En memòria d’Elisa Navarro i Soriano en el 23é aniversari del teu traspàs.
Entre les lectures d’estiu, ja n’he gaudit amb un llibre que em va regalar una estimada amiga. Es tracta del treball de M. del Carmen Agulló i d’Andrés Payà Rico: Les cooperatives d’ensenyament al País Valencià i la renovació pedagògica (1968-1976), que tot i ser un treball publicat el 2012, considere que és un treball necessari i actual.
L’educació, l’ensenyament, sempre m’ha semblat un tema entre apassionant i necessari avaluar i que cal entendre i abordar per tal d’aconseguir una societat millor (deixem-ho ací de moment).
Aquest necessari treball n’és una clara exposició que ens fa entendre i comprendre el nostre passat més recent en matèria educativa tot i que tracta altres aspectes i factors importants per tal de posar-lo en context i per tal de comprendre el present, per entendre i donar respostes al present però, sobretot, per tindre lliçons apreses com a societat, com a col·lectiu. Sempre he considerat que les lliçons que hem d’aprendre com a societat en són tan importants com les individuals. Aquestes en són totalment necessàries si no volem caure al parany d’allò que tant s’ha repetit fins a la sacietat: que el passat es torna a repetir. I les repeticions històriques sempre surten malament per als més febles.
El treball de M. del Carmen i d’Andrés m’ha traslladat, personalment al passat, a la meua infantesa, a fets que he viscut en primera persona, però també a moments d’esperances i de lluites col·lectives. I això el fa més viu encara.
Per a mi, el llibre en té alguna mancança de concepte. Parlar sempre de País Valencià, d’identitat valenciana, de cooperativisme valencià on sembla estructurar-se tot baix un marc d’espai que ve creat pel mateix sistema procedent de la dictadura franquista al que les cooperatives d’ensenyament tot just volien eludir, trencar. I no pel fet i la voluntat real dels protagonistes en crear un marc català d’ensenyament deslligat de les estructures espanyoles que s’imposaren des dels estaments més crítics del franquisme (que es desenvoluparan a dins de l’Església catòlica com bé s’explica al llibre: “acudir al ‘paraguas’ de la Iglesia catòlica.”). Crear comarca, organitzar-se comarcalment era un nou concepte pel qual es va treballar i es va guanyar gràcies a aquelles primeres propostes de vertebració nacional. Mantenir la provincialitat del País Valencià, no estava en els principis del moviment nacional d’ensenyament.
Els camins que es proposen, que es gestionen i que es posen en pràctica van molt més enllà de les bases ideològiques i pedagògiques dins d’un marc provincial valencià. “La reconstrucció del nostre benvolgut País” a què s’aludeix al principi del treball no és el País Valencià. És el país Català. Catalunya i no un altre. Com deia Maria Aurèlia Capmany (citada al llibre) “una nació sobirana no necessita estatuts de cap mena. Les autonomies són sempre frustradores.”
Les estructures que aprofiten els iniciadors dels projectes d’ensenyament de les escoles són les existents però els seus objectius són trencar amb elles, crear-ne de noves socialment i nacional. “Reivindiquem i utilitzem la llengua i la cultura pròpies” i aquestes, sembla que en fa por encara dir-ho, són la llengua i la cultura catalanes.
No, no s’establiren “vincles estrets” amb Catalunya “units en l’objectiu comú”, era el mateix projecte social i de país.
Els projectes de cooperatives d’ensenyament abastava tot un ventall de temes que atenyia totes les capes de la societat en un temps, cal recordar-ho, de plena repressió social i nacional. Transformar la societat a través d’organitzacions com ara les cooperatives per defensar, entre tantes altres coses i com es diu al llibre, també “la cultura popular en perill de desaparició”. I els protagonistes d’aquesta meravellosa història eren “mig monges, mig soldats”. Quina descripció més simple i bonica per descriure aquelles persones que ho van donar tot per fer del seu treball diari un objectiu col·lectiu i fet amb la màxima il·lusió. I a sobre, apostant-ho tot, lluitant contra el franquisme.
M’ha semblat també curiosa l’esment a l’ensenyament privat que, en mans dels ordes religiosos continua i persisteix a hores d’ara. Aquest és un aspecte polític de l’ensenyament molt actual i viu i que ningú ha gosat tractar fins ara. Ningú ha fet cap mena de proposta per tirar mà a aquesta màfia educativa, vertader motor de l’ensinistrament nacional espanyol i que, al meu entendre, es deuria actuar per tal d’intervenir i per tal de nacionalitzar-ho, ja que continua essent un dels principals estaments del que s’esmenta adientment al treball com a “reconstrucció de l’imperi espanyol.” “Les Escuelas Normales foren un instrument més al servei de la dictadura”. Més clar, la cassalla. I aquest fet encara perviu, gens ha canviat.
De fet, les pràctiques repressives contra la llengua catalana no han deixat de minvar, han canviat el fet repressiu, però no ha canviat gens ni mica l’objectiu: aniquilar la llengua. Aniquilar el poble català.
Una altra reflexió que se’ns planteja en llegir el treball seria si cal canviar la societat per tal de poder disposar d’una “escola valenciana”, lliure, reflexiva…, o millor dit, és una ”escola valenciana” [sic] l’instrument necessari per poder canviar la societat. Evidentment la resposta, al meu entendre, és la segona i per a que això fos possible ens en calen moltes, (totes) les escoles.
D’aquest llibre i de diverses reflexions “amagades” al mateix llibre es pot extraure que la “folklorització” i la “regionalització” en són part del parany on l’enemic (cal llegir espanyolisme) utilitza per tal de sotmetre l’objectiu d’alliberament que cerca l’escola “valenciana”.
En aquest context hi trobem avui en dia associacions, col·lectius…, i persones que posen per davant el fet folklòric i regional (entenent com a regional el País Valencià) que pretén esquarterar la nació completa per unes estructures que venen, com hem esmentat, la majoria impulsades pel franquisme (nacionalsindicalisme) i que, anant de valencians de bé, fan el joc brut i necessari al sistema que es vol implantar des de l’Imperio. Els nomenaríem traïdors, però en soc conscient que ells (la majoria) no són conscients del seu paper de fer el joc brut a l’estat espanyol.
Una altra lliçó apresa (o pot ser, no apresa encara) és quan se’ns mostra com als anys 50 del segle XX el “neovalencianisme” amb “principis ideològics molt diferents” s’avenien en el fonamental: “calia fer País”. Aquesta és una praxi que cal projectar als temps actuals.
En el procés de desenvolupament de les cooperatives d’ensenyament, el fet que s’hi establiren llocs com ara València, el Rosselló, Barcelona, Castelló, Lleida, Mallorca, Andorra, Perpinyà…, per citar-ne alguns exemples que se citen al llibre, delimita un àmbit nacional concret: l’àmbit nacional català. Una reivindicació nacional existent des del primer moment en les bases de les “Escoletes” on la reivindicació nacional es desenvolupa en un context de nació oprimida i no sols pel fet de crear-ne la nació catalana, sinó pel fet que la repressió espanyola també hi marcava aquest territori.
Per tant, per molt que vulguen vendre-nos-la: no hi ha cap frontera a la Sénia i en el moviment educatiu al·ludit, tampoc.
Tot i que ho deixen clar al final del treball quan concreten en dos frases, la primera d’una de les entrevistes dels fundadors de La Masia: “En definitiva com Escola Valenciana amb tot el que implica de pertinença a l’àmbit cultural català.” i l’altra com a conclusió final: “Mestres, pares i mares compromesos amb la llengua i la cultura valencianes, que és la nostra manera de referir-nos a l’espai comú de la cultura catalana.” Tal qual allò que va dir Enric Valor: “el nostre valencià, el català de tots.” però aplicat al moviment cooperatiu de l’ensenyament. Gens secessionista com han volgut dir i practicar alguns.
Per acabar aquesta mena de reflexions al voltant d’aquest meravellós i necessari treball, un apunt que vull deixar constància és la implicació, també, dels pares i mares (de les famílies que van fer possible tots aquests projectes) i que més enllà del compromís personal i social (com van fer els meus pares), i que van avalar amb les seues propietats per tal que aquests projectes educatius pogueren tirar endavant.
Les cooperatives d’ensenyament formen part d’un entramat amb fets i accions concretes, unes eines enfocades a alliberar socialment i nacionalment el nostre país. I aquest país era i és Catalunya. Tot un exemple a seguir!
Ferran Navarro i Soriano és dolçainer i antic alumne de Tramuntana-Mistral-La Masia.
Laudio (Euskal Herria), 4 d’agost de 2026.
