Decidim, la plataforma pel dret a decidir del País Valencià, ha assenyalat que, durant setmanes, la Conselleria d’Educació, encapçalada per Carmen Ortí, ha intentat justificar la seua negativa a atendre les reivindicacions de la comunitat educativa apel·lant a la manca de recursos, però que “el problema no és la manca de recursos, sinó les prioritats polítiques“.
L’entitat ha explicat que, “segons aquest relat, la Generalitat no disposaria de marge pressupostari suficient per reduir ràtios, ampliar plantilles, recuperar poder adquisitiu o reforçar l’atenció a la diversitat”, però “cada dia resulta més difícil sostenir aquest argument”, ja que l’informe tècnic elaborat per Docents en Lluita, “Viabilitat Pressupostària de les Reivindicacions de l’Ensenyament Públic Valencià (2026-2029)”, arriba a una conclusió inequívoca: “Les principals reivindicacions de la vaga indefinida són perfectament assumibles dins dels pressupostos actuals de la Generalitat”. “No es tracta d’una proclama sindical ni d’una opinió política, sinó d’una anàlisi basada en els pressupostos del 2026, les dades de personal docent, la normativa europea vigent i estimacions tècniques de cost”, subratlla.
Per això, Decidim ha afirmat que “la conclusió és contundent: fins i tot sense modificar el model de finançament autonòmic, existeix marge econòmic suficient per avançar en la reducció de ràtios, incrementar plantilles, reforçar l’atenció educativa i recuperar drets laborals i salarials”. L’estudi afegeix que, “en un escenari de millora del finançament, la disponibilitat de recursos augmentaria entre 750 i 800 milions d’euros anuals addicionals, permetent una transformació encara més profunda del sistema educatiu”.
El problema “no és pressupostari, és ideològic”
En aquest sentit, la plataforma ha asseverat que “això situa el debat allà on realment hauria d’estar: perquè governar és decidir. I decidir és establir prioritats“.
“Quan es rebutgen les demandes de l’ensenyament públic mentre es mantenen o amplien les transferències de recursos cap a la xarxa privada i concertada; quan es parla d’austeritat mentre es destinen milers de milions al servei del deute; quan es considera inassumible contractar més professorat però no es qüestionen altres despeses molt menys socials, el problema ja no és pressupostari. És ideològic“, ha remarcat Decidim.
Infrafinançament i espoli fiscal
A més, l’entitat ha recalcat que “hi ha una segona conclusió, probablement més important”, perquè “si l’informe de Docents en Lluita demostra que les reivindicacions són viables amb els recursos actuals, també evidencia fins a quin punt el País Valencià disposaria d’un potencial extraordinari si deixara de patir l’espoli fiscal i l’infrafinançament estructural”.
Les dades són conegudes, ha apuntat la plataforma: “El dèficit fiscal valencià s’estima en el 6,32% del PIB, una xifra que equival aproximadament a més de 9.000 milions d’euros anuals. És a dir, cada any abandonen el País Valencià recursos suficients per transformar radicalment els nostres serveis públics”.
Per fer-nos una idea de l’escala del problema, ha continuat, “el deute públic de la Generalitat va augmentar durant 2025 en uns 3.600 milions d’euros, una quantitat molt semblant a la que diversos estudis atribueixen anualment a l’infrafinançament autonòmic”. És a dir, “una part substancial del creixement del deute no és conseqüència d’un excés de despesa, sinó de la necessitat d’endeutar-se per poder prestar serveis que altres territoris poden finançar amb recursos ordinaris”.
Mentrestant, ha afegit, “els pressupostos de la Generalitat destinen cada any més de 7.000 milions d’euros a operacions relacionades amb el deute, entre amortitzacions i interessos. Recursos que no es poden dedicar a escoles, hospitals, serveis socials, habitatge o transició ecològica”.
Condonació del deute valencià
Decidim ha subratllat que “encara hi ha una qüestió més profunda que sovint queda fora del debat públic: la necessitat de la condonació del deute valencià“.
Actualment, ha exposat, “el deute de la Generalitat supera els 64.000 milions d’euros. Una xifra colossal que condiciona qualsevol política pública i que hipoteca el futur de diverses generacions”. “La pregunta fonamental és: d’on prové aquest deute?”, ha qüestionat.
“La versió oficial tendeix a presentar-lo com el resultat d’una gestió deficient o d’un excés de despesa. Però les dades sobre finançament autonòmic expliquen una altra realitat. Durant dècades, el País Valencià ha estat sistemàticament situat entre els territoris pitjor finançats de l’Estat. Això ha obligat successius governs valencians, independentment del seu color polític, a recórrer al crèdit per a poder sostenir serveis públics bàsics”, ha detallat.
És a dir, ha recalcat Decidim, “una part molt important del deute valencià no deriva d’haver viscut per damunt de les nostres possibilitats, sinó precisament del contrari: d’haver hagut de finançar amb endeutament allò que altres territoris podien pagar amb recursos ordinaris. A aquesta realitat cal afegir dècades d’inversions estatals insuficients en infraestructures estratègiques, equipaments i serveis”.
Per això, ha indicat, “cada vegada més sectors socials, econòmics i acadèmics consideren que una part substancial d’aquest deute és il·legítima”. “No perquè no existisca comptablement, sinó perquè té el seu origen en un sistema de finançament injust que ha traslladat sobre la societat valenciana els costos d’una discriminació estructural”, ha afirmat.
“La reivindicació d’una condonació integral o majoritària del deute no és cap privilegi. És una exigència de justícia financera i democràtica. Sense aquesta mesura, una part creixent dels recursos públics continuarà destinant-se a pagar les conseqüències acumulades de l’infrafinançament en lloc de dedicar-se a garantir drets socials”, ha insistit.
La veritable dimensió del conflicte
Aquestes dades permeten entendre la “veritable dimensió del conflicte“, ha assenyalat Decidim. “No estem davant d’una simple discussió sobre salaris o ràtios escolars. La vaga educativa ha posat damunt la taula una qüestió molt més profunda: la contradicció entre les necessitats socials del poble valencià i un model econòmic i institucional que limita sistemàticament la capacitat de satisfer-les”, ha afirmat.
Per això, “la mobilització educativa ha transcendit el seu àmbit inicial”. “Cada vegada més persones entenen que defensar l’escola pública és també defensar la sanitat pública, els serveis socials, el dret a l’habitatge, el futur del camp valencià, els drets laborals i la nostra llengua. És defensar la possibilitat mateixa d’una societat més igualitària i més democràtica”, ha explicat.
En aquest sentit, “la comunitat educativa ha fet una aportació fonamental al debat públic: demostrar que les seues reivindicacions no només són justes, sinó també perfectament viables. Ha deixat en evidència els arguments de la Conselleria i ha obligat a parlar de prioritats polítiques, de finançament i de model de país”, ha postil·lat.
“I ha deixat una lliçó encara més valuosa: quan una societat s’organitza, estudia les dades, construeix arguments sòlids i es mobilitza col·lectivament, és capaç de desmuntar els relats oficials”, ha asseverat.
“Hi ha diners”
L’informe de Docents en Lluita demostra que “els diners existeixen”, però “el problema és que una part dels recursos disponibles es destinen a altres prioritats polítiques i que una altra part molt més gran continua escapant-se del País Valencià a través de l’espoli fiscal, l’infrafinançament i el pagament d’un deute acumulat que mai no hauria d’haver existit”, ha exposat.
Per això, ha subratllat, “la defensa de l’educació pública és també una defensa de la sobirania democràtica. No només per decidir quina escola volem, sinó per decidir quins recursos tenim i com els utilitzem”.
“Perquè els números ja han parlat, ara és el torn de la política” i “també és el moment d’exigir no només més recursos per a l’educació, sinó la gestió sobirana dels recursos que generem, la fi de l’espoli fiscal i la condonació d’un deute que el poble valencià no ha contret per excés, sinó per necessitat. Només així podrem garantir de manera estable una educació pública de qualitat i la resta de drets socials que mereix la nostra societat, ha conclòs Decidim.
