Fa quaranta anys que faig columnisme literari a la premsa. Vaig començar a mitjan anys 80 al periòdic Mediterráneo de Castelló i des d’aleshores, de manera més o menys intermitent, no he parat, en mitjans de València, Barcelona o Madrid. Escriure un article de premsa és tirar una botella al mar amb un missatge a dins: no saps mai qui la recollirà, com llegirà el paper i què n’entendrà. Això està assumit. Ocorre, però, que vivim una època –la de la nefasta polarització- on potser els lectors cada vegada toleren menys les opinions personalitzades, que s’aparten d’unes certes i esperables cotilles ideològiques. I això no ho puc acceptar: jo sempre defensaré les idees per damunt de les ideologies. Si negue això em negue a mi mateix, i això mai.
Fa uns anys se’m va ocórrer dir que l’esclat independentista a Catalunya era una de les causes de l’ascens de Vox a tot Espanya. Alguns lectors hi van reaccionar indignats, i em van reprotxar l’afirmació. El que opine, amb tots els matisos necessaris, sobre el fenomen independentista ho he explicat amb detall al llibre Ser persona (Afers), així que no ho repetiré. Però m’hi reafirme: cada cosa que fem té una conseqüència. I la cosa no té més recorregut.
Dic tot això perquè vull dedicar aquest modest article a un fenomen anecdòtic relacionat amb l’actual onada feminista. Soc jo, com a home, feminista? Totalment, en el sentit literal del vocable: la recerca d’una radical igualtat entre home i dona. Cosa que no lleva perquè puga criticar determinades manifestacions més o menys epifenomèniques d’aquesta ideologia, perquè no hi ha ni pot haver res sagrat.
Els qui ens movem per X (encara en podem dir “antic Twitter”?) de vegades trobem piulades indignades de dones que critiquen algun personatge més o menys famós –home- que té una parella –dona- de menor edat que ell. Fins ací tot bé: cada u és lliure d’opinar i criticar el que vulga. Ja ho va escriure Josep Pla en El quadern gris: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina”.
Això de les parelles desiguals és un clàssic que ens remunta als anys 60, quan Sidney Poitier, el gran actor negre, es presentava com a nóvio d’una joveneta blanca a casa dels seus pares, en el film Endevina qui ve a sopar (Guess Who’s Coming to Dinner).
El tabú heteromasclista de la parella interracial ha sigut substituït ara, a cal feminisme (o a cal cert feminisme) pel tabú de la parella de desigual edat, però només si la més menuda és la dona, ep! La cosa em fa gràcia i em pilla acabant de llegir Henry i June (Labreu Edicions), d’Anaïs Nin. Ara en parlaré.
Mentre ultimava aquest llibre, entrevistaven l’actiu Loles León al diari El País. La interrogaven sobre el romanç entre Aitana-Sánchez Gijón (57 anys) i Maxi Iglesias (35 anys). I l’actriu catalana, literalment, va contestar açò: “Jo sempre he sigut major que les meues parelles, 11 o 12 anys major. L’última vegada que vaig estar amb una parella molt jove, jo tenia 52 anys i ell 21. Era de Tunísia i el vaig portar a Espanya. Tant se me’n fot el que diran. La gent que et critica no s’atreveix a viure la seua vida i fer el que li rote”.
La contestació de Loles és magnífica. És el mateix esperit que Anaïs Nin transporta al seu diari en Henry i June, on no s’està de confessar les relacions que té amb tot d’hòmens majors que ella: el seu marit Hugo, el seu amant primordial Henry Miller i altres amants ocasionals com Eduardo o fins i tot Allendy, el seu picoanalista. I tot això mentre, sobre les pàgines d’aquesta obra mestra del relat eròtic, plana l’esperit de June, la parella de Henry Miller, de qui Anaïs també està enamorada…
“L’amor redueix la complexitat de la vida”, escriu Nin al seu quadern. I després continua així: “Ara només tinc tres desigs: menjar, dormir i follar. Els cabarets m’exciten. Vull sentir música estrident, veure rostres, fregar-me amb cossos, beure Benedictine feroçment. Les dones guapes i els homes atractius encenen en mi desigs ferotges… Vull mossegar la vida i que la vida m’esquinci… Aniré a a l‘infern, a l’infern, a l’infern. Salvatge, salvatge, salvatge”.
Jo pense que, en realitat, l’amor és el component que intensifica més el sexe i l’aprofundeix, tal com l’ibuprofè que ajuda perquè actuen millor certs antibiòtics. Perquè no en tingueu dubte: el sexe, com a experiència humana, és superior a l’amor, i crec que Anaïs Nin, en el fons, hauria estat d’acord amb mi.
Ara resulta que si una dona té una parella més jove és que està empoderada i tal. Però si és l’home el major, ja hem begut oli. Quantes bajanades hem de sentir! Recomanaria a les joves feministes que s’hi senten identificades en aquesta exposició que veren més pel·lícules de Loles León i llegiren més Anaïs Nin. Aprendrien que, més enllà de les ulleres ideològiques, el món és en colors.
I si algun lector o lectora no està d’acord amb les meues opinions, la notícia és que no hi ha cap perill que deixe d’expressar-les. Fa quaranta anys que és així i no pense canviar, ho sent moltíssim. De res.
