Les recents eleccions a la Gran Bretanya ens deixen un escenari “estrany”. A Anglaterra, la nació colonitzadora, hi guanya l’extrema dreta; a Gal·les i Escòcia, els independentistes. A l’estat espanyol, l’ascens de l’extrema dreta (PP-Vox) presenta una distribució similar, amb alguns matisos. Les tres nacions històriques —Catalunya, Euskadi i Galícia— mantenen una distribució del poder del tot diferent de la d’Espanya, igual com també passa, en certa manera, en altres nacions sense estat que encara no han pogut construir una alternativa nacional sòlida: el País Valencià, les Illes, Andalusia i les Canàries.
Podem intentar explicar aquesta situació des de l’òptica de l’evolució interna dels territoris sense estat.
L’evolució interna dels territoris amb una expressió política sobiranista potent i central ha anat des del nacionalisme romàntic de finals del segle XIX fins a posicions independentistes democràtiques i d’esquerres al segle XXI. En canvi, l’evolució dels països sense una expressió política independentista s’ha caracteritzat per l’expansió de la dreta i de l’extrema dreta, així com per la divisió de l’esquerra, afavorida per la presència de forces de base nacional espanyola en els territoris subordinats.
La resposta dels estats nació ha estat la repressió directa i la radicalització de les postures ultranacionalistes, un dels trets que caracteritzen el trumpisme i que, com a conseqüència, afavoreixen l’expansió de l’extrema dreta. No és, en soc conscient, l’única causa d’aquesta expansió, però diria que és una de les més importants, juntament amb la difusió global de l’ideari extremista i l’esgotament de les propostes de les esquerres.
En aquest panorama dual, és precisament als territoris en què s’ha pogut articular una alternativa sobiranista democràtica on s’ha frenat el creixement de l’extrema dreta. En primer lloc, perquè dona resposta a les necessitats d’una societat; en segon lloc, i no menys important, perquè una proposta independentista ha de ser necessàriament transversal. Aquest fet, en una societat cada vegada més radicalitzada, és un valor essencial.
Cal dir que això es compleix en pràcticament totes les nacions sense estat que conviuen a l’estat espanyol, amb l’excepció de Catalunya, on una maniobra orquestrada des de Madrid ha impulsat la creació d’un partit xenòfob com Aliança Catalana. Ja veurem si el vot a AC, sumat al de Vox, no arriba al 23%.
La proposta política per al País Valencià és clara i sorgeix de manera espontània en analitzar l’evolució recent dels resultats electorals. Si volem frenar el creixement de l’extrema dreta, que al nostre país no distingeix entre PP i Vox, cal reforçar l’alternativa sobiranista i progressista.
No serveix continuar amb velles fórmules gastades de “reconstrucció” de l’esquerra espanyola, que la població percep com del tot inservible i situa clarament dins l’eix de confrontació entre el PP i el PSOE. Si volem superar els problemes que tenim plantejats, no podem tornar a caure en el xantatge del PSOE i de les esquerres espanyolistes si volem aturar el creixement del feixisme.
