La primera setmana de vaga dels docents del País Valencià ha estat un revulsiu social i personal. Un esclafit de voluntats, dirigides magistralment pels sindicats d’educació pública, entre els quals cal destacar el nostre majoritari representant, l’STEPV, i la seua principal veu, Marc Candela.
Quan encara no he eixit del xoc impressionant, esborronant i màgic que va ser la impecable organització de la vaga de professorat valencià de la setmana passada, vull agrair la fita d’orgull professional que tots junts hem produït i que personalment, ho confesse, m’ha semblat miraculosa (deixant de banda connotacions religioses).
Com a personal del sistema educatiu valencià que soc, he patit la frustració més absoluta durant quasi vint anys. Molts altres professionals del sector es poden veure reflectits com a espectadors impotents de les queixes de cada canvi d’hora en les sales de professors, pels corredors, en els cafés de màquina ràpids de l’hora del pati… i sempre els comentaris al voltant del mateix: la manca de nivell dels alumnes i/o barreja de nivells dins d’un mateix grup-classe; manca total d’infraestructura programada per a l’atenció dels alumnes nouvinguts; l’augment de casos d’alumnes violents, ja siga contra els companys o els professors; la pèrdua de temps en la paperassa que cal fer al destrellat; la multiplicació de la feina, ja que ara a més de preparar i impartir les classes presencials, també cal utilitzar les diverses plataformes (Aules, Moodle, Times…) per penjar la feina de reforç, d’ampliació, de repàs i els esquemes ja fets amb les línies temporals i com no, per a ser més motivadores desenvolupar cada tema en un Canva ben interactiu.
Tanmateix, entre totes les protestes, renecs i nopucmés que he escoltat en les sales de professors des de Vila-real a Albatera (bé, Albatera és un món a banda), mai, mai i mai he sentit dir que ens haurien d’apujar el sou. I nooooo és que cobrem una misèria, que ho és, és perquè sabem que en la nostra feina hi ha prioritats. El que sí que he sentit molt és que l’educació funciona gràcies als professors, que ho tirem avant cada dia, posant tota la creativitat per adaptar activitats, organitzar grups, inventant solucions, fracassant i tornant a intentar. I de tot açò, sense que el senyor o la senyora consellera de torn en sàpia res, o fent-se els desentesos. El professorat, i els grups directius, són els que suporten el pes educatiu de tota la societat i el pes de suportar els maltractaments dels polítics amb el do del comandament.
No sabeu com –i m’adrece ara als alumnes, als responsables dels alumnes i a la societat en general-, no sabeu com és de gran el nostre interés diari, hora a hora, minut a minut, per arribar a ensenyar allò que mereixen aprendre els més joves per tal de construir el millor futur per a tots. No podeu ni imaginar quantes vegades llegim en la mirada d’un alumne la necessitat d’un sistema educatiu que arribe a ell, i el buit que descobreix. I com d’incapaços ens sentim com a professors de no tindre a la nostra disposició els mitjans per assistir en allò més bàsic que ens ha estat encomanat: la transmissió de coneixement. I com una vegada i una altra són les nostres cares, les dels professors, les que socialment reben les bufetades destinades als consellers educatius de torn. I ara, hui mateix, estem mirant mig de reüll, amb el cap tort i els llavis prets com la senyora consellera ens torna a bufetejar.
Sí, sembla que ara sí. I ho dic des del meu escepticisme natural: després que les polítiques educatives i que els polítics d’educació ens hagen fet arribar al fons del maltractament social, de l’abús professional i de l’ofuscació mental, l’arribada messiànica sindical ha sabut esperar el moment per extraure de dins de les nostres ànimes de docents valencians la força per defensar l’escola pública i en català.
