Estic molt trist per aquesta pèrdua. La mort del meu rector, per a mi el primer i més compromès rector de la Universitat de València, m’ha sorprès de viatge familiar l’endemà del meu aniversari. M’han vingut un grapat de records a la memòria, de converses i treballs que vam compartir. En faré un comentari apressat.
Em vaig incorporar a la UV com a ajudant el curs 1988-89. Per la meua trajectòria com a valencianista d’esquerres i activista social, em van demanar ben prompte que formés part de la mesa del Bloc de Progrés de la Universitat de València, la denominació que rebia la plataforma de PDI, PAS i estudiants que defensava posicions progressistes, l’autogovern universitari, la normalització del valencià, la unitat lingüística del català i una universitat compromesa amb la societat valenciana; una plataforma que donava suport al rector Ramon Lapiedra. Dic açò perquè, en una altra organització, un jove ajudant no doctor haguera sigut l’últim mico, però amb Ramón Lapiedra tot era senzill i amable, rigorós i lúcid. Com també ho era amb l’enyorat Josep Lluís Blasco, catedràtic de Teoria del Coneixement i bon amic de Lapiedra. Ramon era un home de ciència humil, catedràtic de Física Teòrica que no se les donava de res. Em tractava com un igual, escoltava els meus arguments i feia que em sentís respectat. Jo l’admirava. També compartia la mesa que moderava i ordenava aquelles reunions amb Llorenç Ferrer, catedràtic de Matemàtiques, qui també em tractava molt bé i va morir fa uns anys. Els professors titulars els representava Rafa Pla -Platón per als amics i camarades- ja traspassat també.
En aquells temps i per si em llegeix algun jove, abans de cada claustre, hi havia una assemblea oberta en què tothom podia participar i allà es fixava la posició que el Bloc de Progrés mantindria en el claustre. Participava el rector i tot el seu equip. Allà retien comptes de la seua gestió i es feien propostes del que calia fer. S’hi parlava amb llibertat. Hi havia debats molt interessants, profitosos i democràtics. No tot eren flors i violes. També hi havia alguns enfrontaments durs que es resolien votant. Què lluny queda aquella escola de democràcia universitària si mirem els claustres actuals on, fa ben poc, no es va poder aprovar un pronunciament en defensa de la vaga educativa de l’ensenyament públic no universitari perquè una gran quantitat de claustrals ni acudiren ni s’excusaren. Molta vergonya dels 170 claustrals que no hi assistiren. Estic segur que el rector Lapiedra estaria d’acord en aquesta denúncia que faig de la indolència irresponsable d’aquells claustrals que no consideraren important solidaritzar-se amb els mestres i defensar l’escola pública.
Amb ell, amb el rector Lapiedra, vam posar en marxa el Centre de Produccions Audiovisuals de la Universitat de València, embrió del que després seria el TAU, que vaig dirigir durant 8 anys. Mentre alguns il·lustres professors em consideraven el boig de les pantalletes perquè no veien ni important ni necessari disposar d’un servei d’audiovisuals per a la comunitat universitària, Ramon Lapiedra em defensava i n’entenia la importància. El temps ens ha donat la raó. No puc esmentar ací els equips que acompanyaren al rector en la gestió universitària. Foren un bon grapat de professors i professores. Només diré que qui més em va ajudar fou Josep Lluís Barona, catedràtic d’Història de la Ciència.
Quan em vaig entestar a posar en marxa una televisió universitària que emetés en obert per a la ciutat de València i àrea metropolitana i que pogués -amb continguts durs (debats, conferències, documentals acadèmics i científics…) en català o amb subtítols en català si es tractava d’altres llengües, i que servís d’alternativa culta a la porqueria que emetia Canal 9 -sempre tindríem poca audiència però de qualitat-, Ramon Lapiedra, tot i celebrar la meua iniciativa i entendre que això era el que ja feien altres universitats a Europa, Estats Units i Llatinoamèrica, em va dir que no. No podia assumir més conflictes dels que ja tenia amb el president Joan Lerma, el qual estrangulava la Universitat econòmicament i no li feia cap gràcia la defensa del català com a llengua pròpia de la Universitat. Vaig entendre els arguments del rector i els vaig acceptar. Us imagineu una TV universitària en valencià amb debats i conferències amb intel·lectuals solvents?
Amb el rectorat de Ramón Lapiedra acabat d’estrenar, l’any 1984, el claustre constituent va aprovar els nous Estatuts de la Universitat l’any següent, i s’hi va proposar la retirada de la imatge de la Verge de la Sapiència de l’escut de la UV. La decisió va ser impugnada judicialment pels sectors universitaris dretans encapçalats per Antonio Llombart. Las Provincias el va convertir en un heroi que defensava els símbols valencians i va demonitzar el rector com faria tantes vegades. Per a sorpresa de ningú,l’Audiència Territorial de València i després el Tribunal Suprem consideraren que la imatge havia de continuar figurant-hi. Els arguments eren calcats als que havia usat el diari reaccionari contra la Universitat. En aquest cas, el govern de Joan Lerma va donar suport a la UV sense entrar al fons de l’assumpte. El Consell de la Generalitat Valenciana defensava que la Universitat tenia autonomia per a decidir. L’advocacia de la Generalitat va dur el cas al Tribunal Constitucional, el qual, el juny del 1991, va anul·lar aquestes sentències i va reconèixer que, en virtut de l’autonomia universitària, la Universitat podia decidir lliurement els seus símbols. Una vegada més, Ramon Lapiedra i la comunitat universitària que li feia suport donaven una lliçó de dignitat front als sectors reaccionaris que atiaven les batalles simbòliques i identitàries des de la primera Transició.
Segons que cita Francesc Pérez Moragon, el 2006, quan entrevistaren Ramon Lapiedra per al documental Ser Joan Fuster, declarava: “La nostra voluntat era fer normal en la vida universitària el que qualsevol país normal produeix en la seua llengua i en la seua cultura. Clar, en el nostre projecte universitari hi havia molts objectius de democratització, de qualitat, d’infraestructures materials, de personal, de transparència en la gestió, etc. L’altra gran aposta era fer del valencià la llengua de la institució i aconseguir que la Universitat fera part de la seua vida pública, administrativa i acadèmica en valencià. ¿Per què havia de ser un problema, açò? Evidentment, aquesta voluntat de normalitat sovint xocava amb la realitat, perquè els equips que vaig presidir i la mateixa institució ens vam veure embolicats en una sèrie de polèmiques, insults i desqualificacions que nosaltres no buscàvem”.
El seu compromís cívic, la seua estima pel País Valencià, la seua defensa dels drets de la ciutadania foren una constant en la seua trajectòria vital i per això va ser un dels fundadors i va presidir Valencians pel Canvi (VpC), plataforma cívica creada el 1999 per intel·lectuals, professors, professionals i representants de la societat civil valenciana amb l’objectiu de promoure una alternativa progressista al cicle de governs del PP i impulsar el debat sobre el futur del País Valencià. Fou així com va continuar implicant-se en iniciatives de defensa de la llengua, de l’autogovern i de la modernització de les institucions valencianes.
Jo el duré sempre al cor i a la memòria com un dels grans homenots del País Valencià.
Rafa Xambó és professor honorari de Sociologia de la Universitat de València.
