Jo vaig estar en la manifestació arran de l’empresonament de Pablo Hasél i tot el que deia la policia per justificar les seues càrregues era bàsicament fals. I després eixia aquesta senyora a dir que llenya al manifestant que se l’ha buscat.
La sensació que tinc a hores d’ara és que la policia fa el que li dona la gana, que és un cos absolutament autònom. El to dels comunicats policials de l’altre dia semblaven deixar ben clar qui mana. Després ixen els delegats i delegades del govern a justificar els fets consumats per a fer com si hagueren sigut idea seua. Crec que prefereixen passar per repressors sàdics que confessar que no controlen la policia que nominalment està sota les seues ordres. Per això pose en valor el gest de l’altre dia de Pilar Bernabé, encara que el que permet constatar fa feredat. Un estat on la policia té autonomia per reprimir i considera que no ha de respondre davant de ningú és la definició exacta i precisa del que és un estat policial.
Clar, després va aparéixer l’alcaldessa de València demanant mà dura per desallotjar els professors i professores de la plaça de la Mare de Déu. Realment a hores d’ara no tinc clar si volia traslladar a la rival política el cost d’imatge de la violència policial o és que estava desitjant que foteren un grapat d’hòsties als professors i professores, companya d’odi ideològic de la mala bèstia de l’espentó. Honestament no sé la resposta. El que sí que sé és que el grau de cinisme i d’inoperància que té l’alcaldessa Català supera totes les expectatives, i el Festival de les Arts n’ha sigut un altre exemple. És una senyora molt de dretes, molt molt de dretes, que bàsicament pot presentar a hores d’ara com a balanç de gestió haver concentrat tots els seus esforços a fer veure que la Torre i les pedanies del Sud no formen part de la ciutat, clavar tots els cotxes possibles, tindre-la bruta i (més) turistificada i inhabitable i ara reclamar violència policial contra els mestres. Afortunadament ells foren més llestos (i més respectuosos amb la cultura i la tradició valencianes del que ella, la que s’avergonyeix de la seua llengua, serà mai) i van traslladar l’acampada perquè es poguera celebrar el Corpus. Ella es va quedar amb les ganes.
Veurem com van les coses en aquesta setmana. Podríem somniar a partir de la mobilització popular que altra València és possible, que altre País Valencià és possible. Però després mire la candidata a presidenta de la Generalitat del PSPV, i que el primer que fa Compromís després d’anunciar la seua candidata a alcaldessa del Cap i casal és muntar un bolo amb Rufián… i se’m passa. Primer amb Irene Montero, ara amb Gabriel Rufián. Supose que el tercer amb els dos i amb algun zombi de Sumar. Que a cada paradeta que organitzen a Madrid Compromís acudisca entusiasmat i dels primers comença a ser desesperant. Que a les notícies de Madrid no els importe el que passa ací és irritant, però són de Madrid. Que a nosaltres ens coste tant ser el centre de la nostra pròpia agenda fins i tot en moments com aquestos, és molt trist. I així no hi ha manera.
