L’obertura d’una investigació de la Fiscalia Anticorrupció a l’Ajuntament de València, que implica l’alcaldessa de la ciutat María José Catalá, i a dues regidores del seu equip, Rocío Gil i Paula Llobet, a més de la presidenta del Port de València, Mar Chao i altres quatre treballadors públics, no és només un escàndol que hauria de tenir conseqüències polítiques, sinó també una nova demostració fefaent que el PP, aquell partit que presumia d’haver-se renovat absolutament i no tenir res a veure amb aquell partit del Bigotes, Bárcenas, Rus, Fabra ni els vestits de Camps i els “amiguitos del alma”- ha tornat a la velocitat del llamp als seus vells costums. No pareix que hagen après res de tot el seguit d’escàndols que van acabar amb la seua debacle electoral.
O potser sí que han après la lliçó: la lliçó que facen el que facen no els passarà res, els jutges els acabaran arxivant o absolent o allargant els casos fins que es podreixen i prescriuen, o els trauran de la presó per malalties com a Zaplana (on està i què fa ara mateix?), i els electors tampoc tenen massa més memòria. I no hi ha res que done més ànims a un (presumpte) delinqüent que la certesa de la impunitat.
La utilització de les institucions públiques com un condomini particular on poder col·locar amics, familiars i fidels no és només un balafiament dels recursos públics -aquells que asseguren que gestionen tan bé- i un presumpte delicte, sinó també una forma de crear una xarxa clientelar que els assegure seguidors convençuts, ja que no hi ha ningú més convençut que aquell qui s’hi juga el pa amb un canvi de govern.
El cas de la denúncia de la possible creació de càrrecs ad hoc per tal de col·locar personal de confiança a l’Ajuntament i el Port de València, a més, no pot definir-se com un cas aïllat, sinó que més aviat forma part d’una cultura política. Fa pocs dies véiem un cas similar amb la dona del president Juan Francisco Pérez Llorca, per no parlar del saqueig dels pisos de protecció oficial a Alacant.
Tornant al Cap i Casal, és intolerable que encara no haja acabat la primera legislatura i l’equip de Catalá ja tinga cinc investigats, ella inclosa. És cert que el PP de Rita Barberá va arribar a tenir tot el grup municipal menys un regidor imputat, però no va ser fins després de més de vint anys d’encadenar majories absolutes. En aquest cas, la superació de tots els rècords de velocitat és digne de menció.
Finalment, no es pot oblidar la implicació de Vox. El partit d’extrema dreta i neofranquista que venia a fer net i acabar amb la partitocràcia, les autonomies i els privilegis té ara mateix tres dels quatre regidors escollits a la seua llista d’investigats. L’adaptació del partit ultra als pitjors vicis del bipartidisme també s’ha produït amb una velocitat gens menyspreable. Encara que, veient la gestió que van fer les seues joventuts de les ajudes que deien recollir per a les víctimes de la dana, potser ja venien ensenyats de casa. I, de moment, cap dimissió política.
