Van arribar un dia amb pics i pales i maquinària pesada i van atacar els baixos de dos edificis de veïns en els carrers Carlos Cortina i Encarna Albarracín, al barri de Benicalap de València, per a instal·lar apartaments turístics d’uns 60 metres quadrats. Tot això, davant la impotència i l’espant dels veïns afectats.
Els operaris de Business Decision and Advice SL, una empresa que penja de la russa Skydive90 SL i relacionada amb el despatx d’advocats Soriano i Piqueras, del qual és cofundador Víctor Soriano, un assessor del PP en el Senat, inicialment no tenien els permisos. Fet i fotut, les lleis prohibeixen que la gent visca en forats insalubres encara que a les principals ciutats d’Espanya ho facen des de fa anys milers de persones en trasters, amuntegats en habitacions d’edificis que cauen a terra, en parcs com el de la Ciutadella de Barcelona, en els carrers… De la mateixa manera que aquestes lleis prohibeixen, ma non troppo, la usura.
El cas és que mentre els de Business foradaven façanes, els regidors del PP i de Vox, Juan Giner i José Vicente Gosálvez, feien mans i mànigues per accelerar la tramitació dels permisos que han donat una cobertura legal a aquesta bogeria. A un abús que, si es permet, obrirà les portes a l’especulació immobiliària en una versió salvatge aparentment desconeguda fins ara. I dic aparentment perquè he vist amb els meus ulls a València, a tocar de les vies de tren, en els baixos d’un edifici de veïns un punt rònec, un hotel boutique…
Com és possible que en aquest cas els funcionaris de l’Ajuntament de València hagen actuat amb una celeritat tan extrema? Quin és l’interès dels dos polítics en aquestes actuacions a benefici d’uns particulars i contra eels seus propis veïns? Qui mou els fils de l’administració local? Què té a dir de tot plegat l’alcaldessa Catalá?
Sobta, també, pensar que algú puga veure l’oportunitat de fer negoci en la construcció d’uns apartaments turístics en uns baixos foscos ubicats, a més, en la perifèria de la ciutat. I com siga, tot podria ser fins i tot que algun idiota es decidís per aquesta opció d’allotjament en la València tòrrida dels temps del canvi climàtic.
Lluny de ser aquest de Benicalap un incident aïllat, el que posa en relleu és que una bona part de l’extrema dreta amb representació institucional manté contactes molt estrets amb inversors i empreses que tenen una manera molt particular d’entendre la seua activitat. Això ja passava amb Rita Barberà. No cal ara i ací tornar a explicar com va beneficiar la seua famiglia. En concret com va afavorir els assumptes del seu cunyat José Luis Corbín, exadvocat de Fuerza Nueva. La seua dona, Totón Barberà, feia de cap de gabinet de l’alcaldessa i era qui millor coneixia tots els assumptes tèrbols que es coïen dins de l’equip de govern. Una autèntica mestressa de claus en el sinistre castell de la caspa i casal. Segons el que es sap fins ara Corbín s’hauria embutxacat fins a 3,6 milions d’euros de companyies adjudicatàries de l’Ajuntament.
En mans de qui estem? No crec que ho acabem de saber mai del tot.
Gosálvez, un crack per a qui el canvi climàtic és una milonga, ha demostrat la seua inèpcia en la gestió de la Devesa del Saler que aquest estiu de poc no devora el foc. Les sospites de l’oposició i grups ecologistes apunten que darrere d’aquest incendi podrien haver-hi interessos econòmics. Val a dir, que fins ara, la posició de l’ajuntament ha estat favorable a la rehabilitació de l’abandonat hotel Sidi Saler que la justícia té paralitzada perquè considera que el projecte atempta contra l’espai natural.
És evident que les polítiques del Pepevox són un accelerador d’un sistema econòmic basat en la depredació immobiliària en què es repenja, a més, una activitat turística que genera llocs de treball poc qualificats però grans beneficis a qui l’explota.
Fa uns dies, el regidor de Compromís, Ferran Puchades, denunciava a les xarxes que en alguns edificis del barri de l’Olivereta es repetia impunement la marranada de Benicalap. Els veïns que han denunciat els fets apareixen en els vídeos amb els rostres pixelats per evitar ser reconeguts i haver de patir represàlies.
En molt poc de temps la situació social pot arribar a deteriorar-se molt. Una ciutat que podria perdre les seues institucions democràtiques en favor de grups econòmics internacionals que es mouen gràcies a una administració local corcada, atemorida o resignada. Una economia molt depenent d’un turisme de masses que es pot evaporar a conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Una societat amb unes classes populars amb problemes quasi insalvables d’accés a l’habitatge. L’avanç, en un clima de desconcert col·lectiu, de l’extrema dreta amb les seues enganyifes retòriques i la seua xarxa d’interessos i propòsits inconfessables. Els inversors pensen a curt termini. Especulen tant com poden subornant qui siga i quan s’ha acabat el bròquil se’n van. Els ciutadans es queden, si poden, en l’escenari devastat que ha deixat aquesta activitat extractiva frenètica.
Podria ser que Català i els seues aliats perderen l’Ajuntament a les pròximes eleccions. Quasi ho donaria per fet. Però també podria ser que darrere seu deixarà un camp de mines per a evitar una transformació real que, si no es produeix, generaria de nou la frustració en l’electorat que s’han posicionat a la contra d’aquesta degradació democràtica. També podria ser que en moltes comarques del País València, fent el camí a l’inrevés de la ciutat, l’extrema dreta pujara de manera espectacular atiant l’odi contra una migració i unes classes populars expulsades de la capital i espargides, posem per cas, al llarg de la línia València-Xàtiva. En unes ciutats mitjanes on tampoc no hi ha habitatge i on les formes tradicionals econòmiques han acabat per desaparèixer. Els reptes són gegantescos i el pitjor és que no hi ha cap altra alternativa que assumir-los. On verra bien…
