Ahir, el Consell de Ministres espanyol va aprovar el reconeixement de Guillem Agulló com a víctima del terrorisme. No és un fet anecdòtic ni banal i pense que té la màxima importància en diversos aspectes.
El primer, i més obvi, el reconeixement a una família valenciana que ha patit molt. No sols l’assassinat l’11d’abril de 1993 del seu fill i germà amb tan sols 18 anys d’una forma cruel i covarda, sinó també com la policia, el sistema judicial i part del sistema mediàtic va tractar el cas i va maltractar la família i els amics de Guillem. Anys de menysteniment institucional, amenaces, mentides i difamacions. En aquest punt cal fer un especial incís al paper cruel que van jugar Las Provincias els mesos posteriors al crim, intentant fer passar la víctima per botxí i l’assassí per víctima. Molt imporant l’aportació de Rafa Xambó amb el seu llibre L’Assassinat de Guillem. Ara, aquest tipus de d’acusacions quedaran penades legalment i la memòria de Guillem Agulló blindada. Portar una pancarta amb el lema “Guillem Jódete”, com van fer els Yomus fa anys, implicarà un delicte d’enaltiment del terrorisme. Per fi.
Hi ha també, però, un aspecte col·lectiu important sobre el qual s’ha fet un pas importantíssim malgrat que encara quede camí. I és el de la memòria col·lectiva. Durant molts anys, massa anys, la consideració de “víctima del terrorisme” ha quedat monopolitzada per només una part de les víctimes. Resulta fins i tot trist haver de repetir que tots els dolors dolen i que totes les víctimes mereixen reconeixement. I quan es diu totes, s’ha de repetir: TOTES. Durant dècades l’estat espanyol ha establert una categoria amb víctimes de primera i de segona. Per una banda, les víctimes d’ETA, GRAPO i atemptats gihadistes. Per altra, a les que fins i tot se’ls ha negat el reconeixement de víctimes, totes les altres. Les que van patir la violència feixista, policial o fins i tot del terrorisme d’estat.
Durant anys, grups nazis i feixistes han anat sembrant de terror els carrers del nostre país i d’arreu de l’estat sense que ni les institucions ni els mitjans de comunicació es prengueren seriosament l’amenaça. Al País Valencià tenim els casos dels assassinats de Miquel Grau i Guillem Agulló, més la resta de bombes i violència exercida contra Joan Fuster, Sanchis Guarner, Josep Lluís Albinyana Olmos, Ricardo Pérez Casado, i centenars de manifestants nacionalistes, sobiranistes, independentistes i antifeixistes valencians. El mapa dels crims d’odi recull 91 assassinats només des del 1990, 14 dels quals al País Valencià. Un terrorisme constant i letal, a pesar que mai haja tingut aquest tractament per part de policies i jutges al servei de l’estat espanyol.
Les conseqüències d’aquesta impunitat les hem vist aquesta setmana amb la desarticulació d’un grup nazi que acumulava armes de guerra amb la intenció de cometre atemptats i fins i tot un colp d’estat. I tot i així, cap dels integrants ha estat acusat de terrorisme i tots es troben ja en llibertat provisional amb un tracte més benèvol al que han patit les persones que van manifestar-se per la vaga general de l’11 de novembre.
Una vegada més la mobilització social i solidària, que sempre ha estat al costat de la família de Guillem Agulló, el periodisme compromés amb el nostre país i el nostre poble que des del primer dia van denunciar l’assassinat pels neonazis, i la persistència de la família, han contribuït a assolir aquest reconeixement per part de l’estat espanyol.
Així, esperem que el reconeixement de Guillem Agulló com a víctima del terrorisme siga el primer pas del reconeixement dels seus assassins com a terroristes i d’una política d’estat seriosa, coherent amb els drets humans de totes les víctimes i continuada destinada a escombrar els nazis i impedir el desenvolupament de les seues activitats criminals.







