Des dels passadissos d’una de les plantes on s’ubiquen les sales de vetlla del tanatori de Sancho d’Àvila de Barcelona s’albira el pati exterior d’una coneguda discoteca de la ciutat. Ben a la vista, en un dels murs del pati del local, es pot llegir sobre un fons enquitranat i al capdamunt d’una bateria de columnes d’altaveus: Life is better dancing together, això és, la vida és millor ballant junts. El lema del local no admet discussió possible. Ballar junts allibera moltes tensions i en desperta d’altres molt agradoses sobretot quan s’és jove. Gairebé tot en la vida és millor fer-ho junts encara que no hi ha res com la solitud per protegir-se de tota l’estultícia que quotidianament ens envolta. Ja conegueu la dita: millor sol que mal acompanyats. O l’altra, millor junts que res.  

Allà es va a ballar, a viatjar -resa un dels reclams- a la Barcelona més salvatge que ningú, per cert, sap ben bé quina és. La sala dedicarà un dia d’aquests una sessió al Psicodromo, local dels noranta que està en l’origen d’aquest altre i que tenia com a emblema el dibuix d’un crani amb uns auriculars. Quina imatge més suggeridora. Esquelets nodrits pels acords metàl·lics de la música electrònica; esquelets que ballen; que suen; esquelets que aspiren un poc de neu o que s’empassen una dosi d’àcid lisèrgic; esquelets que desitgen i fins i tot esquelets que potser follen provocant un gran enrenou d’ossos trencant-se. 

Una mica més enllà, des del finestral del passadís, es pot veure també la imponent Torre Mapfre. És l’edifici de la gran companyia asseguradora aixecat al costat de l’Hotel Arts. Dos gegants que planten cara al mar. Dos símbols de la gran transformació del 92 que van aixecar-se sobre les runes de les rònegues fàbriques, de les barraques. La companyia, a canvi d’una quota, té ven la tranquil·litat que necessites. Tranquil·litat perquè el teu lloro siga atès pel veterinari més car si, sobtadament, cau en una depressió profunda; tranquil·litat per a saber que si li boten foc a casa teua un escamot d’okupes podràs tenir uns diners per comprar-ne una altra; tranquil·litat perquè quan faltes ningú dels teus tinga la temptació d’entaforar-te en el taüt més barat de la botiga dels morts. La tranquil·litat té un preu. 

El tanatori, situat al bell mig d’una de les zones d’oci més importants de Barcelona, és un lloc agradable. Lluminós. Amples passadissos, finestrals, racons enjardinats. Parets guarnides amb frases belles de comiat. 

Les sales de vetlla són com habitacions d’hotel amb cafeteres de càpsules, sofà, taula… Un lloc on poder vetllar el mort però també on poder acabar de tancar acords amb advocats, notaris, funeraris.  

Al difunt el col·loquen al fons de tot de la saleta, en un lateral. Si no avances no el pots veure. La caixa l’entren per una cinta transportadora i quan toca, per la mateixa cinta, els operaris la fan desaparèixer per endur-se-la fins a la sala on se celebrarà la cerimònia d’acord amb el que s’haja disposat. Al tanatori fins i tot hi ha restaurant amb una carta bilingüe ben farcida de faltes d’ortografia en català perquè no falte de res. 

Tot plegat, fa que la mort en aquest racó nostre de món s’haja convertit en un acte social suportable. La gent entra i ix, va i ve, xerra, s’agombola als passadissos, bromeja, intercanvia les darreres notícies sobre les pròpies malalties… El difunt està allà, simplement. En realitat, és algú que ja no existeix. Cadascú es concentra, doncs, en el seu propi batec, en el seu propi estar ara i ací.

La mort, més que mai, en aquest racó nostre de món s’ha convertit en un acte social suportable. Abans les coses eren molt distintes. La vetlla a casa amb la caixa oberta, el mort de cos present. El res col·lectiu del rosari molest com el brunzit d’un eixam de mosques. La comitiva fúnebre avançant pels carrers cap als afores del poble. El toc a mort, aquell repic de campanes lent i pesant capaç d’infondre temor fins i tot en els més descreguts. Mai no podré oblidar el soterrar del pare en aquell altre món menut d’on vaig ser. 

Aquest estiu, al poble, vaig xerrar breument amb qui va soterrar el meu pare. Eren molt bons amics i solien fer befa de la mort. Com és natural P. té un sentit molt particular de la vida. Deformació personal. Cada vegada que parle amb ell tinc la sensació que el manté viu el fet d’aferrar-se al passat, vull dir a la seua infància, joventut. És el temps que realment paga la pena de recordar i reviure. Ningú com P. ho sap, com sap que la vida és molt millor si la ballem junts, malgrat tot. 

Amb el pas del temps, a molts només ens queda una melangia d’aquells esquelets que dansaven frenèticament i després desapareixien de la pista per a palpotejar-se, mossegar-se… Sense aquesta memòria es fa difícil de pair que el moment s’acosta. Imaginar la teua sala de vetlla plena de gom a gom o amb quatre gats i tu allà dins d’una caixa, conservat a la temperatura dels pèsols de les neveres dels supermercats.

Quina mandra tot plegat. Quina puta merda. Quina absurditat. Quina ràbia. Quina broma de mal gust. Quina impotència més gran. Diuen que amor de vida i temor de mort enceguen la raó.  

Almenys, si no n’hi ha cap altra, hauríem de poder triar el lloc i l’hora. Sobretot el lloc. Potser sota un salze, una boqueta nit del mes d’abril, a la vora del meu riu, en el més absolut dels silencis. En el cel virolat, quasi a tocar la línia de l’horitzó, un sol enorme i rogenc com una bresquilla madura. El record d’una badia i el d’aquell pati entapissat de nesprers. El dels cossos ferotges batent-se. Aquell dolç panteix, aquell rostre tan bell, aquells pits com pomes de bosc, aquella pell tan blanca, tèbia. Allò que vam ser.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: La trampa electoral i la trampa abstencionista
Comparteix
Si l'esquerra institucional necessita els moviments socials per aturar el feixisme, per què s'esforça tant en debilitar-los?
Notícia: Per què el franquisme és pitjor que el feixisme
Comparteix
Les dretes radicals espanyoles poden connectar amb símbols, relats i xarxes d’una tradició que conserva acceptació social. Vox expressa esta reactivació de manera especialment explícita. Les convergències discursives i aliances del PP amb l’extrema dreta obliguen a examinar la normalització d’elements d’aquell llegat.
Notícia: Soterrat amb les seues joguines: la tomba intacta d’un infant romà
Comparteix
La sepultura, datada entre els segles II i III dC i descoberta a l'antiga Tomis, on va morir desterrat el poeta Ovidi, conserva un taüt de fusta, amulets i garlandes de flors

Comparteix

Icona de pantalla completa