Us imagineu l’actual consellera d’educació, María del Carmen Ortí, consultant el calendari escolar, comptant els dies de classe que resten, fent un reguitzell de sumes amb la calculadora i parlant-ne amb el seu assessor jurídic? Jo sí. I és molt senzill endevinar-ne la conversa. Certament, el problema no és puntual, el tenim cada vegada que governa la dreta i és en aquest punt on hauríem de començar la reflexió de tot plegat. Els servidors públics (funcionaris i polítics) poden gestionar la cosa pública com si fora una empresa privada? Obvi que no! Perquè en el moment en què un govern estalvia diners en l’atenció als ciutadans, està faltant al compromís amb el poble que l’ha elegit. Es tracta d’un principi fonamental recollit en el nostre marc jurídic, la vulneració del qual hauria de ser incompatible amb l’exercici del poder. Aleshores, i només aleshores, ens estalviaríem vagues, retallades de sous, reducció de llocs de treball, l’abús de la contractació temporal, l’abandonament de les infraestructures, etc.
Darrere d’aquesta vaga del professorat, hi ha alguna cosa més que l’exigència d’un increment salarial. Cada institut ha aportat les seues reivindicacions des d’un abast més general a un de més concret i, si la Conselleria d’Educació obrara de bona fe, posaria una especial cura i atenció en totes les demandes, incloses les més particulars. El cas de l’IES Tirant lo Blanc de Torrent és especialment esfereïdor. Els pilars centrals que suporten l’edifici tenen unes escletxes que des de setembre del 2022 han crescut un centímetre. L’institut ha fet totes les passes per resoldre el problema; fins i tot, l’arquitecte de la Generalitat n’ha fet un informe, però fins ara ningú ha dit ni pruna. Clar! El quid de la qüestió és quan pensen fer-ho. Quan s’enfonse l’edifici? Quan hi haja alumnes i professors morts i ferits?
No sé com treballa el gabinet consultiu de la consellera, però des de qualsevol perspectiva —incloent-hi l’econòmica— és un risc palmari esperar-se tant. L’estalvi públic no pot arribar tan lluny i, d’aquesta manera tan eixelebrada, no el permeten les nostres lleis. Si això passara, hi hauria indemnitzacions d’allò més sucoses per a tots els afectats i també més d’un funcionari o polític indolent —d’aquests que ara ixen per la tele com si foren l’espècie dominant d’un altre planeta—podrien anar a presó per uns quants anys. Els càrrecs, doncs, serien tan previsibles com diversos: comissió per omissió, abús de poder, lesions i homicidi imprudent. I d’encausats, també n’hi hauria un bon grapat: des dels responsables de la tramitació de l’expedient fins a la consellera mateix.
En constatar la degeneració dels pilars més importants de l’edifici, se m’esborrona la pell i no puc deixar-me de fer una sèrie de preguntes en bucle al voltant de la nostra cohesió com a poble. Recorde les paraules de Vicent Andrés Estellés: «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit.» i prenc part pel costat dels alumnes i els professors de l’IES Tirant lo Blanc de Torrent que arrisquen la vida cada dia per tal de complir amb la seua responsabilitat. Mire cap a l’altra riba i veig la conselleria d’Educació al bell mig d’una selva fosca, aspra, acerba i salvatge que no reaccionarà sense escoltar el crit punyent de l’opinió pública en contra. Que s’han begut l’enteniment els nostres governants? Que no hem aprés res de la dana? Hem d’arribar sempre als morts perquè es facen les coses com cal? No som meninfots, però sembla que els polítics que ara per ara governen el País Valencià sí que ho siguen. Ho hem dit ben claret, ací en deixem constància i els esperem amb els braços ben oberts per a treballar o per a batallar. Ho farem com vulguen. Trien ells. Sempre ho fan.
