El combustible de la vida no és la gasolina, el dièsel, el gas, l’electricitat o la pasta de moniato, no; és la il·lusió. I si es perd, no hi ha res a fer, només esperar no sabem ben bé què.
En el sistema neoliberal imperant, el desenllaç previsible de la batalla que lliurem cada dia per anar anant sol ser sempre el mateix: unes vegades guanya ell i unes altres perds tu. I així va la cosa, què els he de contar? I té un mal passar d’aquelles maneres. Això fins que el cos social, pel que veiem en moltes ciutats europees, rebenta per les costures -pels més vulnerables, desmotivats o agosarats-, car en la lluita desesperada per la supervivència -econòmica, social, residencial, laboral, cultural, etc.-, res no perd qui res no té a perdre. Cap novetat, doncs, en aquest període interglacial.
Atenga, no sé per què s’estranya tant que els carrers s’incendien a tot arreu i com més va més. És si fa no fa un dir prou a moltes coses, a un desfici vital col·lectiu que rosega per dins i aborrona per fora -detalle’s vosté, si vol, els maldecaps de tota jeia que no deixen dormir al personal, les seues cabòries i les dels seus, menopauses a banda, i en trobarà per a parar un carro. I després dorma, si pot, que demà cal tornar al tall.
És, dic, un crit d’ira esgarrifós no se sap ben bé contra qui (govern, multinacionals, fons d’inversió, estats, institucions, ideologies, malfactors globals, la IA?). És com fer manotades en la foscor i caminar a la palpa. És un udol potser alliberador però desorientat, errívol, perquè, en la seua vehemència i indefinició, no troba interlocutor enlloc o, en els casos extrems, no en vol trobar. I sovint qui s’hi hauria de sentir apel·lat pel bram, va i es disfressa de militant de la causa per fer-se’n el fonedís, quan no de damnificat. Cap novetat, doncs, en aquest període prenuclear.
Tot plegat deu ser un símptoma d’un món esgotat, d’un món que s’acaba -on la cinquena revolució anunciada n’és la cirereta rutilant i autolítica alhora. Hom parla de la mineria espacial, d’emmagatzemar la consciència humana en un dispositiu digital o de les bondats de l’emblanquiment anal, i tu, mentrestant, desesperat a la cerca de les ofertes del supermercat. I tu, malgrat els graus, mestratges i romanços acadèmics engolits, vius amb l’únic projecte de vida de no haver de compartir algun dia el bany amb altres tres companyes de pis.
Arribats en aquest punt, sí, el col·lapse global -cada cop més, en un sentit literal- és a tocar i l’orquestra no deixa d’actuar -tot desafinant i aliena deliberadament al canvi que s’hi acosta. Si no hi ha futur, si no hi ha il·lusió per tindre’n, pensen els perdedors del sistema -i a centenars de milions se’n compten-, només resta capgirar el present i que se’n vaja tot a pastar fang. La història en va plena d’exemples i de com acaben. I a França, sobretot, ho saben ben sabut. Foc a la barraca!
La bona veritat és que s’hi ha instaurat un model econòmic tan distòpic i estrident que, per exemple, només dues empreses, Apple i Micrososft, tenen més valor -en termes monetaris- que la majoria dels països del món. Que què?
I, en la mateixa línia, darrere la mitificació del fenomen de la globalització i el lliure comerç -la mare de totes les batalles-, s’arrecera una enganyifa flagrant, atés que el capitalisme clàssic que l’inspira s’aplica de manera esbiaixada i sempre a conveniència del més fort.
Sense anar més lluny, el govern xinés juga a un capitalisme dirigit on el 70% de les empreses són estatals i on el finançament de les seues inversions en l’estranger també ho són -una invasió subtil i silenciosa, que refina les formes i n’amaga el propòsit. És un capitalisme, doncs, que caga per mitja galta, com diuen.
EUA, per la seua banda, tot i ser-ne el paladí teòric, en la pràctica no creu en les bondats del lliure mercat. Així, fins a vuit tipus d’ajuda -generosa i, sovint, a fons perdut- rep el sector agrícola estatunidenc, tals com ara: assegurances de collita, cobertura de riscos, pèrdua de preus, programes de conservació territorial, préstecs per a la comercialització, desastres naturals, per a la promoció de les explotacions, la recerca agropecuària, etc. I després diuen que la mà lliure del mercat obra miracles en pro de productes barats i de qualitat. Mentida podrida! Aquesta gent juga dopada i la resta -nosaltres inclosos-, emmanillada i a remolc, com cagalló per séquia. Així, mira per on, els globalitzadors sempre són els altres.
En aquest context adulterat, els productes xinesos i americans de tota mena -industrials, agropecuaris o financers- inunden els mercats de tot el món. Aqueixa és la realitat. Els dos grans líders mundials són els països que més subvencionen, per exemple, els seus sectors agrícoles -i ja és dir, perquè els nòrdics ho fan fins a un 60% del valor de les produccions; els xinesos, per raons ideològiques òbvies i els nord-americans perquè, si no ho fessen, els seus productes agrícoles no podrien competir ni en un mercat desabastit de barri.
I, a més, competixen amb mecanismes de protecció injustos com ara els aranzels famosos de Trump. Aquests són taxes que graven i, per tant, dificulten les exportacions des de països pobres de productes elaborats, com ara la xocolata processada d’Uganda, Ghana o Costa d’Ivori; i, en canvi, sí es permeta l’exportació de la matèria primera en cru, el cacau, amb aranzels molt baixos.
I açò es fa intencionadament perquè siga el país receptor qui n’elabore el producte final amb valor afegit, l’exporte arreu del món, com fa Alemanya, Suïssa o Bèlgica, i n’obtinga beneficis substanciosos. I un altre tant ocorre amb el café, amb els països productors i aquells que s’enriqueixen processant la producció cafetera dels primers (com ara Suïssa o Alemanya, de bell nou). Conclusió: treballant ningú es fa ric i menys si ets pobre de solemnitat.
Per tant, una enganyifa més, com tantes d’altres, que els portaveus mediàtics i polítics del capitalisme postanalògic amaguen, al mateix temps que fan rodar un argumentari de bar que, a pur de ser repetit, acaba sent un mantra acceptat com a veritat revelada: el de la baixada d’impostos i la pujada d’aranzels com a revulsius potents per al creixement econòmic del país, o, en el paroxisme cognitiu, les maldats múltiples consubstancials a les persones migrants -que mira que en donen la matraca, redei!
No obstant això, cal dir que la veritat sura i que, si es manifesta, no serà per boca dels qui han eixit a fumar, sinó dels qui n’entenen. En aquest sentit, apuntem que des de fa anys l’Escola de Negocis Booth de la Universitat de Chicago pregunta de forma periòdica -i sense distinció de color polític- a un grup de 40 economistes de màxim prestigi arreu del món sobre els temes centrals de l’economia. I, curiosament, les seues opinions expertes solen ser molt diferents de les que predominen en l’opinió pública -especialment en la neoconservadora- difoses per opinadors i pseudoeconomistes amb el cul llogat per les empreses per a qui treballen.
Les conclusions d’aquest grup eminent, basades en estudis solvents i contrastats, són força reveladores. Primera, la immigració és molt bona per a l’economia d’un país a llarg termini, sempre que s’hi apliquen mesures efectives per a la seua integració. I, segona, el lliure comerç, amb aranzels baixos o sense, és beneficiós per a tots els països, sempre que cadascun exporte el que sap fer realment bé i, molt important, s’ajude amb absoluta determinació el sector laboral propi perjudicat per l’intercanvi. I així tothom ix guanyant, ni que siga per una vegada…
