In memoriam Alfons Llorenç.
En este mundo traidor
nada es verdad ni mentira;
todo es según el color
del cristal con que se mira.
No us espanteu: poc o molt encara regisc. M’he permès la lleu expansió lírica perquè els versets de Campoamor tenen un poc a veure amb el que tractem: els viatges organitzats. Toque ferro: amb els puristes hem topat! Amb els il·lustres dogmàtics que pontifiquen que el viatge, el VIATGE, és interior i per tant l’has de fer sol.
No seré jo qui els contradiga. Tampoc no combregue a ulls clucs amb la seua fe. En aquest camp enarbore dues banderes: la de la llibertat i la de la relativitat. Cadascú que viatge com vulga, o puga. Alhora, un postulat que avui és vigent, demà pot no servir. I al revés.
El pitjor viatge de la meua vida el vaig fer sol. A Eivissa. Ho tenia tot a favor: joventut, espenta, una bona moto, cash & card. Tot i així, vaig fer pitjor negoci que Robert amb les cabres. L’únic que vaig salvar va ser la virtut, que no és poca cosa al capdavall.
No hi havia cap hotel que tinguera una habitació lliure i a la fi en vaig poder compartir una en una atrotinada finca d’habitacions. El meu company no parlava ni entenia cap idioma. Tot i així em va dir els diners que li havia de pagar per deixar-me dormir allí uns dies. Era alt, cabellut i barbut. Sempre duia el mateix meiba i la mateixa samarreta. Als peus, xancletes. Com que només teníem una clau, quan ens n’anàvem l’amagàvem dins la motllura de la porta. El bany era comunitari, un per planta. L’única gràcia que tenia aquell cau infecte era que des del balcó podia veure la moto, que encara era més miserable que jo i dormia al ras. A la setmana de malviure-hi, vaig traspassar la meua meitat de cambra, em vaig embarcar i vaig tornar a casa.
Si no passa res, els pròxims mesos tornaré a viatjar sol: Nova York, Londres i L’Havana m’esperen amb els braços oberts, confie. Pel que fa a la joventut, el vigor, la superbike i els cacaus, què voleu que us diga? Piu-piu, passa l’hivern, passa l’estiu. De tota manera, estic segur que amb aquest currículum seré admès en el club dels viatgers purs, ara sí.
Entre el viatge eivissenc i els que tinc programats per als pròxims mesos, n’he fet molts en parella i un grapat en grup. No me n’amague. La veritat que sure.
Soc conscient de la mala fama que tenen entre els esnobs els viatges organitzats. Jo mateix els havia blasmat moltes vegades. En aquesta etapa de la vida, però, fuig dels prejudicis tant com puc i procure traure rèdit en qualsevol lloc i circumstància. Així, tot i que em pertorben a desdir els inconvenients que hi porten aparellats –cues, formar i moure a toc de corneta, sentir foteses, suportar manies…-, no he dubtat a apuntar-m’hi quan he comprès que tenien molts punts a favor.
El primer avantatge és que no has de pensar gaire. Et deixes portar i ja està. Després, si la destinació t’agrada, pots tornar-hi pel teu compte i risc i estaràs situat des del primer moment.
Un bon guia és un regal del cel. Amb el temps els coneixes i selecciones quin vols i quin no. El seu bagatge, la professionalitat i l’entusiasme fan que ell, abans, haja buscat i trobat les meravelles del món, que t’ensenyarà i explicarà amb devoció admirable.
Jo he tingut la sort de viatjar amb guies extraordinaris; a més que ho saben tot, s’expliquen com llibres oberts. No hauria de dir noms per no desmerèixer els restants, però no puc evitar-ho i en citaré un parell encara que siga. El mític Alfons Llorenç, amb una sapiència incommensurable, i el donzell Enric Català, que, amb la meitat de pes que Alfons i la tercera part de volum, té el cap magníficament moblat també. De tots dos soc amic i el més fervent admirador. Els tinc un deute infinit de gratitud per totes les coses que he après al seu costat. Desitge viatjar amb ells moltes vegades més i no parar de “créixer” i de gaudir. (Ensenya’t bé el cel, Alfons, i ens el mostraràs quan hi arribem.)
