Aquest advers divendres 30 d’octubre ens ha deixat una ferida mala de guarir, amb el traspàs de Carles Dolç: l’amic, company i Tovarich en tantes coses i al seu mestratge al llarg de tants anys. El sotrac de la trista notícia em va deixar atordit en principi, quan l’amic Toni Mollà em va trucar, sabedor de la meua relació directa i afectiva amb Carles per dir-me que havia llegit a les xarxes del telèfon, a poqueta nit, la notícia de la seua mort, per si li ho podia confirmar…
Perplex per la notícia, per la quantitat de brossa i boles intencionades de tant de descervellat que bamba per les xarxes, però neguitós, per altra part, vaig trucar a Neus, cosa que Isa i jo fem amb certa regularitat per qualsevol motiu, i més aquesta setmana que teníem planejat passar el divendres junts a la caseta-refugi de la Calderona, a Serra, que ells —formaven un equip formidable— ens havien reestructurat fa uns anys i que era el nostre lloc comú de confidències, xarrades, experiències i reflexions de tota mena i sobre els nostres alifacs que dissortadament compartíem els quatre.
En agafar Neus el telèfon i sentir la seua compungida veu, en va caure la llonganissa a la cendra… i passí com un llamp, d’atordit a desolat sense saber que dir, Isa al meu costat gemecava i li votaren les llàgrimes parlant amb Neus.
El més trist i dissortat del fet eren les circumstàncies, Neus ens comentà que de vesprada, Carles havia pegat un bac a casa i ací es desencadenà tot. La Parca finalment havia fet el seu inexorable treball.
La seua brillant trajectòria professional, política… ha estat motiu de diversos escrits i comentaris, jo voldria parlar del seu humanisme, el seu coratge malgrat la seua fragilitat, la seua bonhomia.
Ens coneixíem des dels primers anys 70 del passat segle per les lluites i bregues d’aleshores. Quan fundem el PSPV en 1973, de la mà de Ventura i JJ Pérez Benlloch… coincidint més o manco amb la fundació del MCPV de la mà de Carles Dolç, Just Ramírez…
D’aleshores ençà, mai hem perdut el contacte, l’empatia, allò del “Suport Mutu” que explicita Kropotkin en temes valencianistes, socials, polítics, professionals, culturals… i m’ha distingit sempre amb una amistat que m’honora. Gràcies, Carles.
Fa vint-i-cinc anys, Carles i Neus ens dissenyaren la nostra casa nova a Tavernes i quan estàvem parlant del projecte, Carles em cridà per reunir-nos perquè tenia una cosa ben important a dir-me. Feia temps que no es trobava bé i en fer-li unes proves li comunicaren que patia una greu malaltia, una mena de leucèmia, de la qual aleshores, les alternatives eren ben fotudes i del resultat… Ai las.
Li vaig preguntar que pensava fer i em digué que malgrat les intervencions i tractaments, ell necessitava continuar treballant perquè era la seua única alternativa. Li vaig dir que si ell tirava endavant, jo també. Per si de cas —em digué— has de nomenar aparellador al meu amic i company Voro Borja, perquè si jo no puc acabar l’obra, ell que també és arquitecte, signarà les certificacions finals i no tindreu problemes.
Eixe era Carles, en un moment ben complicat de la seua vida, es preocupava pels afers dels amics. Un temps després el vaig cridar jo per comunicar-li que estava en una situació semblant i que Isa i els meus fills, complirien amb els afers econòmics de l’obra, en cas què…
Endemés de la lluita antifeixista que ens havia unit sempre, ara compartíem també un futur clínic ben incert, i això arredoní més encara els nostres llaços personals.
Tot cal dir-ho, això de les nostres relacions d’afecte i sintonia també han estat possibles perquè Isa i Neus, han empatitzat sempre i es professen estima i confiança mútua. Hem compartit per una part viatges ben gratificants, i amb els anys, per una altra part, experiències ben fotudes, tots quatre, com la lluita contra el “Mal de Carranc”, on ens hem donat el suport i l’ajuda i complicitat necessària als mals moments, i compartit l’alegrança pels resultats favorables en oncologia, a les successives revisions al llarg de més de vint anys… Els nostres combats per la vida.
De l’estiu ençà hem tingut una relació més intensa per diversos motius. Personalment, li he fet consultes, sobre els anys de la transició per a un treball memorialístic que ell sovint m’encoratjava a acabar abans que les meues “circumstàncies personals” m’ho impossibilitaren. I Isa i Neus així mateix, per “les seues”, Carles havia estat el meu referent, en aquest combat vital, i Isa el referent de Neus. Endemés del que et diuen els metges, per a nosaltres és ben important conèixer l’experiència d’amigues i amics de confiança, amb qui pots parlar obertament, que han passat el mateix, però abans que tu, i veus que malgrat tot hi ha possibilitat d’eixir més o manco malparat, però eixir.
Per tot açò havíem planificat anar a Serra el passat divendres 30 per passar el dia tranquils, com féiem de tant en tant, per posar-nos al dia de tantes coses, des de la situació política, a la salut però… Se’ns creua malèficament el destí, el puto destí, capgirant la nostra trobada a Serra.
El dimecres 28 d’octubre Carles em va telefonar per dir-me que els informes de meteorologia donaven pluja per a la vesprada de divendres, dissabte i diumenge, i que en eixes circumstàncies pagava la pena quedar per al divendres de la setmana vinent. Darrerament, li havia agafat respecte al cotxe i més amb pluja i de nit, perquè les nostres trobades sempre es feien llargues.
Li vaig dir que cap problema… i no m’ho lleve del cap.
Com a petita mostra us parlaré dels darrers mails creuats i la darrera trucada del dimecres 28… que no me la lleve del cap. Si ens n’haguérem anat a passar el divendres a Serra com havíem projectat?…
El 7 de setembre, li havia enviat una foto de la mani del 12 de juliol de 1976 (fa 50 anys), on ell a la capçalera està raonant amb Ernest Lluch, amb qui lluny dels posicionaments polítics, els unia una afectiva amistat, arran de la caiguda dels “10 d’Alaquàs” quan detinguts a la Direcció General de Seguretat els ubicaren a tots dos per passar la nit al mateix calabós.
L’endemà em truca per telèfon agraint l’enviament de la foto. No la tenia.
Vam tindre una altra conversa quan s’anuncià que s’havia constituït la coalició Compromís-Front Valencià, per a les pròximes eleccions generals, cosa que l’alegrava molt, en vore que malgrat la burrera de l’esquerra pel que tocava a l’Estat, l’esquerra valenciana havia donat una lliçó de saber fer discretament, saber estar i donar esperança per a canviar les coses al País Valencià, i ací havíem de col·laborar en tot el que fora possible. Estàvem entesos.
El 13 d’octubre, m’envià l’enllaç per mail de l’entrevista que El Temps havia fet a Anna Lluch. Com veieu parlàvem de tot allò que ens afectava, i sabedor que Isa havia estat tractada a l’INCLIVA i jo mateix he passat les meues proves d’oncologia al llarg de tres anys allà mateix, ens la recomanava encaridament a tots dos.
Quan estiga en Serra en una nit clara i estrellada, buscaré el teu estel enllà on estiga, benvolgut Carles, i t’enviaré la meua més fraternal abraçada llibertària
Salut, Honor i llarga vida a la teua Memòria.
