Presentació en la llibreria Ona de Barcelona de L’assassinat de Guillem, de Rafa Xambó. A l’autor l’escorten, a banda i banda, l’editor i cantant Pau Alabajos i l’infatigable periodista i exdiputat de la CUP, David Fernández. Xambó, sense embuts, s’endinsa de seguida en els fets. Cal dir primer que res que els nazis sabien que Guillem Agulló anava a passar les vacances de Pasqua a Montanejos. De fet, han arribat junts en el mateix autobús. Els de Marxalenes coneixen perfectament Agulló pel seu activisme com a jove de Maulets. Res no sembla fortuït.
Ens trobem ara a la fatídica nit del 10 d’abril de 1993 en la plaça de la menuda població de l’Alt Millars. Una plaça plena de joves que es diverteixen. En un moment donat, el grup de nazis format per Pedro Cuevas Silvestre (el Ventosa), de vint-i-un anys, Gerardo Damián Mora, de vint-i-dos anys, José Camilo Cuñat Montañana (el Pollo), de vint-i-un anys, Juan Manuel Sánchez López (el Picha), de vint anys i Francisco García Antón, (el Moody) també de vint anys, s’atansen fins al grup on hi ha Guillem enraonant amb dues amigues seues de quinze i setze anys. Primer els insulten, repten Guillem, gallegen i, ràpidament, passen a l’acció. En un tres i no res, posen en fuga Voro, un amic de Guillem, mentre mantenen a ratlla dos altres amics seus i a les xiques.
Guillem, llavors, es queda sol, encerclat pels seus botxins que el colpegen fins que Cuevas i Gerardo, finalment, agafen tot el protagonisme d’aquella sinistra acció. Navalla en mà, Cuevas l’ataca, el fa retrocedir fins al carrer Cantón. Guillem posa els braços per protegir-se. Al remat, però, un dels nazis l’agafa d’un braç i Cuevas, estirant-lo del coll cap avall, li clava, destrament, com el més veterà dels botxins, la navalla al cor.
Tot seguit, els assassins se’n van del lloc dels fets udolant com llops, cridant eufòrics ¡Arriba España! i cantant el Cara al sol, saludant desafiants a la romana. Al cap de cinc minuts, Guillem ha traspassat. Té només divuit anys.
La resta de la història ja és coneguda. Xambó desgrana de forma clara les detencions dels amics de Guillem, menors, tot el dolor d’aquelles primeres hores de pànic. I, encara, l’entrega perfectament orquestrada dels assassins a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil. La desfeta d’una instrucció penal impecable contra el monstre de l’Audiència de Castelló que acabarà concloent que la mort de Guillem, lluny de ser un assassinat, ha estat el resultat tràgic d’una baralla entre joves radicals. Presideix el tribunal el magistrat Felipe de la Cueva Vázquez, jutge des del 1954. L’acompanyen la magistrada Eloísa Gómez Santana, qui va començar la seua carrera judicial el 1978, a Getxo, Euskadi. I el magistrat ponent, Antonio Martínez Zamora, nascut a Múrcia el 1941.
El judici ha estat una autèntica vergonya des del punt de vista processal i ha tingut lloc en un clima de tensió social en què la policia ha contingut les protestes amb puny de ferro. Bàsicament, els magistrats han inadmés, evitat, qualsevol càrrega probatòria del delicte d’assassinat. Vergonya.
El diari Las Provincias, dirigit aleshores per una Maria Consuelo Reyna omnipresent, ha jugat un paper de primer ordre en aquesta inquisició a força de criminalitzar la víctima, orquestrant -com d’habitud- una campanya indecent davant de la qual s’ha plegat tothom -com d’habitud, també-. S’han posat de genolls i mirant cap a un altre costat socialistes amb ‘mando en plaça’, gent d’ordre de tota mena… Una campanya que, alhora, ha fixat també els termes de la discussió pública sobre aquest tèrbol i sinistre assumpte que ens perseguirà per sempre com a societat. Una campanya, finalment, que ha dictat també bona part dels titulars de tots els altres mitjans de comunicació valencians amb molt poques excepcions.
Urgeix girar full, però al Mestalla, al cap de res de l’assassinat i durant anys, a les manifestacions cíviques del 9 d’Octubre, Guillem serà humiliat una vegada rere l’altra. Guillem, jódete!… foteu-vos-en, pares de Guillem, foteu-vos-en ciutadans d’aquest país torturat per la violència política des de fa dècades sense que la justícia haja mogut un dit, sense que les forces de seguretat hagen tret el cul dels seus seients si no ha estat per a perseguir tots els qui són considerats els elements de l’antiEspanya.
Xambó ha recollit tots aquests fets minuciosament. L’assassinat de Guillem és un llibre capital, un monument a la memòria, incòmode, clar, rigorós. Parlar de la història de Guillem és, escriu Núria Cadenas en el pròleg, “parlar de la història contemporània d’aquest país, de la història i de l’ara mateix també (…) el llibre comença per les persones i acaba en les persones, per com per reconfortar el lector amb humanitat després de tanta ignomínia, com per recordar-nos qui som, què és el que importa”.
“A Guillem l’assassinaren tres vegades: els nazis; i en sentit metafòric, Las Provincias i els magistrats de Castelló”, sentencia Xambó. Fernández assenteix, i recorda també el fracàs dels assassins, la victòria de la memòria sobre la barbàrie. “Després que afusellaren el membre del FRAP Jon Paredes Manot Txiki, algú li va dir a la seua mare que havia perdut un fill però que n’havia guanyat de milers. I fins que es va morir, milers de ciutadans anònims van saludar-la pel carrer, amb un Agur, ama… Adeu, mare”, explica el periodista.
Guillem s’ha convertit en un símbol contra la barbàrie i contra l’oblit, contra el feixisme, malgrat els seus botxins i els seus còmplices guardians tots d’un ordre social i d’una mentalitat que ha perdurat durant dècades, acomodada en les costures d’una democràcia atorgada.
Acaba dient Fernández que si no enteneu l’ascens actual del feixisme només cal mirar al passat. Venim d’allò, d’aquella nit que ens assassinaren Guillem, de la ignomínia que va representar el seu judici en aquella sala de vistes de Castelló de la Plana i, també, en els budells de les redaccions d’uns mitjans de casinet, reaccionaris o simplement fastigosament còmplices. I venim d’encara més lluny o de més a prop, si voleu.
