El camp de concentració d’Albatera, al terme municipal de Sant Isidre (el Baix Segura), va ser un espai de repressió franquista que, tot i mantenir-se actiu només durant set mesos, va constituir un cas singular respecte a la resta de recintes de l’Estat. Mentre que la majoria eren centres de detenció i classificació de presos que després acabaven en altres presons, el d’Albatera va funcionar de manera diferent. Segons explica Felipe Mejías, l’arqueòleg que dirigeix la investigació en aquest lloc, “va ser un espai de repressió a l’estil dels camps de concentració alemanys on, a més a més, va acabar bona part del quadre polític i militar de la Segona República”.
Una filferrada que envoltava les 14 hectàrees, nius de metralladora per a vigilar, la manca absoluta d’assistència mèdica i unes condicions infrahumanes per als represaliats són alguns dels trets que converteixen aquest camp d’Albatera en un dels més cruels que el franquisme va establir arreu de l’estat espanyol. “Encara que no existeix cap tipus de documentació de l’època franquista sobre el camp, pensem que aproximadament quinze mil persones van passar per allí”, detalla l’arqueòleg.

Des del 2017, Mejías i el seu equip investiguen aquest recinte des de dos vessants: d’una banda, cercant fosses comunes que saben que hi existeixen gràcies als testimonis orals i, de l’altra, intentant recuperar aquest espai com un lloc per a la memòria. Tanmateix, arran del canvi de govern a la Generalitat el 2023, el finançament ha caigut més d’un 75% i han hagut de reduir un equip de sis persones a només dues.
El projecte, segons assenyala l’investigador, és punter a tot l’Estat. “Treballem amb tècniques científiques molt avançades que ens permeten ser molt exactes en la tasca arqueològica, però la dimensió global d’aquest projecte des del punt de vista de la memòria també és fonamental”. De fet, no sols es dediquen a reconstruir aquest centre de tortura en l’àmbit científic, sinó que aposten per la divulgació d’allò que hi va ocórrer mitjançant visites guiades per a entitats, públic general i, sobretot, centres educatius. L’objectiu de futur és “poder crear un museu a l’aire lliure on es puga recórrer el camp de concentració”.

Malgrat la persistència dels investigadors, la iniciativa està en un punt crític perquè “encara queda molta faena per fer i la Generalitat no aporta finançament”. Aquesta mateixa setmana ha conclòs la sisena campanya d’excavacions “sota mínims”, amb només dos professionals i havent de renunciar a maquinària clau per als treballs. Dels 24.000 euros que van rebre per a investigar el 2020, enguany l’ajuda s’ha reduït a 10.000 euros, que després d’impostos es queden en 7.200.
Això no obstant, Felipe Mejías assegura amb convicció que el projecte tirarà endavant: “Si el finançament autonòmic s’acaba i, després del 29N, l’estatal també desapareix, l’Ajuntament de Sant Isidre és molt sensible amb aquest estudi i potser ens ajudarà. I, si això no passa, recorrerem al micromecenatge”. Tot i això, reconeix un cert rebuig cap a aquesta darrera fórmula: “No m’agrada demanar diners per a una tasca que, en qualsevol país normal, finançarien sense cap problema les administracions de qualsevol signe polític”.
Darrers descobriments a Albatera
Les darreres campanyes han resultat molt fructíferes per a conéixer el funcionament intern d’aquest camp de concentració. En les prospeccions recents s’han localitzat els abocadors del recinte, una troballa que, segons Mejías, és “fonamental per a entendre la vida quotidiana al camp”. Les restes han permés confirmar, per exemple, quina era la dieta dels reclusos: “Una llauna de sardines per a cada dues persones i un tros de pa per a cada cinc”. Així mateix, les intervencions fora del perímetre tancat han acreditat “la presència de centenars de dones que s’hi desplaçaven per a visitar els seus familiars”.
Una altra de les fites més impactants dels darrers estudis al Baix Segura ha sigut determinar la ubicació exacta de les torres de vigilància. “Això ha sigut possible gràcies a la tecnologia: localitzant amb GPS cadascuna de les peces que trobem, en aquest cas munició, podem situar amb precisió el punt des d’on es disparava. Superposant el traçat del filat i aquests espais, hem determinat on s’alçaven diverses torres”, explica l’arqueòleg.

“Els objectes que trobem i el lloc on apareixen ens donen molta informació del que hi passava”, insisteix Mejías. Aquesta metodologia ha confirmat la presència de brigadistes internacionals al camp d’Albatera arran del descobriment de botons de l’exèrcit estatunidenc o de monedes neerlandeses.
Igualment, les proves materials han corroborat l’existència de les anomenades saques: incursions de falangistes que, en assabentar-se que algun veí del seu poble hi era pres, l’anaven a buscar amb el pretext de lliurar-lo a les autoritats, el treien del recinte i l’assassinaven a pocs metres de la porta. Aquestes execucions es perpetraven amb la connivència de l’exèrcit, que permetia la sortida dels detinguts. El fet ha quedat demostrat per l’aparició, fora del filat, de projectils de centenars d’armes diferents de les reglamentàries militars. “Hem arribat a trobar bales d’armes de l’època de les guerres carlines o de models americans del segle XIX, fet que demostra que a Albatera van acudir grups paramilitars amb les seues armes personals”, conclou l’investigador.

Tots aquests avanços, que permeten documentar amb rigor aquest espai de repressió franquista, pengen ara d’un fil per la falta de recursos, encara que, segons reitera l’arqueòleg, “les investigacions continuaran”. El repte pendent continua sent localitzar les restes humanes que saben que s’hi amaguen: “Són bancals molt treballats per l’agricultura on, després de tants anys, és molt complicat trobar cossos en una extensió tan gran, però la intenció última del projecte és poder recuperar-los i lliurar-los a les famílies”.




