La vaga general indefinida del sector educatiu ha oferit a la societat una lliçó col·lectiva de dignitat i perseverança. La participació massiva de la comunitat educativa, la seua creativitat i l’ocupació sostinguda de l’espai públic en són el millor testimoni.
Per a alguns sectors, aquesta aturada no ha sigut més que un episodi dins d’un procés més ampli. El desenllaç, però, és agredolç: d’una banda, no es va assolir cap acord substancial amb la Conselleria; de l’altra, es va decidir suspendre la convocatòria.
De vegades, un pas enrere permet continuar avançant. El curs s’acabava, i el cansament físic i econòmic començava a passar factura. Mentrestant, el departament educatiu va mostrar la seua cara més inflexible, amb l’anunci que resistiria fins al darrer dia de classe. En eixe escenari, retrocedir i fixar l’objectiu en una gran convocatòria per al pròxim inici de curs pot ser una decisió encertada. Ara bé, convé no oblidar algunes reflexions:
No ens trobem davant d’un conseller intransigent, sinó davant d’un estil de govern autoritari, marcat per la influència de Vox en l’executiu valencià. No és un conflicte pressupostari, sinó una confrontació contra unes polítiques que basen la seua identitat en la intolerància i el tancament en banda. I amb la certesa que eixa duresa no els fa perdre vots, sinó que els reforça electoralment.
En eixes circumstàncies, cap sector aïllat podrà obtindre millores significatives en les seues reivindicacions. Per tant, canviar el context polític esdevé una condició prèvia. Cal afeblir l’actual govern autonòmic fins que, per por de perdre-ho tot, es veja obligat a cedir davant els diferents moviments socials.
Per a això, resulta clau la coordinació de totes les causes obertes: la del dret a l’habitatge, que es manifesta en accions diàries contra els desnonaments, en dues grans marxes unitàries recents i en la defensa del barri de barraques de l’antic circuit de Fórmula 1. També és actiu el moviment sorgit arran de la dana, que demana la compareixença de Mazón, la seua imputació i condemna, així com la de tot el seu Consell, i que reivindica una reconstrucció social del territori i la derogació dels plans que amenacen l’horta. S’hi sumen les reivindicacions per l’escola pública, les pensions, la marea taronja per la dignitat dels serveis socials i la defensa dels centres de dia en perill.
És cert que coordinar-se no és senzill; cada moviment té els seus ritmes. Però si prenem consciència que cal anar més enllà de les demandes particulars i contribuir a generar un nou clima polític (on el descontentament s’estenga i les propostes es concretin), aleshores no és una quimera. Potser la tardor pot esdevindre la primavera.
Totes aquestes causes podrien trobar-se en un espai comú, no perquè compartisquen un adversari (el govern de la Generalitat), sinó perquè són el reflex d’una ciutadania que vol intervindre en les decisions polítiques, per a recuperar el control del seu futur, més enllà de la gestió tècnicoadministrativa de les institucions.
Una ciutadania que rebutja el rol passiu i delegador que li volen imposar, per a plantar cara a una governança cada vegada més autoritària i al servei d’especuladors i grups de privilegi que es nodreixen del malestar col·lectiu.
Confluir és anar construint, dia a dia, “el desig i la necessitat social” perquè es facen realitat. I eixe camí es forja en la defensa d’objectius concrets que milloren les condicions de vida, respecten el territori i garanteixen els drets humans.
