L’altre dia vaig anar a veure la representació de la magnífica Un estiu, de Clàudia Serra, a càrrec de Lluna Plena Teatre, de la qual ja coneixia el text, editat per Sembra Llibres i que vaig ressenyar amb entusiasme a Caràcters. L’obra se centra en l’explosió d’un camió ple de propilé quan circulava al costat del càmping dels Alfacs, a Alcanar, en juliol del 1978, imagina –i posa cos i veu– a algunes de les víctimes i explica molt bé no només la cadena de negligències i legislació que ignorava la seguretat de la gent que el va fer possible, sinó també com de barat els va eixir als responsables, l’empresa Enpetrol. Com vaig argumentar a la meua ressenya, l’obra és recomanable pel que té d’exercici de memòria, però també per com una obra que estava eixint literalment d’impremta els dies anteriors a la barrancada del 2024 projectava aquell passat sobre el nostre present i marcava sinistres i preocupants continuïtats.
Recorde que mentre esperàvem que s’obriren les portes de la Sala Matilde Salvador vaig coincidir amb un bon amic, home de teatre una generació anterior a la meua. Parlava d’aquella època com una època de catàstrofes, i va recordar també l’incendi de la discoteca Alcalá 20, a Madrid, que comprove que va ser cinc anys posterior a l’incendi dels Alfacs, però pocs dies després de l’accident del vol d’Avianca quan tractava d’aterrar a Barajas, en el qual, entre més de 180 víctimes, van morir Marta Traba, Ángel Rama i Jorge Ibargüengoitia. Això podria explicar eixa sensació que recordava el meu amic, però em va cridar l’atenció que parlava d’aquella època en aquest sentit com si fos completament diferent a la nostra.
Ja he parlat en alguna altra columna de l’autopercepció que tenen els espanyols d’ells mateixos i del país. “Soy español, a qué quieres que te gane”, i eixes coses. Recorde entre diverses anècdotes il·lustratives un relat que vaig llegir sent jurat fa anys d’un concurs de narrativa per a joves que no estava mal escrit però parlava d’un viatge contemporani (i turístic) a Sant Petersburg amb una condescendència infinita, amb la mirada que solen reservar als països de l’anomenat tercer món. A Sant Petersburg. També recorde un conegut que fa molt poc de temps, després d’un viatge a Itàlia va dictaminar amb contundència en conversa informal que aquell era un estat fallit. Desconec si va pujar a un dels seus trens i si sovinteja el nostre servei de Rodalia, detall que potser haguera pogut problematitzar una mica l’arrogància de la diagnosi.
Són anècdotes, i ens parlen d’individus, però crec que són simptomàtics i que el lector o lectora no trobarà massa problemes a pensar en exemples pareguts. És molt cridaner com en poques generacions Espanya ha passat de pensar-se en termes de Mortadelo i Filemón (versió pobra i maldestra de models moderns i prestigiosos) i de Pepe Gotera i Otilio (el nyap, la mandra i la picaresca) a pensar-se a l’avantguarda del món civilitzat, signifique això el que signifique, i un país punter en riquesa, tecnologia i el que se li pose per davant. I, caldria afegir, la generació del meu amic de la porta del teatre, o una part d’ella, considera que eixa transformació és la seua obra històrica. De vegades m’ha resultat difícil qüestionar la sacrosanta transició que va donar pas a la segona restauració borbònica davant de membres molt d’esquerres d’eixa generació que se senten partícips d’eixa tasca que consideren exitosa sense matisos.
I després s’esdevé l’accident de dos trens d’Alta Velocitat a Urda nou mesos després del d’Adamuz i eixos mites i autopercepcions pareixen trontollar, o surar en l’aire, desconnectats sobtadament de qualsevol aparença de referent. I, no és per a menys, perquè se suma a una allau que podria perfectament provocar eixa sensació a la qual feia referència el meu amic. Des del 2024, des de fa dos anys, hem tingut a l’estat espanyol una barrancada amb més de dos-cents morts, xifra molt poc adient a un país modernitzat, a l’avantguarda i altres clixés habituals, una apagada integral de la xarxa elèctrica i dos accidents amb desenes de víctimes en la xarxa d’Alta Velocitat. I en tots ells poden detectar-se negligències, errades en la legislació (o legislació amb objectius diferents de la seguretat de la gent), prioritats polítiques i en general problemes sistèmics i estructurals.
No faré com el meu conegut i no diré que Espanya és un estat fallit perquè precisament l’estat sembla ben sòlid i amb tota una sèrie de cinturons de seguretat, com ara la judicatura i les seues temptacions autoritàries, que fa impensable –desgraciadament– un canvi de model. El que diré –i no és la primera vegada que ho dic– és que és un estat oligàrquic, terriblement centralista, corrupte i no tan ric –ni molt menys poderós– com ens fan veure. Hi hauria prou en parar esment d’on ve la major part d’eixa tecnologia que crea la sensació de modernitat i quines són a hores d’ara els principals motors econòmics del país.
El cas dels ferrocarrils és molt simptomàtic de la lògica terrible d’aquestes característiques de l’estat barrejades amb la lògica del capitalisme avançat. S’ha apostat tot a una xarxa extensíssima d’Alta Velocitat, completament radial, amb tants quilòmetres que, com fins i tot s’estudia en els instituts, és la segona xarxa més gran del món només darrere de la Xina, un país d’una extensió absolutament incomparable. S’ha abandonat la mitjana distància, amb una desaparició constant de línies i tancament d’estacions en l’Espanya buidada eixa que de sobte sembla preocupar-los tant. S’ha degradat el servei de Rodalia, fins a fer-lo més lent i menys fiable, especialment, clar, a “províncies”, i més encara a “províncies desafectes” com Catalunya o potencialment desafectes o simplement no castellanes com el País Valencià. Damunt, han decidit sobreexplotar la llarguíssima xarxa d’Alta Velocitat i ara ens trobem que no poden mantindre ni les infraestructures ni la seguretat. Sembla que cau contínuament i que aleshores trens que agafen velocitats de més de dos-cents quilòmetres per hora depenen, com si fora el guardabarrera del tren de Xèrica, del criteri d’un senyor a una sala sorollosa i amb pantalles amb llumenetes, pressionat a més perquè els trens no acumulen retards. I no oblidem el fet que inaugurar una infraestructura és més lluïdor que mantindre-la, i també que les ocasions que es perden diners pel camí són majors i de major quantitat durant el procés de construcció.
Així, al final del procés, tant d’orgull ferroviari ha conduït al que és hui un desastre total, que ni rodalia, ni mitjana distància, ni Alta Velocitat. Abans els usuaris de la Rodalia encara déiem allò que a l’AVE açò no passa, ahí ni cancel·lacions ni retards. Ara tampoc això es pot dir, quan pujar a un tren d’Alta Velocitat s’ha convertit en una ruleta russa i la gent té creixentment la percepció que s’hi juga la vida viatjant en un dels seus trens.
Per si no n’hi haguera prou ens trobem amb una concepció patrimonial del poder. I no només això, sinó la convicció profunda que el poder institucional és privilegi, premi als mèrits adquirits en els corredors i la llanterneria del partit propi, la recompensa irreversible d’una carrera política, i espai per al repartiment de prebendes, càrrecs i negocis, i no gestió ni menys encara assumpció de responsabilitat. Les culpes sempre són d’un altre i ells passaven per ahí. Això uneix Carlos Mazón amb Óscar Puente, és a dir, als dos partits dinàstics de la segona restauració, i espere no fer curt.
L’orgull per la xarxa ferroviària espanyola era un discurs habitual almenys de la propaganda oficial. La sensació de fiabilitat del servei d’Alta Velocitat –radial– era gran i retroalimentava les xaronades espanyoles i altres sobreactuacions de nou-ric, de qui es creu nou-ric i en el fons sap que fa molt poc que en pot presumir. Ara això no existeix ja. Fins i tot el govern ha hagut d’admetre-ho, encara sense acceptar la seua responsabilitat en el fet que tota la xarxa ferroviària haja continuat degradant-se durant aquests anys fins a arribar a aquest punt insuportable, i mantenint en el càrrec el ministre responsable. Caldrà veure què passa a partir d’ara i si això té conseqüències en l’imaginari espanyol, i conseqüències polítiques, i quines. El que és segur és que cada vegada que agafem un tren sentirem no només incertesa sobre el seu horari o sobre la seua possible cancel·lació, sinó també el dubte íntim i angoixós de si arribarem amb vida al nostre destí.
