És una frase que sovint es repeteix: «que la por canvie de bàndol». No parlaré de por, perquè en absolut considere que la gent de l’esquerra espanyola haja de tenir por de res. Sí que és important, però, que comence a justificar la seua acció política als territoris de les nacions sense estat.
Fins ara, els qui hem estat picant pedra des de l’esquerra nacionalista, sobiranista o independentista —com vulgueu— hem hagut de justificar permanentment, davant dels militants i de les organitzacions de les esquerres espanyoles, la nostra sola existència. Quan, si hi havia alguna justificació ètica, social i política, era precisament la de les esquerres que afrontaven dues opressions: la del capitalisme i la del centralisme espanyolista. De la suma d’aquests vectors —l’espoli de l’espanyolisme, juntament amb les condicions clàssiques del capitalisme envers les classes populars— se’n deriva que els nostres territoris siguen països on la degradació dels serveis públics, l’atur, la destrucció del teixit productiu i la desfeta cultural són més intenses. Malgrat aquests fets, ens hem hagut de justificar.
Ara, amb el declivi progressiu d’una esquerra que no té un projecte social, nacional ni cap alternativa real, aquesta continua present en els diferents comicis amb un únic resultat: apuntalar el PSOE i impedir la construcció d’un discurs d’oposició més potent davant l’avenç de l’extrema dreta i l’empobriment de les classes populars, sense parlar de la nul·la sensibilitat envers les cultures minoritzades des d’Espanya.
Adelante Andalucía ens acaba de donar una lliçó: ha aconseguit vuit diputats, mentre l’esquerra alternativa espanyola s’enfonsava. Amb aquest escenari, al País Valencià hem de reflexionar profundament sobre el desembarcament de l’esquerra espanyola, un fet desitjat pel PSOE, tal com ha verbalitzat la mateixa Diana Morant. I és lògic: un acostament de Compromís a un espai percebut com una crossa inútil del PSOE no ajudaria gens a consolidar un projecte en clau valenciana.
Perquè cal recordar que, en cada elecció, els valencians i les valencianes no sols ens juguem qüestions en clau espanyola, sinó sobretot la possibilitat d’avançar en la construcció nacional des del progressisme. A més, aquesta és l’única via real per frenar el feixisme des d’una opció nítidament valenciana, transversal, progressista i radicalment democràtica.
Els qui, des del País Valencià, insisteixen en la unitat de l’esquerra espanyola s’equivoquen. Però no sols s’equivoquen, sinó que, a més, actuen contra els interessos de les classes populars valencianes, especialment castigades per les polítiques centralistes del govern PSOE-Sumar i pel govern extremista de la Generalitat Valenciana.
Ara són ells els qui han de justificar la seua presència al nostre país, però sobretot aquells que, des del mateix país, malden per la unitat amb els espanyols. L’escenari que va començar a Aragó i que continua a Andalusia ens duu, lògicament, a reforçar l’opció de Compromís, que ha d’aspirar no sols a superar el PSOE, sinó també a esdevenir la primera força política del País Valencià.
