En els recents acords de govern entre el Partit Popular i Vox a Extremadura i Aragó, un concepte que ha saltat a la palestra i que ha centrat tota l’atenció mediàtica és el de prioritat nacional, un eslògan que ha fet fortuna i sobre el qual gira la conversació al carrer durant els últims deu dies. Dos partits que voten sistemàticament en contra de totes les lleis que el Govern central aprova en favor dels ciutadans espanyols ara diuen defendre’ls a ultrança per davant dels nouvinguts. De la manera que el plantegen, no és una idea nova, és el racisme de tota la vida, té un origen històric en l’extrema dreta francesa de Jean-Marie Le Pen i busca afavorir els nacionals per damunt dels estrangers en l’accés, per exemple, a la sanitat, la justícia, les ajudes socials i l’habitatge. Si el PIN parental era censura pura i dura, la prioritat nacional és discriminació per origen, l’exclusió per nacionalitat, cosa que no pot ser més xenòfoba i anticonstitucional.
Per a Vox, prioritat nacional vol dir los españoles primero, sempre que no sigues un mexicà ric del barri de Salamanca de Madrid, un futbolista d’elit o un argentí que adora Milei. Allò essencial, evidentment, és definir qui és espanyol i qui no ho és, i el portaveu parlamentari de la formació verda al Parlament de Catalunya, Joan Garriga, ho té clar: es español el nacido de padre y madre españoles. Segons això, la meitat dels dirigents o simpatitzants de Vox, com ara Ortega Smith, Rocío Monasterio, Herman Tertsch, Bertrand Ndongo, Rocío De Meer o Vito Zoppellari Quiles, no són espanyols. Però n’hi ha més. Hi ha un ciutadà d’antiga soca ben conegut de tots que ostenta la prefectura de l’Estat i que és fill de pare italià i de mare grega. Sí, el rei Felip VI, segons Vox, no és espanyol. Prompte demanaran tindre els huit cognoms castellans i línia sanguínia directa amb Pelai d’Astúries, cabdill que va protagonitzar una rebel·lió contra els musulmans en el segle VIII. L’altre Garriga de Vox, Ignacio, ràpidament va eixir a contradir les paraules del seu company. I dic jo, si no s’aclareixen entre ells, com ha de governar aquesta gent tot un país?
El PP, en canvi, està jugant a despistar, ja que en el Congrés dels Diputats va rebutjar la moció de Vox que defenia aquest principi i que incloïa altres punts com la repatriació de migrants o el concepte de remigració dels estrangers que no contribuyan con su trabajo y esfuerzo a la economía social. Els populars han comprat el terme i defenen que no és una mesura racista, sinó d’arraigo real, duradero y verificable, la qual cosa inclou conceptes tan subjectius com la relació afectiva amb el territori. Quan aquest estiu els madrilenys inunden les nostres costes, es posen malalts i col·lapsen els centres de salut, ¿els posarem a la cua en l’atenció mèdica encara que les seues patologies siguen més greus que les nostres? Ho dic per a entendre el concepte d’arrelament o de vecindad segons Feijóo. En realitat, allò que no els agrada ni als uns ni als altres són els pobres (però explotar-los en la clandestinitat sí), i aquesta aversió a la pobresa té un nom, aporofòbia, que és una mescla de racisme i classisme. Quan un fons voltor estranger desnone una família espanyola, els de Vox i ara també els del PP, de quina part estaran? Ho dic o no cal? Dels dinerets, òbviament.
L’any 2023, la presidenta de la Junta d’Extremadura, María Guardiola, va dir: Yo no puedo dejar entrar en el Gobierno a aquellos que están deshumanizando a los inmigrantes. Tres anys després, la mateixa persona regala les competències d’immigració a Vox. Aquesta baixada de pantalons, o de bragues, només pot tindre una explicació: agarrar-se a la poltrona siga com siga. Prometer hasta meter, y una vez metido, nada de lo prometido. Els principis de Guardiola són els mateixos que els de Groucho Marx, que si no ens agraden, en té uns altres. I ací pau i després glòria. És la definició moderna de vendre l’ànima al diable, o de la prostitució política a manera de subsistència.
Amb el nou acord ja signat, i com que la credibilitat d’aquesta senyora és la que és, l’extremenya va dir: lean el acuerdo, palabra por palabra, profundicen. Jo, que soc molt obedient, he fet els deures, i hi he trobat que el acceso a todas las ayudas, subvenciones y prestaciones públicas se inspirará en el principio de prioridad nacional, que procure la asignación prioritaria de los recursos públicos a quienes mantienen un arraigo real, duradero y verificable con el territorio. És a dir, que el PP i Vox volen establir una sèrie de requisits per a una realitat que ja existeix, i és que el 88% de les ajudes públiques les reben els compatriotes i el 12% restant els estrangers que resideixen al país, que d’altra banda coincideix amb el repartiment poblacional. Entre els requisits que proposen hi ha un període llarg d’empadronament previ en la regió, complir una sèrie de condicions econòmiques, socials, familiars, laborals o formatives que demostren que la persona sol·licitant tinga una relació efectiva i afectiva amb el territori, l’absència d’antecedents penals, la trajectòria de cotització, la vida laboral o, fins i tot, l’existència de familiars de primer grau que ja residisquen al lloc. També hi parlen de la supresión total de subvenciones a ONG que favorezcan la inmigración ilegal, encara que no aclareixen quines organitzacions serien les afectades.
Arribats en aquest punt, cal que ens preguntem si aquesta proposta de crear ciutadans de primera i de segona classe és legal o no. Il·legal i inhumana ja ho és, per descomptat, però també discriminatòria i vergonyosa. L’article 14 de la Constitució consagra el dret fonamental de la igualtat davant la llei i prohibeix la distinció. Però aquesta idea no solament xoca amb la Carta Magna, sinó també amb el dret de la Unió Europea i amb moltes altres lleis en vigor al nostre país, com per exemple, la Llei d’estrangeria, que en l’article 14 estableix que «els estrangers residents tenen dret a accedir a les prestacions i serveis de la Seguretat Social en les mateixes condicions que els espanyols». Pensen les autonomies governades per aquests destrellatats fer cas omís de les normes estatals?
El PP trenca amb la tradició de la dreta europea i abraça la còpia de l’America First de Trump i, amb això, perd els papers de centre i demostra més interés per mantindre les quotes de poder a canvi d’acceptar postulats que són contraris a la democràcia liberal. I ho fa perquè sap que necessita imperiosament a Vox en les urnes. Aquest reconeixement explícit dels plantejaments neofeixistes traspassa la línia de la legalitat i de la moralitat, és racisme institucional, desigualtat i discriminació. Imaginem com d’extrems deuen ser aquests pactes dels populars amb els d’Abascal perquè haja hagut d’eixir Isabel Díaz Ayuso a dir-los que és il·legal i que no puedes dejar a nadie fuera de requisitos para los que tiene derechos. I ara veiem també que Juanma Moreno Bonilla, en plena precampanya electoral, està molt incòmode amb els principis que està assumint el seu partit en altres regions perquè sap que el perjudiquen i se n’ha volgut desmarcar.
El PP i Vox ignoren una realitat, la de molts migrants que fan les faenes que els españolitos no volen fer, com ara cuidar els nostres majors, i que enriqueixen l’economia i la cultura de l’Estat. Ara s’oposen a la regularització extraordinària de migrants que proposa el Govern de Pedro Sánchez perquè, insinuen, són tots uns delinqüents. Les 503.327 persones forànies que va legalitzar Aznar eren totes bones, potser perquè ell mateix es va preocupar de seleccionar-les i no se li’n va passar ni una. Aquests conservadors no ho recordaran, però Esperanza Aguirre va obrir la porta als estrangers per a Mercamadrid, necessitava força bruta per a càrrega i descàrrega. Sí, el PP té memòria de peix, però sort que l’hemeroteca els la refresca. Per cert, moltes d’eixes persones que aconseguiran normalitzar la seua situació a Espanya ara seran veneçolans i veneçolanes, compatriotes de María Corina Machado, que en la seua gira mundial va parar a Espanya no per a reunir-se amb el president del Govern, sinó amb Feijóo i Abascal, i va eixir al balcó de la Puerta del Sol amb Ayuso on va ser rebuda amb un autèntic bany de multituds.
M’agradaria insistir en la idea que Vox, que inocula el verí de la xenofòbia, arrossega el Partit Popular en la seua deriva racista. El partit d’Abascal ha deixat de ser un partit d’extrema dreta i és ja pur lepenisme, atés que centra els seus debats electorals exclusivament en seguretat i immigració. Encara que està proposant qüestions que eren impensables, crec en el fons era esperable que ho fera. La sorpresa l’ha donada el PP, per a qui la Constitució és sagrada però, alhora, assumeix com a part del seu ideari alguns dels axiomes segregacionistes de Vox. La claudicació és ja un fet, una realitat, fa molt de temps que va deixar de ser una dreta moderada. La setmana passada, els seus votants es van gitar una nit apostant per l’Espanya de ciutadans lliures i iguals i l’endemà es van despertar amb aquest discurs de la prioritat nacional tan turbulent per a la convivència i la cohesió del país.
En conclusió, és molt trist vore com s’embruta el debat de la migració amb uns acords i uns termes que posen en risc els drets humans dins les nostres fronteres. Tenim unes dretes, en plural, que han perdut el nord, criminalitzen l’immigrant, generen odi i no respecten el dret constitucional d’igualtat entre els ciutadans i les ciutadanes de la seua estimada pàtria. És com si aquests dirigents volgueren ser millors polítics a costa de ser pitjors persones. Els pactes en què un partit depén de l’altre són sempre un error, però sobretot són, com diria Nicolau Maquiavel, extremadament perillosos si en realitat allò que fan és enfortir l’adversari, com s’esdevé en aquest cas. Per això, l’única i vertadera prioritat que hi ha a escala local, autonòmica i nacional és que aquests fanàtics intolerants de pacotilla no arriben als ajuntaments, als parlaments regionals i al Govern d’Espanya i continuen en l’oposició durant anys i anys. No voldria mai vore Abascal entrar en la Moncloa muntat a cavall, per l’amor de Déu.
