No tenim un nom concret però a mi m’agrada dir-nos “Caminants del Dimecres”. Setmanalment eixim a fer senderisme per Oliva o els voltants. Hui, vint de maig, per fi hem tornat a la Vall de Gallinera. Després d’un breu debat, la ruta decidida és el Mirador del Xap. Des de Benialí, hem de superar un desnivell de 330 m. en tres km. i mig, un esforç considerable per als nostres cossos madurs. Afortunadament, però, l’ombria suavitza la duresa de la pujada i una simfonia vegetal de colors i olors ens conforta. Els flocs de valeriana semblen competir amb les pesoleres bordes de vistosa floració, vorejant un camí perfumat pel romer, el fenoll i altres herbes aromàtiques. De sobte, un rodal de falagueres esponeroses ens sorprèn i, més amunt, algun fleix de flor deixa constància de la seua excepcionalitat. No cal dir que ara i adés les serioses carrasques, els vigorosos pins i els vells garrofers ens regalen una frescal protecció. Em sembla escoltar un rossinyol amb el seu harmoniós piular. —És una esmerla, el rossinyol té un cant més variat —corregeix Miquel, un expert en aquests ocells. Quan per fi arribem dalt, on el sol es fa present i els arbres minven, apareixen ací i allà els coixinets de camamirla amb les incipients cabotetes d’intensa fragància i delicada virtut antisèptica. «Hi ha més diversitat de plantes a la Vall de Gallinera que en tota Anglaterra» vaig escoltar de Joan Pellicer en una ocasió. Tota la colla ens aboquem al mirador. La vista és espectacular. Cap a baix i a la dreta, Benirrama. A l’esquerra tota la resta de pobles: Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró i Benissili. Cap a ponent, al fons de la solana, emergeix desafiant el Benicadell i en front, la Safor mostra les amples espatles una mica corbades. En pujar un poc més, contemplem una part de la Vall d’Alcalà i per l’esquerra endevinem la Vall d’Ebo. No puc resistir l’evocació d’Al-Azraq, el cabdill andalusí que li va plantar cara al Conqueridor. Aquell líder, segons ens recorda Joan Iborra a Històries i Llegendes, seria invocat molts anys després pels dissortats moriscos arraconats a la Vall de Laguar en la seua desesperada resistència a l’expulsió. D’acord amb la profecia d’una sanadora, Al-Fatimí ressuscitaria amb el seu Cavall Verd per salvar els musulmans de la invasió cristiana d’aquelles terres sagrades, però el guerrer no va comparèixer i la neteja ètnica va seguir inexorable, com la d’ara a Palestina…
Rosa em desperta de les cabòries assenyalant-me una mata esplendorosa de timonet florit. Ens hem quedat ressagats per la meua dèria foto-botànica mentre el grup segueix amunt, potser cap a La Foradada. Encara que la ruta és fàcil i la pendent suau, la senda va perdent-se i el sol calfa. Els faig un senyal als capdavanters i decidisc tornar pel camí que hem pujat. Vicent també. Tots dos enfilem la solitària carretera i, cap a la meitat del descens, trenquem a l’esquerra en direcció a Benitaia per un camí que planeja entre cirerers. Algunes fruites es veuen clavillades. Una dona que vol carregar la caixa recol·lectada per un jornaler ens informa que les abundants pluges han fet malbé el seixanta per cent de la collita primerenca. Li ajudem a aparcar per les dificultats en la maniobra, ens ofereix cireres i n’acceptem un grapadet, són de les tardanes i estan delicioses. Vicent i jo seguim caminant. Des de l’adolescència hem compartit tantes vivències que amb poques paraules ens entenem. Ell m’indica un rogle de pebrella, jo li assenyale un alborcer i, poc després, un espantallops. Aquest darrer arbust, de poètic nom i juganers sonalls, me’l va donar a conèixer un dels Joans, també aficionat a la botànica. Jo li vaig ensenyar el Pericó o herba de Sant Joan, de propietats antidepressives i vulneràries, que vaig identificar des que un policia local de Simat em va mostrar la seua discreta flor i les micro-perforacions característiques de les seues fulles. Així funciona el nostre grup, aprenent uns dels altres, rectificant errors, de vegades discutint, però sempre intercanviant coneixements. A les nostres respectables edats, seguir cultivant la nostra intel·ligència natural de forma humana em sembla una oportunitat magnífica. Per suposat també utilitzem la tecnologia, si convé, però amb prudència i visió crítica.
El vial és cada cop més estret i comença un descens en picat cap a Benitaia amb revoltes impossibles. La nostra conversa deriva cap al grapat de delinqüents que desgoverna el món. Deixem anar alguns exabruptes mentre arribem al Calvari. El recinte quadrat de xiprers recorda la ubicació del desaparegut Convent de Sant Francesc que l’alineació solar amb La Foradada va assenyalar com a lloc sagrat. Diuen que hi va estar Cavanilles, també Baset o algú dels seus. No sé si el general austriacista va dir res del paisatge de la Vall, però el botànic il·lustrat probablement sí. Entrem al poble i ens dirigim a l’ombra d’un llidoner que presideix la replaça del carrer d’Enmig, un dels tres de Benitaia. Els altres dos, el de Dalt i el de Baix, completen la contundent nomenclatura. Sota l’arbre, una parella major de guiris ocupen sengles bancs de fusta. Tots dos contesten al bon dia. Nosaltres ens asseguem al banc de pedra, vora el muret i esperem a la resta del grup, sabedors per via telefònica que estan prop. Uns minuts després, apareixen els dos Joans, Mari Carme, Evarist, Manolo, Miquel, Rosa i Tomàs. Marxem a Benialí. Des d’allí agafe el cotxe cap Alpatró acompanyat de Rosa i Vicent que també volen comprar cireres. La tenda de la cooperativa ha ampliat l’oferta i, a més de la fruita estrella, es pot trobar mel, oli i melmelada de cirera entre altres productes. De tornada ens esperen la resta de caminants i un cotxe amb algunes de les nostres parelles que han pujat per compartir el dinar. Hi baixen les dues Xelos, Marisa i Tere. Passem una estona entre bromes i cervesa a les taules de fora fins que entrem al bar l’Aplec on ens serveixen un bon dinar. Uns hem triat arròs al forn i altres olleta de blat picat. La cambrera, una xica colombiana, és eficient i amable. Lluïsa, l’ama, afegeix a les postres el regal d’unes cireres i la seua conversa amable completa un dia gratificant.
Obsedit amb allò que va dir o que va callar Cavanilles, arribe a casa i escorcolle el seu text: «Su suelo es desigual y abarrancado, pero tan poblado de lugarcillos, tan bien plantado de árboles y aprovechado, que su vista deleyta ahora se examine por partes, ahora se examine desde las alturas». Així descriu el paisatge quan l’autor de les Observaciones entra a la Vall de Gallinera. Allí identifica un bon grapat de rareses botàniques que hui probablement encara hi són. Tanmateix, l’equilibri quasi perfecte entre la mà humana i el voltant silvestre que persistia fins fa pocs anys, va trencant-se per l’abandonament de terres i la despoblació.
Torne mentalment a Benialí. Prop d’on hem dinat, uns braços amb les mans obertes clamen cap amunt. Són llargs, tortuosos, quasi vegetals, molt semblants als de les altres pintures rupestres del Pla de Petracos i del Barranc de L’Infern. A qui es dirigien els “Orants”? Al cel, al sol, a la lluna, a alguna deessa de la fertilitat? Què imploraven fa sis mil anys? Bones collites? Caça propícia? Què demanarien ara els habitats d’aquests pobles? Poder viure del camp? No haver d’anar-se’n fora? Una normalitat climàtica? Protecció davant la IA? Quasi sense adonar-me’n, alce les mans i invoque la veu del poeta que ens ha deixat fa poc. Josep Piera clamava per la seua vella vall. Jo faig meues les seues paraules: no les toqueu, si us plau, no les toqueu. Implore per la Vall de Gallinera, la d’Alcalà, la d’Ebo, la de Laguar i moltes més: no les toqueu, si no és per estimar-les. Estimar aquestes velles i belles valls és protegir-les, no fer-les malbé. Estimar la terra és fer que els seus habitants hi puguen viure amb dignitat i harmonia amb el medi. Això deurien procurar els administradors públics i no deixar-se temptar pels voltors urbanístics com els que amenacen Planes. També els visitants podem contribuir respectuosament. Caldrà alçar els braços?
