Hi ha un espècimen valencià ben curiós. Es tracta del queixós que anava per tertúlies i casinos, i ara va per xarxes, abocant que els valencians som una colla de meninfots, que no fem res i que no tenim remei. Ell -sol ser un home mansplaining– només fa que tractar de desmoralitzar qui se l’escolta sense aportar raons de pes i ignorant la nostra història. No em referesc als qui provoquen per produir reaccions i mobilitzar la gent. Aquests darrers fan el que poden i punxen els altres perquè reaccionen. Habitualment, a més, ho fan amb bon humor. Aquest espècimen primer, per contra, és el col·laborador necessari dels renegats, colons i assimilats, els quals celebren unes tals declaracions de dissolució col·lectiva com una confirmació del seu desig. Ens voldrien esborrats.
Eppure si muove, que deia el mestre Galileu. El teòric del meninfotisme valencià no s’impressiona si li dius que, malgrat bords i lladres, portem resistint més de tres-cents anys als botiflers i borbons que ens volien assimilar, que el franquisme amb tota la seua violència i menyspreu no va poder acabar amb nosaltres, que el PP de Rita, Zaplana l’immortal, la premsa de dretes i extrema dreta i tota la colla de xoriços van caure, que va florír una Primavera Valenciana que els va arraconar -també és cert que, si no hem repuntat més, és pels cagadubtes dels nostres polítics botànics i les punyetes internes que feren algunes empastrades memorables i no saberen traure punta als encerts, acovardits per les amenaces de l’extrema dreta judicial i la malaptesa de la colla d’oportunistes que s’arrimaren al petit poder. Que ningú s’equivoque com els va passar en l’any 2015. Van creure que havien guanyat per mèrits propis i no per l’empenta de totes i tots. Han sigut els moviments socials del País Valencià i les associacions de familiars de les víctimes de la dana els qui han fet que el negligent criminal de Mazón no tinguera més remei que dimitir i que s’amague en l’escó fins que acabarà pagant tot el mal que ha fet, 233 morts evitables. Ara va per la corda fluixa Pérez Lloca, sí Lloca, que no tindrà temps de covar els ous de la serp per continuar arrasant el territori i la vida col·lectiva, tot justificant-se perquè li ho exigeix l’extrema dreta. Tot això no, no impressiona a eixa caparra, teòric del meninfotisme, que pontifica sense trellat i que acabarà en el bagul de les andròmines inútils més prompte que tard. Una variant d’aquest estil de pensament és la dels analistes polítics, empolainats amb recursos retòrics de teoria social, que sempre comencen dient que guanyarà la dreta. Sembla més lúcid ser fatalista, només ho sembla. També ho deien al 2015. Reviseu hemeroteques i els coneixereu.
El cas és que Escola Valenciana porta 36 anys defensant una escola pública, inclusiva, en valencià i de qualitat per a totes i tots. L’STEPV, el sindicat majoritari a l’ensenyament, prompte complirà també 50 anys. Acció Cultural del País Valencià fou creada l’any 1971 i legalitzada el 1978, i això vol dir que prompte farà 50 anys si comptem des de la legalització. Per l’Horta ha complit ja 25 anys i Ca Revolta està celebrant-los durant aquest any. El Kol·lectiu de Joves del Parke Alcosa ha fet quaranta anys defensant la vida, el treball comunitari i el suport mutu en el barri d’Orba d’Alfafar, un dels espais més castigats per l’exclusió i la marginació dels successius governs municipals i autonòmics tant del PP com del PSOE. El Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià, que tant ha fet per la revitalització i la visibilitat de la nostra música, ja ha complit 20 anys, com també ho ha fet el Festivern. El Feslloc compleix els 20 anys enguany. I malgrat el mal moment que travessa, la Societat Coral el Micalet compleix enguany 133 anys d’història cultural. Són només alguns esments que reforcen la idea d’una societat civil vigorosa, malgrat tot, disposada a resistir quan cal i a florir i créixer quan les coses van de cara.
Soc conscient que n’he posat només uns pocs exemples. Hi ha una gran quantitat de col·lectius i associacions tot al llarg del País Valencià que treballen cada dia defensant les nostres arrels -també les físiques, les de la terra tan amenaçada, en un grapat de grups ecologistes- i els nostres drets culturals i lingüístics. Hi ha un bon grapat de Centres Socials, Casals, Agrupacions que demostren cada dia que som un poble viu i que podem encara guanyar més consciència de la nostra fortalesa. I la majoria som d’idees progressistes i antifeixistes. Recordem que una part de la caiguda del Botànic va tenir a veure amb l’abstenció. Quan s’abandonen els moviments socials, la lluita material -salaris, habitatge, salut, educació-, i la perspectiva de classe, toquen a absoltes, una expressió de la tradició campanera per a referir-se a una pèrdua, a un final. Tornaran a entropessar amb la mateixa supèrbia? Ara toca remuntar i confiar que n’han aprés la lliçó, sense deixar d’exigir-los la valentia que prometeren i no compliren.
I tot açò, encara que no ho semble a primera vista, ve a compte dels trenta anys del Cant al Ras. A un poble petit de l’Horta Nord, Massalfassar, poc més de 2.500 habitants, cada any, cada tercer dissabte de maig, s’oficia la gran festa de la música popular i d’arrel, de la música tradicional. Un grup de joves, fa trenta anys, al voltant de la Colla de Dimonis que va nàixer al mateix temps, van posar en marxa aquesta iniciativa. Enguany ha sigut la trentena edició aquest dissabte passat.
Davant de quatre cantons del poble, s’alça l’entaulat. Els altres tres carrers s’omplen de taules per als assistents. Sopar popular, totes les entrades venudes, alguns centenars de persones esperen les sorpreses de la nit. Sempre n’hi ha, perquè el cartell no és tancat i es van afegint colles i músics per sorpresa.
Els músics també tenen taula parada i sopen debades en canvi de tocar. Creix l’harmonia, el bon humor i les bromes entre els qui es coneixen d’altres anys i de molts escenaris i els qui celebren retrobar-se o saludar-se per primera vegada. Per ací, han passat en aquests trenta anys tots els noms i grups que han fet possible el renaixement de la nostra música d’arrel modernitzant-la en les formes i els textos.
En les successives edicions, han passat per l’escenari molts cantadors i cantadores:
- Cantadors aficionats, molt apreciats a l’encontre, com la tia Pepica Soro de Massalfassar o el tio Bollo de Quartell.
- Cantadors d’estil com Apa, Teresa Segarra, Josepa Blasco, Naiet de Bétera, Josep Bahilo, Josep Maria Flores, Brígida Sanchis, Jacint Hernández, Empar Sanchis, Victorieta Sousa, Isabel de Quart, Manolita, Tati de Godella.
- Cantadors de repertoris tradicionals com Pep Gimeno Botifarra, de Xàtiva; Toni Guzman d’Énguera; Raül Vidal de la Llosa de Ranes; Ricardo Menargues d’Alfafar, El Negre de Burjassot, Toni Violí de Bocairent, etc.
- Rondes tradicionals com Alcandora, la Colla Brials, el Grup Baladre de Muro d’Alcoi, el Grup de Dansa L’Alcúdia, Sagueta Nova de Biar, Grup Alacant, Aigua Fresca de Vila-real, etc.
- Membres de formacions estables de música tradicional com Urbàlia Rurana, Carraixet, Al Tall, Cànem, la Romàntica Alternativa del Saladar, Beniterrània, El Pont d’Arcalís, Primera Nota, el Cançoner de les Comarques del Sud, Música Nostra, Riu Sec, Miquel Gil, L’Ham de Foc, Quamlibet, Tira-li Folk, etc.
- Els grups d’aurores de Corbera o d’Albalat dels Sorells. A més d’artistes actuals com Arrop i Tallaetes, Dani Miquel, Rubén Suárez Benítez, Quim Sanç o Toni de l’Hostal i convidats especials com l’escola de Sa Ximbomba de Sa Pobla (Mallorca), Paco Díez, líder del grup de música tradicional castellana La Bazanca i especialista en el cançoner sefardita, Vicent Palermet, un dels joves eivissencs que practiquen el cant pagès, un grup de cantadors i cantadores del Lluçanès, o l’associació cultural Soca de Mots de Menorca, recuperadora i mantenidora del cant glossat.
A les 11 de la nit, el mestre de cerimònies, un dels homes que millor coneix tot açò i tots aquests que acabe d’esmentar, Josep Vicent Frechina, obria la nit amb un discurs mesurat, per breu, i potent, pel contingut, en què reivindicava la música tradicional com a part imprescindible, no només del nostre llegat cultural, sinó també com a forma viva d’expressió. Frechina s’ho sap tot i ho explica d’una manera senzilla i entenedora. L’esclafit d’aplaudiments ho denotava.
Després de l‘actuació de la Rondalla del Xarquet. La primera i gran sorpresa ens omplia d’esperança i de tendresa. Miranda, amb tants poquets anys, ens emocionava a tots i ens feia cantar amb ella acompanyada a la guitarra per Juanen.
I una altra sorpresa. Es va afegir a l’escenari, al costat de Miranda, Noèlia Llorens, Titana. I cantàrem tots la Masereta acompanyant aquella xiqueta que cantava amb tanta solvència i convenciment. Fou un moment molt celebrat pel públic.
Miranda, en acabar la seua actuació, va veure Àlvar Carpi entre els músics i se’n va anar tota contenta a abraçar-lo. Ella el coneix bé de veure’l tocar amb Dani Miquel. Àlvar es va emocionar molt i només feia que donar-li les gràcies a Juanen per haver-la dut al Cant al Ras.
I més joves a l’escenari. Dídac Mateu, a la gralla, i Uriel Conde a l’acordió ens delectaren amb dos peces instrumentals. La darrera fou “La manta al coll” i, novament, ens llançàrem tots a cantar.
I no s’acabaven les sorpreses. Va eixir a l’escenari Borja Penalba, qui actuava per primera vegada al Cant al Ras, i ens va delectar amb “Bruna i Salada” del seu últim disc Giròvag: Suite de Parlavà. Borja delecta amb la guitarra, crea un ambient propici i canta textos ben trobats. I s’hi va afegir a tocar amb ell el grandíssim multiinstrumentista Eduard Navarro, amb qui vaig col·laborar al meu disc Dies Oberts.
Llavor fou arribat el moment de la gran crescuda dels artistes del cant d’estil, les albaes, els versaors, les rondalles i les glosses.
Era el moment del grup Arrop i Tallaetes. Tati Prades es va arrancar amb una versió d’una cançó popular de Vinalesa i va fer-ne una de nova dedicada als trenta anys del Cant al Ras. El públic ho va agrair amb molts aplaudiments per l’agudesa del que deia i l’homenatge a la trobada de Massalfassar. La veu de Tatiana cada dia és més prodigiosa. Va lluir més encara al costat d’Apa, després, amb la rondalla.
La successió ja fou imparable fins al final.
El jove Pau Pasqual, de Mallorca, ens va cantar un parell de cançons populars de l’illa. Per la seua novetat i per ser la primera vegada que venia al Cant al Ras, us n’oferisc un petit bocí. Fou un moment màgic de memòria i unitat cultural.
La Rondalla Tan bé que anàvem, de Banyeres de la Mariola. Va reaparèixer després de molts anys sense tocar en públic i feren un parell de cançons del seu poble. Una fou la que va popularitzar el grup Al Tall, l’Hereu Riera. Els de la Mariola la cantaven amb una lletra diferent, Matxero i Teresa, coneguda així al seu poble, que narra una història real de la qual encara se’n coneixen els descendents dels protagonistes. També feren una curiosa cançó, El mercolí -venedor de mercat-, a ritme de Java, un ritme que es va popularitzar a París a principis del segle XX.
Als qui coneixem els nostres poetes, ens va sorprendre descobrir en aquesta colla a l’excel·lent poeta i editor Vicent Berenguer. És el qui té la guitarra al peu i feia la presentació.
Hit Parit, de Castelló de la Plana, ens va oferir primer una versió d’un tema d’Ovidi, Cançó de llaurador, i després un de propi amb uns aires molt singulars entre el punk i el folk que van sorprendre i agradar a la concurrència.
Els crits de llibertat per Palestina i pels pobles oprimits del món se succeïren en els parlaments dels artistes. Les reivindicacions per l’escola pública de qualitat i en valencià foren insistents.
I més sorpreses. Un jove de Betxí que acaba de traure el seu primer disc Barreja. Fill de mare andalusa, ens va cantar en valencià i en castellà amb molta gràcia. Especialment divertit fou el cuplet. Fou bonic sentir-li cantar en castellà que “no era de Valencia, sino del País Valenciano”. Molts aplaudiments.
Llavors la gran sorpresa fou que, en tornar a sortir a l’escenari, Josep Vicent Frechina, abans de presentar l’última actuació, ens va llegir un poema que havia escrit Pep Martí, de Bétera, qui viu a Massalfassar i manté vincles d’amistat amb la Colla de Dimonis. Un text inspirat en l’Escola de Ribera d’Ovidi Montllor que no demana explicació:
L’escola d’ara
(Recordant Ovidi Montllor)
Els xiquets amb necessitats,
els recursos són escassos.
Tots necessiten atenció,
tots són massa a l’aula.
L’aula necessita més mans,
mans millor valorades.
La calor és sufocant
les pantalles són enormes.
A l’hivern anem en manta,
a l’estiu ens omplim de suor.
Les escoles continuen amb fang,
els caradures estan al carrer.
Els docents estan cremats,
les baixes s’acumulen.
El professorat té dificultats,
la paperassa va creixent.
El valencià va reculant,
la dignitat es perd.
L’educació pública és òrfena,
la confessional va a l’alça.
L’educació és la salvació,
els diners no hi arriben.
Arriben a qui arriben,
l’educació pública s’afona.
La protesta és unànime,
la burla és grotesca.
El resultat és el que és,
la jugada és perfecta.
La lluita no s’acaba,
No s’acabarà mai.
I tornaren a sentir-se els crits de les exigències que havíem reclamat divendres a la més gran manifestació per l’escola pública mai no esdevinguda al País Valencià. Pública -de qualitat- i en valencià. Els ecos d’aquesta mostra d’energia col·lectiva duraran anys i ressonaran en tot el que fem i diem. Una nova primavera en el temps de les cireres.
La nit era fresca. Ja rondàvem la una del matí i només quedava com a plat final la rondalla La cantarella. Un grapat de músics, un cantador, Apa, i una cantadora, Isabel Sifres. A l’extrem dret de la fotografia, seu Eduard Navarro.
Mentre sonava l’última cançó de la nit i algunes persones ballaven davant de l’entaulat, vaig sentir la profunditat de la tradició musical del nostre poble, de la força col·lectiva que tenim i la voluntat de persistir que ens ajunta. Potser, haurem de riure’ns dels meninfots i malastrucs i continuar mans a l’obra, la qual cosa, a més, és prou més divertida.
