A les huit de la vesprada, a una hora estranya on les escoles acostumen a estar ja tancades i a les fosques, al CEIP Pare Català del barri de Benimaclet, a València, l’activitat és màxima i la imatge molt insòlita.
Al pati del centre ja hi ha plantades una trentena de tendes mentre que unes 200 persones, entre famílies, xicalla i mestres, assisteixen a un taller de muixeranga impartit per la Jove Muixeranga de València, que té la seu a uns pocs centenars de metres de l’escola. De fet, no són pocs els integrants de la colla que porten els fills al Pare Català. En una porteria, una pancarta aporta l’explicació de la falla: “Benimaclet per l’escola pública”. De fet, més de la meitat de gent vesteix la samarreta verda símbol d’aquesta lluita.
L’associació de Famílies d’Alumnes (AFA) ha organitzat aquesta acampada-ocupació del centre educatiu per reivindicar un ensenyament digne i mostrar el seu suport a la vaga de mestres que ja fa un mes que dura. De fet, moltes d’aquestes mestres han vingut, malgrat el cansament d’un mes de mobilització permanent, a l’acampada i algunes fins i tot s’han atrevit a pujar a un pilar muixeranguer. Les xiquetes de la colla presumeixen d’habilitats davant les amigues de l’escola, mentre que les que proven per primera volta tremolen com fulles. Els xiquets estan exultants. Poder reinventar l’escola d’aquesta forma els encanta i la seua excitació és tradueix en un nivell de crits impressionant.
Fins i tot s’han sumat a l’acció un grup d’adolescents, exalumnes del centre, encara que ja van tots a l’institut. “A veure, els motius de l’acampada són importants, però poder dormir a l’escola era el meu somni de tota la infància, així que estic supercontenta de venir”, explica Aitana, una d’aquestes adolescents. La festa i la lluita, doncs, conjuguen bé en aquesta ocasió.
El taller de muixeranga acaba amb una figura acompanyada dels tabals i dolçaines del grup Estrela Roja. Ara és l’hora del sopar i per tot el pati es multipliquen els rogles d’afinitat de les diferents famílies i es comparteixen papes i es desemboliquen entrepans. Algun pare introdueix també alguna cervesa un poc amagada. És innegable que, més enllà de les reivindicacions, s’estan forjant nous llaços de convivència. “Estem creant comunitat educativa”, explica un pare orgullós amb la boca plena.
“L’acampada no té el permís de la direcció, hem estat l’AFA els qui hem decidit prendre l’escola per una nit per reclamar mancances com una climatització del centre, millor accessibilitat o un menjador adequat al volum d’usuaris, a més del mestres de suport i la segona plaça d’orientador, que amb el canvi de govern van desaparèixer”, explica una de les mares de l’associació.
Després de sopar toca anar a dormir i arriba l’escampada. Moltes famílies han vingut a donar suport, però dormir en una tenda pareix una línia roja. “Jo ja no tinc edat, si dorc ací demà no podré anar a treballar”, argumenta un pare. De fet, ara la ràtio adults xiquets es dispara en favor dels segons. Les famílies amb fills més menuts són la majoria, els dels cursos més majors, amb un adult cada tres o quatre criatures ja compleixen. El grup d’adolescents, sense tenda, s’arrecera al porxo de l’escola, de forma sorprenent, després de dies de calor estiuenca, les temperatures s’han desplomat i bufa un vent cada volta més fort i fred. A la matinada fins i tot cauran algunes gotes.
La nit transcorre sense més anècdotes que una visita policial. Un agent fins i tot fa força per intentar obrir la porta, però no s’atreveix a saltar la tanca. Finalment, les explicacions d’una mare de l’AFA els convencen i marxen sense posar més problemes.
Matí de mal d’esquena
Al matí, les cares dels resistents que han aguantat tota la nit són un poema. Entre el fred -aquells poc previsors que han vingut sense sac-, el vent que movia les tendes i la incomoditat, no ha estat una nit especialment relaxant. Només un pare que explica que pateix d’insomni persistent assegura que ha dormit “millor que a casa”. A mesura que es van desmuntant les tendes -amenaça pluja i és recomanable fer-ho mentre encara estiguen seques- el destí de tothom és cap a la cafeteria enfront de l’escola. Cafè en vena i a aguantar fins a les 9 hores, quan obre, oficialment, l’escola.
Arriba l’acte final de l’acció. Centenars de persones es concentren a la porta del centre on es llegeix un manifest, conjuntament per una mestra, una mare i una xiqueta. “Una escola és més que quatre parets, és una comunitat, és un poble unit per educar els seus fills i filles”, expliquen. Al final, el crit de guerra: “Pare català, Pare Català, educació pública i de qualitat!”.
