Sovint sentim a dir que nosaltres, els valencians no som com Catalunya o el País Basc. Segons com, és cert. Els valencians, de mitjana, són menys valencianistes que els catalans catalanistes i que els bascos basquistes. Amb independència del que li agradaria a cadascú, les coses són com són.
Què tenen en comú aquests dos països? Són les úniques comunitats autònomes en què el nacionalisme espanyol no és hegemònic (la qual cosa no significa, però, que siga marginal). Compten amb uns nacionalismes propis amb una forta penetració social si més no des de primeries de segle XX que han aconseguit impugnar la identitat nacional espanyola. Així, mentre que a Burgos o a Palència no hi ha un conflicte nacional, a Girona o Sant Sebastià sí que n’hi ha.
De fet, l’anticatalanisme i, segons com, l’antibasquisme, són una resposta de l’espanyolisme, sovint emprenyada, a la resistència a l’assimilació. El nacionalisme espanyol tolera una certa identitat catalana i basca (i valenciana, per descomptat) sempre que s’afirme com a regional, com a subordinada, però no nacional.
Així, es manté una situació paradoxal, ja que aquesta ideologia considera catalans i bascos part, indivisible i indissoluble, de la nació espanyola i, per tant, uns iguals amb la resta de connacionals, i alhora uns diferents, estranys, a la identitat nacional espanyola veritable, és a dir, castellanoespanyola. Ja deia Ortega y Gasset que hi havia separatistes i separadors (ell, de fet, en fou un).
Moltes realitats socials són relacionals: es té més o menys amb relació a uns altres o s’és algú, a diferència d’alguns altres. Sense ells no hi hauria cap nosaltres (nos-altres). Les identitats requereixen alteritats per a construir-se (i reconstruir-se, cosa que fan constantment; mai no són fixes). Quan, per exemple, s’afirma que una persona o un grup té poder o carisma significa que en té més que la mitjana. Tothom en té, de poder o de carisma, si més no una mica. Però n’hi ha qui en té més o molt més.
Al cap i a la fi, som el que som per oposició: som rurals o dones en relació (o per contrast) amb els urbans o els homes. Així, la comparació ajuda a ubicar-nos i a entendre’ns. Un no és ric o pobre en si mateix sinó amb relació a la resta, és a dir, té més o menys ingressos o propietats que segons quins altres. Som, alhora, rics i pobres, de fet. Així, els valencians, en general, som més rics que els extremenys i els guineans i més pobres que els madrilenys i els danesos. Segons amb qui ens comparem, obtindrem uns resultats i unes sensacions.
Hi ha hagut una forta tendència a comparar el valencianisme polític o, en general, el País Valencià, amb el catalanisme i Catalunya. És lògic, però també frustrant, ja que el resultat és clar: el valencianisme no ha assolit l’hegemonia i, així mateix, els indicadors socioeconòmics són significativament pitjors. Per tant, és fàcil arribar a conclusions més aviat pessimistes o fins i tot catastrofistes: qualsevol avanç és poc o insuficient, tot està molt malament, som meninfots, no hi ha res a fer…
Certament, és humà intentar imitar els qui van millor: si ells fan una gran manifestació en la Diada de l’onze de setembre de 1977 per a exigir l’autonomia, nosaltres també el 9 d’octubre del mateix any (totes dues, amb matisos, foren molt exitoses); si ells han iniciat el camí cap a la independència, nosaltres també hauríem de fer-ho. I, si no, se’ns cau l’ànima als peus. Ha eixit bé, per cert, el procés sobiranista català sense una majoria social rotunda?
En qualsevol dels casos, la realitat és tossuda. Si ens fixem, per exemple, en els parlaments autonòmics, la dreta espanyola (PP i Vox) només representa l’11,3% dels sufragis en les eleccions basques de 2024 i el 18,9% en les catalanes del mateix any. Contràriament, en els comicis valencians obtingueren el 2023 el 47,7% dels vots. No només són diferències, molt importants, de percentatge. És qüestió de grau. Ni el PP ni Vox no són opcions de govern al País Basc i a Catalunya. Al País Valencià, però, han governat sis de les onze legislatures de l’autogovern actual.
Tanmateix, si comparem el País Valencià amb Extremadura, Cantàbria o amb Múrcia, territori també limítrof, com Catalunya, les conclusions són molt diferents. Una força d’obediència valenciana, Compromís, tragué el 14,3% dels vots fa tres anys. Baixà, però encara, sense Mónica Oltra, mantenia un pols important. I això no ocorregué en cap dels territoris esmentats. Ara mateix, si hi ha alguna possibilitat que el PP i Vox passen a l’oposició el 2027, és gràcies a aquesta força del somriure taronja.
És innegable, doncs, que la majoria dels valencians són nacionalment espanyols i que això ens allunya del País Basc i de Catalunya, però també és veritat que una minoria, significativa i resistent com la roca, impugna la construcció de la regió valenciana (per cert, aquesta minoria no està ben mesurada; no sabem quants en són, entre altres motius perquè moltes preguntes del CIS trobe que no són adequades, particularment, aquella de si et sents més o menys d’Espanya o de la teua comunitat autònoma).
Així, pel que fa a la consciència nacional, el País Valencià no és (no arriba a) Catalunya i el País Basc, però tampoc és la Rioja. Ni Madrid. O, dit d’una altra manera, potser no és una nació en el sentit que no compta amb una majoria nacionalista valenciana, però tampoc no és una regió sense cap consciència nacional alternativa.
El País Valencià, per tant, pertanyeria a la tercera Espanya, a la conformada també per Navarra, les Illes Balears, Galícia i, segons com, Aragó i Andalusia. Potser no som, en efecte, “ni carn ni peix”.
Siga com siga, els espanyolistes encara no han vençut, del tot. No poden completar el seu programa. Potser així s’entén millor la ràbia contra l’ús del valencià i, en general, contra els valencianistes. Els dificultem la victòria, precisament, nosaltres, la qual cosa, atesa la diferència abismal de mitjans, té, si més no, un cert mèrit. Un mèrit que no ens el llevarà ningú. I potser un dia s’enduran una sorpresa.
