Un conflicte col·lectiu que busca frenar possibles desnonaments, obtindre lloguers socials i reubicacions, i assegurar el subministrament de serveis bàsics a les cases i els edificis. Aquests són els ànims amb els quals 78 famílies, organitzades amb el Sindicat d’Habitatge de València (SHV), han anunciat l’inici d’una campanya de pressió contra la Sareb, propietària dels immobles on viuen per tal de regularitzar la seua situació habitacional. Es tracta de cases situades als barris del Cabanyal, la Font de Sant Lluís a València, a més dels municipis de Rocafort, Museros i Bonrepòs i Mirambell, a l’Horta Nord.
L’orogen d’aquest conflicte es pot remuntar al 2020, quan els habitants de diferents blocs de pisos propietat de la Sareb van començar a demandar la regularització de la seua situació, amb la voluntat de pagar un lloguer i accedir als drets i obligacions de qualsevol inquilí. Llavors, un grup de famílies sense possibilitat d’accés a l’habitatge van ocupar, en plena pandèmia, un bloc de pisos d’aquesta entitat pública al barri del Cabanyal. Des d’aquest primer bloc, a poc a poc s’han anat afegint més famílies en la mateixa situació fins arribar a l’actual nombre de 78 habitatges organitzats.
Aquests han presentat a la Sareb tres demandes molt clares: “l’aturada de tots els processos de desnonament, els lloguers socials indefinits per a totes les famílies, i el manteniment dels edificis i la regularització dels subministraments bàsics a les cases”. Sota el lema “La Sareb per a les treballadores”, aquestes famílies denuncien els “desnonaments, els impediments o xantatges per a l’accés a lloguers socials, clàusules abusives, talls de llum o abandonaments dels blocs per fer-los inhabitables”. Aquestes situacions -afigen- no són exclusives d’aquests blocs, sinó que consideren que és “un modus operandi de la Sareb per extraure la màxima rendibilitat a les seues propietats”.
La Sareb i el deute públic
Des del SHV es recorda que la Sareb “va ser creada per comprar als bancs actius tòxics després que explotara la bombolla immobiliària del 2008”. Aquests actius -cases, terrenys i deutes- havien perdut valor i llastraven els comptes de les entitats bancàries que havien fet fallida, pel que va comprar-se amb diners públics un patrimoni immobiliari que llavors resultava invendible, el que es llegeix com una altra forma de “rescatat bancari”.
Aquesta despesa pública va finançar-se amb l’emissió de deute públic, amb una xifra que encara hui, més de 15 anys després, acumula més de 28.000 milions d’euros que cal amortitzar l’any vinent.
“En cas de no poder tornar-lo, l’aval és el mateix Estat i la previsió és que les treballadores, com a contribuents, acaben fent-se’n càrrec de la major part”, assenyalen des del Sindicat, que també denuncia que “açò és una demostració més que l’habitatge, estiga en mans privades o de gestores públiques, continua actuant sota la lògica d’extraure benefici i no la d’atendre a les necessitats de la gent que hi viu”.
