El retrocés en l’ús del valencià és un fet objectiu i afecta a tots els àmbits de la vida, tant als espais públics com als privats, tant en les situacions formals com en les informals. Les dades de les enquestes de coneixement i ús del valencià de la Generalitat mostren una davallada incontestable. Entre 1995 i 2021, el percentatge de persones que declaraven parlar valencià a casa (l’àmbit on l’ús de la llengua ha sigut més fort) ha passat del 49,1% al 23,1%. Hem perdut 26 punts percentuals en només 26 anys. Les valoracions davant aquest problema són variables, inevitablement. Hi ha qui no veu cap problema. Hi ha qui no veu res a fer. La globalització. La vida. Les modes. Què li farem si als joves els pega per parlar en castellà, per jugar en castellà, per parlar als pares en castellà? Què li farem si la vida està en castellà? Els llibres, la televisió, la ràdio, les xarxes… Què li farem si algun dia deixem de sentir el valencià als carrers?
Una vegada, una amiga em va dir “me daría pena que se acabara el valenciano”. Eixa amiga, però, tot i ser perfectament capaç de parlar valencià, parla sempre en castellà i parla als seus fills en castellà. Amb diferents variants en conec molts casos, també en valencianoparlants habituals. Gent que té certa estima a la cultura i al valencià, però que no fa res per canviar la inèrcia d’elegir el castellà amb la mínima excusa: en la música, en la cultura o amb amics. Amb amics castellans o amb amics que “s’han conegut” en castellà. Qualsevol motiu serveix, per absurd que semble, per veure passar amb una passivitat esfereïdora la desaparició progressiva del valencià.
La responsabilitat individual és, no ho negaré, fàcil de veure. A més a més és l’excusa perfecta per justificar la irresponsabilitat política. Com que no es fa sentir una majoria social que exigeix amb contundència la vida en valencià, en el millor dels casos deixen que tot continue com està: legislació insuficient, absència de reciprocitat televisiva entre els Països Catalans, paisatges lingüístics en castellà; presència aclaparadora del castellà als serveis privats i en bona part dels serveis públics… Això en el millor dels casos, lamentablement. La por, la lentitud i la política de mínims han protagonitzat la planificació lingüística en la nostra terra. En el millor dels casos, amb “els nostres”, amb els qui se’ls suposa una estima sincera pel valencià.
Ara no estem en el millor dels casos, tots ho sabem. El PP i Vox no basen la seua actuació ni en la por, ni en la lentitud ni en el marcatge de mínims. Tenen una planificació claríssima i contundent. El seu objectiu final està a les antípodes del nostre: no és normalitzar, sinó extingir el valencià. Convertir-lo en un fòssil de museu, en el toc graciós d’un xe, ves a fer la mà o en l’aclamació sonada d’un visca la Mare de Déu. Poc més. D’això se’n diu contraplanificació lingüística. És el conjunt de mesures que, per acció o per omissió, pretenen desfer el tímid procés de recuperació i dignificació del valencià que s’havia aconseguit malgrat tot. Els dirigents de dreta coneixen molt bé quin és el procés que cal seguir per recuperar una llengua. Saben quins són els punts vitals de la normalització i, precisament per això, saben on colpejar per acabar definitivament amb l’objectiu a abatre.
Els punts vitals de les llengües són tres: el codi, ensenyament del codi i difusió del codi. El codi és la llengua estàndard: la norma, la gramàtica i la lexicografia. Amb una normativa clara i de consens podem entendre’ns de punta a punta del País Valencià i també amb els altres territoris catalanoparlants. Podem crear un mercat cultural comú potent i créixer en parlants i en prestigi. Podem aprendre i utilitzar la llengua a les escoles i a les universitats d’arreu del món. El nostre estàndard, consensuat per la societat i avalat per l’IEC i l’AVL, és una de les victòries més grans de la nostra comunitat lingüística. Ho saben. Per això l’ataquen amb una virulència repugnant.
Que si l’accent de València, que si a les escoles s’ensenya català i no valencià, que si no s’utilitza el valencià del poble (o el valencià autèntic, recordem-ho). Les agressions no s’aturen. Un exemple ben recent és la penalització econòmica imposada per la Direcció General de Política Lingüística a mitjans com La Veu del País Valencià, Saó o El Temps, precisament per seguir la normativa de l’AVL. Aquesta maniobra els ha fet perdre una part molt important de les subvencions a què podien optar. I el contrast és escandalós: mentre que es deixen de convocar les ajudes generals destinades a les associacions que treballen pel foment del valencià, es concedeixen subvencions directes i ben sucoses a entitats que promouen les anomenades Normes del Puig. Segons recull Diari La Veu del País Valencià, el PP i Vox han canalitzat 1.133.200 euros en subvencions i partides vinculades a entitats i activitats secessionistes.
Els atacs al codi són obsessius i brutals. A l’ensenyament que hauria de garantir-ne l’adquisició, també: ja n’he parlat en articles anteriors. La difusió del codi es fa mitjançant la xarxa cultural: radiotelevisió valenciana, reciprocitat televisiva, premsa, teatre, música, produccions cinematogràfiques, literatura,… El bloqueig en aquest punt vital és, igualment, brut i detestable. La dreta no fa pals de cec. Sap perfectament què vol i on ha d’atacar. No és la globalització, ni la moda, ni la vida. Cal urgentment que en prenem consciència i que despleguem la nostra ofensiva en defensa pròpia. Defensar la normativa de l’AVL i l’IEC. Aprendre-la i ensenyar-la. Usar-la i elegir activitats culturals en valencià. Elegir representants polítics que planifiquen la recuperació, no l’extinció. La nostra responsabilitat individual és necessària per al canvi.
Rosanna Martínez és presidenta d’Escola Valenciana.





