Els focs i el foc
Els grans incendis de sisena generació que s’han multiplicat en els darrers anys a l’Estat espanyol i al País Valencià —cada vegada més ràpids, intensos, imprevisibles i difícils d’extingir— no poden entendre’s únicament com el resultat d’una causa immediata i concreta. Més enllà del detonant específic de cada incendi —una crema de rostolls descontrolada, l’acció intencionada d’un piròman, una negligència, un accident, la caiguda d’un llamp o qualsevol altra circumstància immediata—, tots estos factors només expliquen l’origen puntual de la ignició.
La qüestió fonamental rau en les causes estructurals que fan possible que un foc inicial es transforme en un gran incendi forestal o urbà, més enllà dels problemes de gestió, l’enfrontament entre forces polítiques, les postures negacionistes o les discrepàncies sobre competències administratives. Són les condicions de fons, com l’escalfament global i el caos climàtic —una accepció molt més precisa que un suposat “canvi climàtic” progressiu—, l’acumulació de combustible vegetal per l’abandonament modern del medi rural, l’urbanisme neoliberal o determinats models de gestió del territori, entre altres, les que convertixen un incident concret en una catàstrofe de grans dimensions. En última instància, els incendis constituïxen l’expressió més visible d’un model civilitzatori que ha convertit el foc en el seu principal motor energètic i econòmic. El foc que causa els focs. El caos climàtic no és sinó una de les manifestacions d’esta lògica de fons: una civilització edificada sobre la combustió permanent. En este sentit, els incendis contemporanis no són una anomalia externa al sistema, sinó un dels seus productes més coherents.
La civilització industrial es fonamenta, se sosté i es reproduïx gràcies a una intensa activitat de combustió, com és l’extracció i consum massiu de combustibles fòssils, iniciada al segle XIX i multiplicada al segle XX. Cremar representa, doncs, l’essència del que s’ha anomenat com a “Capitalocé”, és a dir, l’acció del capitalisme orientada a transformar i «civilitzar» el món natural mitjançant la crema de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas), una gran foguera permanent que ha constituït la base energètica de la civilització industrial des de la Revolució Industrial, i que sosté des d’aleshores el metabolisme econòmic del sistema. En este context cremar simbolitza un acte de conversió d’allò que abans era natura (el carbó i el petroli com a part de la terra) en energia per a mantenir el creixement industrial i econòmic. A través de l’ús massiu dels combustibles fòssils, el capitalisme ha desenvolupat una infraestructura industrial i tecnològica que sosté les economies modernes i urbanitzades, però basada en una acció destructiva, doncs per a obtindre energia abundant s’han generat residus i emissions de carboni que provoquen el caos climàtic antropogènic i la consegüent degradació dels ecosistemes i de les mateixes condicions de vida de la població sotmesa a la lògica capitalista.
En sintonia amb estes consideracions, l’assagista i cineasta espanyol Alejandro Pedregal desenvolupa una poderosa metàfora en el seu llibre Incendios. Una crítica ecosocial del capitalismo inflamable, publicat en 2025: la del foc com a imatge del mateix capitalisme. Segons Pedregal, el capitalisme no sols provoca incendis, sinó que organitza el món de manera que el fa progressivament més combustible, tant ecològicament com socialment. Igual que un incendi necessita combustible per a expandir-se sense límit i acaba consumint fins i tot allò que el sosté, el capitalisme funciona com un sistema que devora els seus propis fonaments ecològics i socials per a mantindre’s actiu. Esta lògica de combustió perpètua del «capitalisme inflamable» —basada en l’extracció, l’acumulació i el creixement il·limitat— no sols esgota els recursos naturals, sinó que transforma en mercaderia totes les dimensions de la vida, des del treball humà fins als ecosistemes. Pedregal mostra com esta dinàmica es troba al centre de les crisis climàtiques, energètiques i socials actuals, i com la promesa del progrés tècnic es converteix, en realitat, en un procés autodestructiu. Ho mostra a través de tres exemples concrets d’incendis ocorreguts l’any 2017.
En primer lloc, Pedregal parla d’una inflamabilitat ecològica. El capitalisme transforma els territoris amb l’objectiu de maximitzar la rendibilitat econòmica: fomenta els monocultius forestals —com els eucaliptars cremats en els grans incendis forestals a Portugal, on causaren 66 morts—, afavorix l’abandonament del món rural, mercantilitza el bosc i accelera el caos climàtic. El resultat són paisatges molt més combustibles, on els grans incendis deixen de ser simples accidents o transgressions per a convertir-se en conseqüències estructurals d’un determinat model d’organització econòmica i territorial.
En segon lloc, identifica una inflamabilitat del treball. L’incendi ocorregut a la Galeria Nicolini, a Lima, simbolitza com la recerca incessant del benefici genera condicions laborals extremes. Els dos treballadors implicats, tancats en contenidors metàl·lics sense garanties de seguretat, no moren únicament a causa del foc, sinó per un sistema econòmic que sacrifica la vida i la protecció de les persones en nom de la rendibilitat. En este cas, l’incendi no crea la violència, sinó que fa visible una violència estructural que ja existia abans de les flames.
Pedregal també descriu una inflamabilitat de la reproducció social. L’incendi de la torre Grenfell, a Londres, en què van morir 72 persones de matinada, exemplifica com dècades de privatitzacions, polítiques d’austeritat i desigualtats socials acaben generant edificis, barris i infraestructures extraordinàriament vulnerables. La tragèdia no va ser el resultat exclusiu d’una fallada tècnica, sinó la culminació d’un llarg procés de decisions polítiques i econòmiques que, durant anys, havien anat incrementant progressivament el risc fins a convertir-lo en catàstrofe.
Finalment, l’autor atribuïx al foc una poderosa dimensió simbòlica. El capital es comporta com el foc perquè necessita expandir-se de manera contínua, consumix tot allò amb què entra en contacte, transforma el món viu en recursos econòmics i deixa darrere seu destrucció i cendres mentre busca nous espais i nous materials que alimentar. En este sentit, la lògica de l’acumulació capitalista adquirix un caràcter piròman: no pot detindre’s perquè depén del creixement permanent. La idea fonamental és que la crisi ecològica no constituïx un problema extern al capitalisme, sinó una conseqüència directa de la seua pròpia lògica d’acumulació il·limitada i d’expansió incessant.
Una civilització incendiària
En un sentit semblant, el filòsof alemany Peter Sloterdijk parla de la «civilització pirotècnica» per a referir-se a la modernitat capitalista, i assenyala que les que considerem civilitzacions modernes són, en realitat, el resultat dels incendis que la gent de hui provoca sobre els reductes fòssils de l’antiguitat de la Terra. La humanitat moderna és un col·lectiu d’incendiaris que calen foc als boscos i a les torberes subterrànies. Simbòlicament parlant, afirma Sloterdijk, això hauria donat lloc a un “penediment de Prometeu”, ja que, després d’arrabassar el foc als déus i lliurar-lo als humans amb l’esperança d’alliberar-los, en realitat va propiciar que estos desencadenaren una catàstrofe global.
Com veiem, per a créixer cal cremar, però dissortadament este procés carbonitza els límits ecològics del planeta i augmenta catastròficament la temperatura del món en tots els sentits. Perquè també creixen la conflictivitat social, les guerres, el malestar col·lectiu i les fogueres de l’odi. Estem enmig d’una civilització incendiària, en tots els sentits. Al respecte, el politòleg català Albert Noguera i la filòsofa basca Jule Goikoetxea empren el terme «esclats» per a descriure els conflictes socials que, com els que recorregueren el món l’any 2019, sorgeixen dels múltiples malestars generats per la dominació capitalista i propicien moments d’autodeterminació social en què queda suspesa la ideologia dominant. Cal afegir que, ben significativament, durant estos esclats d’indignació popular, que intermitentment es reproduixen, es cremen simbòlicament els símbols més odiats del sistema qüestionat.
Al respecte, l’historiador estatunidenc Stephen J. Pyne parla de com hem anat entrant en allò que ell denomina el “Pirocé”, una nova era geològica impulsada per l’activitat humana amb el foc. Pyne explica que, des de la domesticació del foc fins als incendis forestals contemporanis, el foc ha estat un element central en l’evolució cultural, agrícola i industrial. El Pirocé posa en relleu el vincle entre el canvi climàtic, la gestió inadequada del foc i la freqüència creixent d’incendis devastadors, i suggerix que esta nova era redefinix la nostra relació tòxica amb la natura. La seua aportació assenyala, en suma, com l’ús descontrolat del foc, tant en la crema de combustibles fòssils com en la gestió forestal, està desencadenant inquietants crisis ecològiques.
En una línia semblant, el crític d’art estatunidenc Jonathan Crary escriu que la civilització industrial moderna està a punt de calar foc al món. Per a l’autor, l’erradicació de les formacions socials i de les comunitats arrelades està íntimament lligada a l’extinció del sistema terrestre viu del qual depén la comunitat humana. Estem experimentant ara el capitalisme en la seua fase terminal de terra cremada. En un context de creixent militarització de les societats, això significava la destrucció dels recursos essencials per a la vida amb la finalitat de negar-los a una població derrotada o a un exèrcit que avançava. En un sentit més ampli, la terra cremada és aquella en què regions pròsperes han sigut reduïdes a un estat d’infertilitat i han perdut la seua capacitat de regeneració. És una terra erma, privada d’aigua; els seus rius i aqüífers, enverinats; el seu aire, contaminat, i els seus sòls, afectats per la sequera i l’agricultura química. El capitalisme de terra cremada destruïx, doncs, qualsevol cosa que permeta a grups i comunitats cercar formes de subsistència autosuficient, d’autogovern o de suport mutu. O dit d’una altra manera, una civilització basada en el fet de cremar acaba ella mateixa cremada i reduïda a cendres. Els fets així ho constaten.
