Habitar és una paraula complexa en el seu sentit més ínfim. Habitar és molt més que un gest automàtic i rutinari; habitar és un gest orgànic en el sentit polític de la paraula. Quan dic que és un gest orgànic, m’agrada pensar que el teixit humà no és una responsabilitat social, sinó una necessitat vital per sobreviure en societat. I poques coses són tan humanes com habitar en col·lectiu: estimar i cuidar les persones, protegir l’entorn i defensar els llegats comunitaris.
Habitar la ciutat de València és tota una provocació. Per desgràcia, no és una excepció, sinó la norma de la ciutat moderna. Les persones, el territori i els llegats comunitaris no són la prioritat d’un model urbanístic que pretén devorar els teixits socials i veïnals.
A les noves generacions ens queden un poc lluny aquelles transformacions que van marcar un abans i un després en la naturalesa de València. De totes maneres, som una generació en què l’horta encara ha estat present en la nostra infantesa, més enllà dels solars perifèrics de la ciutat; on les cases familiars encara sostenien la seua sigil·losa presència, tot i saber que en qualsevol moment s’executarien les expropiacions; i on vam sembrar els nostres primers records de vida, és on ara trobem paisatges desconfigurats.
Parlar de perifèries és relatiu i versàtil, tot i que una bona descripció en el cas de València és tot allò que era horta en les últimes dècades. Parlar de perifèria és assumir que, en un moment donat, es van establir límits i es va jerarquitzar la ciutat. Potser no com un únic intent d’expansió uniforme, sinó com mossegades que configuren una metròpoli sense cap rigor urbanístic, que no mira per les necessitats reals de les persones i colpeja amb violència els llegats territorials que s’haurien de preservar entre generacions.
L’execució del Pla Sud va suposar una amenaça que anunciava l’inici d’una herència basada en transformacions irreversibles, fruit de les pretensions megalòmanes d’un dictador amb un règim en decaïment. Tot i la propaganda —reiterada fins a l’avorriment— d’un gran pla que havia de salvar València de futures riuades, i aparentment reforçat aquest relat per la barrancada del 2024, nombrosos informes, comunicats i denúncies públiques —de Per l’Horta o Amnistia Internacional— evidencien la relació directa entre la pèrdua d’horta i l’agreujament de les conseqüències de la devastadora riuada del 29-O.
Aquest projecte va fer una incisió a la ciutat que va traçar el futur de la seua àrea metropolitana fins a circumscriure València en una contínua oportunitat urbanística. Un primer atemptat contra la naturalesa de la ciutat que va resultar ser un projecte pilot per executar futurs espolis dins d’un marc legal. L’aprovació del PGOU, un mite fonamentat en la suposada voluntat de limitar el creixement descontrolat de la ciutat i promoure una planificació urbanística ordenada, va quedar desvirtuada amb l’aprovació de la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística. La introducció de la figura de l’agent urbanitzador, present encara en l’actualitat tot i les modificacions jurídiques, fou una mesura per garantir impunitat i llibertat d’actuació a les empreses privades en l’execució de grans promocions urbanístiques. Un model que desconfigura la ciutat d’acord amb la seua mercantilització, on prima el rendiment econòmic sobre les necessitats de les persones i de l’entorn.
Aquesta mesura va donar carta blanca als episodis de violència urbanística i institucional més dramàtics de la història recent de la ciutat, com van ser les expropiacions de la Punta: centenars de cases enderrocades, horta amb especial protecció exterminada i expropiacions forçoses i profundament traumàtiques per a les famílies expulsades. Més de dos dècades després, el malson de la ZAL continua present. El projecte ha sigut declarat il·legal en diverses ocasions pel TSJCV, tot i que posteriorment el Tribunal Suprem ha revocat aquests criteris, contravenint totes les sentències anteriors.
El resultat és una ciutat que s’oposa sistemàticament als intents del veïnat per sostenir una València on els teixits socials, la defensa del patrimoni i la vertebració del territori siguen prioritats a l’hora d’habitar-la i reconstruir-la. Totes les senyes d’identitat que mantenen viva la nostra història són obstacles per al creixement ferotge de la ciutat; així ho demostra l’intent d’esborrar tot allò que encara fa possible una València alternativa que perdura en l’imaginari col·lectiu.
Açò respon a l’intent inesgotable —cada vegada més pròxim— de la ratificació definitiva del PAI de Benimaclet, un projecte de vora 270.000 m² en què la destrucció de l’horta i l’expulsió del veïnat són protagonistes. Però no sols cal destrossar l’horta per a acabar amb la identitat de València, el millor exemple és el PAI del Carme-Na Jordana. Des de fa dècades, un projecte de remodelació urbana pretén enderrocar cases històriques i parcialment protegides en una zona de Ciutat Vella on encara perviu un teixit veïnal actiu. El punt més crític d’aquest PAI és l’enderrocament de l’edifici dels Fallers, una cooperativa veïnal nascuda arran de la riuada del 1957, on viuen vint famílies en l’actualitat. El projecte no contempla la reubicació al barri ni cap alternativa residencial digna, sinó un tancat residencial de luxe, sense dotacions ni serveis per al veïnat.
Aquesta dinàmica es repeteix amb els més de vint macroprojectes urbanístics que amenacen València de forma imminent: el PAI de Sant Marcel·lí, el batejat “Manhatan” del PAI del Grau, l’ampliació del port i l’aeroport, el túnel passant, l’hotel de la Marina o els plans d’expansió de la UPV (entre altres, un gratacel de 20 altures) són només alguns dels més significatius. Projectes que no pretenen integrar-se en l’entorn, que no responen a una necessitat social i que, lluny de solucionar la crisi de l’habitatge, agreugen un problema amb un denominador comú: l’especulació.
El gran repte que tenim davant no és sols defensar un model de ciutat per a qui l’habita, sinó aconseguir que les noves generacions siguem conscients de la història familiar, social i col·lectiva del territori. No deixar-se convèncer ni seduir per l’aparença de la modernitat urbanística ni pel fals progrés, sinó reviscolar l’imaginari col·lectiu d’aquella ciutat que podria haver sigut i lluitar, amb alegria i humanitat, pel model de ciutat que encara pot arribar a ser.
