Compromís i Esquerra Republicana organitzen un acte conjunt a València reunint més de 2.000 persones i sense cap menció a boicots o amenaces de l’extrema dreta. Vist així, l’acte de divendres passat al Parc de Capçalera del Cap i casal és un pas de gegant en la normalització d’una opció política com era difícil d’imaginar encara no fa tant. No cal remuntar-se gaires anys enrere, quan Joan Laporta, llavors candidat de Solidaritat Catalana va ser agredit quan venia a fer un míting a València. I encara menys, quan Compromís i ERC es negaven a parlar uns amb altres i pràcticament es feien boicot.
Ara, valencianistes i republicans llueixen complicitats amb normalitat, siga en la defensa del plurilingüisme, compartint iniciatives amb altres opcions sobiranistes al Congrés espanyol com ens van explicar en l’acte celebrat a la Universitat de València del passat 12 de maig, o compartint grup parlamentari a la Unió Europea, dins l’ALE-Aliança Lliure Europea, una aliança de 39 partits que representen nacions sense estat, regions i minories a tot Europa. Totes aquestes són, cal dir-ho, passes en la bona direcció.
L’acte de divendres, però, té una singularitat especial. I és que malgrat ser diputat per Esquerra Republicana i declarat independentista, Gabriel Rufián fa temps que construeix un discurs que té sobretot una lectura en clau estatal, mentre que Mónica Oltra pertany a la branca més social i menys nacionalista de Compromís. Paradoxes de la vida, el primer gran acte públic conjunt entre les principals forces sobiranistes de Catalunya i el País Valencià, a València, té un fons en què la qüestió nacional del país i la plurinacionalitat de l’Estat queda força diluïda.
Naturalment sempre es pot veure el got mig ple o mig buit i tothom té el dret de fer les anàlisis que desitge i expressar la seua opinió. Hui ací, però, ens permetreu que citant Bertolt Brecht diga allò de “deixem el pessimisme per a temps millors” i ens centrem en la part plena del got.
Durant dècades, al País Valencià -també a Catalunya, però menys- bona part del vot valencianista anava a formacions d’obediència espanyola que amb més o menys èmfasi i amb més o menys sinceritat, assumien algunes de les reivindicacions de la llengua, la cultura o l’autogovern a canvi de fer-se amb una borsa important de vots. Una situació que tenia el problema de taponar i dificultar l’emergència de forces polítiques d’estricta obediència valenciana, malgrat la xarxa municipalista de la UPV, després del BNV, fins l’èxit electoral i institucional assolit en 2015 per Compromís, com a cooperativa política valenciana de tres partits i de gent independent.
Amb l’acte de divendres va passar exactament a l’inrevés. Dites forces d’estricta obediència valenciana i catalana van jugar fort per pescar en els caladors del vot progressista i d’esquerres federalista espanyol. Ho van fer en un acte conduït en un 90% en valencià a un públic, si no majoritari, sí àmpliament castellanoparlant. I ho van fer amb normalitat, sense intentar simular coses que no són. Contribuint a convertir el valencianisme amb una força i una idea capaç de penetrar en capes socials en què fins ara era bastant aliena. Açò és el got mig ple.
A banda, a l’acte es defensava una postura que, més personalment, defensen Oltra i Rufián: un ampli front d’esquerres que siga capaç de frenar un més que possible govern estatal de PP i Vox a Madrid a partir de l’any vinent o, al País Valencià, una reedició de l’actual Consell amb les nefastes conseqüències que ja hem pogut veure aquests dies.
Deixarem de banda, per ara, les dificultats i condicionants d’aquesta aliança a escala estatal. Al País Valencià, on aquest front està més avançat és precisament a la ciutat de València, en bona mesura per la capacitat de lideratge d’Oltra. Això incrementa les opcions de Compromís de recuperar l’alcaldia de la capital i, de rebot, posa en problemes el PP, dificultant-li, per exemple, la possibilitat de presentar María José Catalá a la Generalitat en un moment en què no té un candidat clar i té un important problema de lideratges.
Naturalment, a molts ens agradaria més, per una banda, un discurs nacionalment més explícit i, per altra banda, que aclarisquen als electors la unitat proposada per a fer què i com, i no només per a que no vinga l’extrema dreta. Però si el valencianisme polític vol aspirar a ser majoritari ha de ser conscient que ha de comptar amb veus diferents que apel·len sectors socials diferents, i si vol ser hegemònic ha d’engegar el valencianisme mediàtic com a contrapoder informatiu de la caverna mediàtica espanyolista anant molt més enllà de les pròpies xarxes socials. L’alternativa no cal imaginar-la, l’hem patida ja aquests darrers tres anys i no crec que hi haja ningú que s’estime el País Valencià que vulga repetir-la. El poble valencià dirà.
