La solució (si n’hi ha) és més Europa (1)
Espanya, des de la instauració de la democràcia parlamentària, mort ja el dictador, és un Estat clientelar de partits (iniciat amb la Restauració borbònica del XIX i l’alternança política posterior, i, arribada la Transició, apuntalat amb l’assalt partidista de la funció pública i de les seues institucions). Els fets històrics apunten en aquesta direcció.
Pel que es veu, el carnet del partit, durant molts anys, ha estat la clau que obria tots els panys de l’Administració -des de la local a l’estatal, sense distinció. Diran el que voldran, però les inèrcies del franquisme, en aquest punt, han perdurat durant dècades i encara en patim les recialles.
Espanya és el negoci d’uns centenars de famílies, en paraules dels mateixos implicats -Fèlix Millet, acusat fa anys pel cas Palau de la Música de Barcelona, ho declarà explícitament en alguna entrevista. Perquè ens en fem una idea, fins al 1837, en ple període isabelí, s’hi demanava prova de noblesa per accedir a la funció pública. La morralla, per tant, hi estava vetada.
Aquesta situació, com veiem, ve de lluny i s’intensificà amb la despossessió dels béns comunals, senyorials i eclesials de les desamortitzacions fallides del XIX i l’aparició subsegüent, en termes de possessió de la terra, dels grans latifundis actuals. I així ens va en matèria agrària.
D’altra banda, cal dir que, quant al sector industrial, comercial i financer, la base de la majoria de les grans fortunes actuals espanyoles (sector energètic, obra pública, importacions, banca, etc.) deriven de monopolis i prebendes de tota mena atorgats pel franquisme durant la postguerra a particulars, especialment a partir dels anys 50. Ja ho saben: treballant ningú es fa ric -i menys, milionari.
Per exemple, el marqués de Villaverde, gendre del dictador, gaudia de l’exclusivitat de la importació de les populars motocicletes Vespa italianes. I de casos semblants n’hi ha per a parar un carro. No vull ser prolix. En fi, el secret dels autòcrates corruptes és envoltar-se dels seus i fer-los igualment corruptes; així, a veure qui xista. De manual.
A l’hora d’ara, aquest sistema s’ha reinventat en l’anomenat capitalisme dels amics via BOE i l’IBEX 35 -dominen, controlen i gestionen a voluntat el perol dels pressupostos de l’Estat. Florentino Pérez n’és l’apòstol més mediàtic i la Llotja del Bernabeu, el seu temple més emblemàtic. O siga, el de tota la vida; que ja avorrix haver d’explicar el que és evident!
Compte fet, quan aquesta oligarquia dominant ocupà el poder econòmic, el pas següent era colonitzar la política, la judicatura, el sistema financer, l’alt funcionariat de l’Estat, l’exèrcit, les institucions, les empreses públiques i privades més rellevants, etc. Era una estratègia deliberada o, senzillament, el resultat d’una evolució lògica de l’avenir històric amb una conseqüència clara i previsible: l’ostentació del poder real.
I llavors aquesta oligarquia poderosa -escampada per tot el territori i molt sovint emparentada- s’havia d’investir d’un discurs patriòtic centralista, sòlid i incontestable que l’aglutinara com a classe, la legitimara socialment i que fos la coartada teòrica per als seus interessos particulars. I, mentrestant, la immensa majoria de la població tocant d’oïda i sumida en la ignorància, la fam i les mosques.
Espanya és un estat fallit que com a projecte col·lectiu no il·lusiona ni al Tato. No debades els moviments que el relat espanyolista ha anomenat perifèrics no han deixat de créixer malgrat les estratègies dissuasòries d’ara i adés, malgrat, per exemple, l’empresonament de polítics independentistes per fer precisament allò que en campanya electoral prometien que farien si assolien el poder -per complir la seua paraula, vaja.
Clavaren la monarquia en la Constitució a maça-martell, dissenyaren un estat autonòmic sense competències plenes ni finançament real per dur-lo endavant amb garanties -el cas nostre és flagrant i de jutjat de guàrdia; no em cansaré de dir-ho- i la modernitat hi arribà perquè Europa ens arruixà diners durant dècades; si no, de què? És el cas paradigmàtic -i luctuós- de l’AVE: un Mercedes que el propietari no pot mantindre perquè li ve just ficar gasolina.
I així, en un marc on manen els de sempre, el col·lapse social i econòmic és imminent i Espanya, mirant-se l’eclipsi amb les ulleres de la pàtria i èbria amb copes del món que no paguen el lloguer, no sap cap on pegar -i ni tan sols és conscient que ha de pegar volantada si no vol esclafar-se contra la realitat.
Amb tota la seua bateria mediàtica s’entreté marejant el personal amb invasions fictícies i fent servir la justícia com un ariet electoral, tot esperant que la tempesta implique recuperar la normalitat -i els dividends polítics i econòmics per als de sempre. Ara estan a la joca per fer l’assalt final al no-res, si és que en queda alguna cosa, perquè, a la marxa que anem, no en quedara ni per a tastes.
Ultra això, l’aristocràcia econòmica i política espanyola creu erròniament que fent-se la morta i deixar passar el temps, a la gallega, el riu tornarà a mare. Si de cas, admetrà a contracor algun canvi estructural mediàtic -però irrellevant-, algun ajustament menor del sistema de gestió, control o governança, i poca cosa més. Ve a ser, en definitiva i en la pràctica, acarar la complexitat del segle XXI amb la mirada esbiaixada del segle XIX. Les revolucions, colló, que les facen els altres!
I què ha de fer el comú dels mortals que hi vol sobreviure i, si no és molta molèstia, fer-ho dignament? Ens n’anem a la caseta a fer-nos la paella i que ens deixen estar de romanços? Resignació, revolta? La deixem caure? Avant les atxes?
Creieu-me, sí que hi ha esperança, sí que hi ha futur, però cal afrontar-lo amb determinació i valentia. I en aquest escenari nou les dones i la gent gran en protagonitzaran els papers estel·lars, perquè d’on no n’hi ha, no se’n pot traure.
