Les notícies de premsa ens portaven al referèndum a Irlanda (4-10-13) sobre la supressió del seu Senat, ja que, convençuts de la seua inutilitat, van acordar la possibilitat d’eliminar-lo. Res a objectar. Però el resultat va ser favorable a la seua continuïtat. Tanmateix, per l’altra banda, Bèlgica ha pres la decisió de suprimir el Senat en el darrer 2025, amb una reforma constitucional, perquè ralentitza la presa de decisions i lleis, a més de generar depeses i costos doblats o innecessaris. Dinamarca (1953), Suècia (1970) i Croàcia (2001) ja van suprimir els seus senats fa temps.
Els fets ens porten a dirigir la mirada sobre nosaltres mateixos. Ens serveix d’alguna cosa el Senat?, ens serveixen les Diputacions? I, més, en aquests temps d’incertesa econòmica. El Senat actualment no té cap funció útil, a part de ser fre o demora a les actuacions legislatives del Congrés de Diputats. I les Diputacions són una rèmora del passat, de l’antiga organització territorial provincial, superada ara per l’autonòmica, per tant són una administració duplicada i obsoleta, que ens costa més de 22.000 milions d’euros a l’any, encara que hi ha divisió d’opinions al respecte segons s’atenga a les despeses de funcionament estricte o als pressupostos que meneja. Són institucions doblades, per tant, innecessàries, per tant, balafiadores de recursos.
Els polítics no s’atreveixen a suprimir aquestes institucions. Els serveixen més a ells, com a refugi d’elefants o centres de col·locació i satèl·lits de poder, que als ciutadans. És la política per a polítics, en comptes de la política per als ciutadans, que s’expressa en exercicis democràtics i directes: l’expressió suprema és el referèndum o consulta. Per a ells, per als polítics, sembla que el constant record a l’obligat compliment de la Llei és el que preval, és el que hi ha. Llei inalterable. Així, res no canvia. Res no es toca. La sobirania popular és interpretada com a sotmetiment a la Llei, i no com a exercici permanent d’una capacitat o competència ciutadana, capaç de modificar la pròpia Llei.
L’exercici de referèndum dona i donaria vida a un entramat jurídic-politicosocial destenyit i vetust. Però precisament això és el que temen els polítics. És la por a la democràcia. És la paüra al fet que se’ls despulle de les seues prerrogatives i competències en exclusiva. I és així que ells mateixos despullen el ciutadà. Primer, s’aforen, es posen una armadura contra la Justícia. Després despullen el ciutadà de la seua sobirania i activitat democràtica, per a deixar-lo en un simple “delegador de representació” cada quatre anys. Paradoxalment, en eixos quatre anys et poden congelar el sou, permetre l’absolució de Paco Camps o de l’empresari Ortiz, desimputar la Infanta, imputar rivals com la Mónica Oltra, proposar i fer el Corredor Central en comptes del Corredor Mediterrani, o…
És a dir, combinant accions legals juntament amb campanyes mediàtiques per a desgastar la imatge dels oponents, sovint mitjançant processos sense proves, s’arriba a la instrumentalització de la política a través d’una judicialització de la mateixa, i es cau en l’assetjament polític (lawfare).
El polític oficial queda emparat, l’oponent queda desarmat, i el ciutadà queda en calçotets (i fa fred).
