Si no fora pel patiment absolutament gratuït que poden ocasionar les obsessions de la dreta extrema i més extrema encara, en dir-nos a moltes persones com hem de ser, o semblar, i actuar, ens riuríem de la seua banalitat. Però no, no podem riure. Precisament en la seua aparent inconsistència o incongruència, o simplicitat, rau el triomf dels seus postulats. No descobrirem la pólvora, si diem que volen captar majories poc o mal informades que els permeten tindre el real i vertader poder de decisió econòmic i polític sobre una societat cada vegada més dividida i alterada. I pensem: ningú es tiraria pedres contra la seua pròpia casa, o sí? Anem a veure…
L’audiovisual irromp en les nostres vides per a vendre productes…, i idees. Igual et venen una crema miracle, com que t’informen que t’acaben d’envair el barri uns musulmans i no te n’havies adonat. Un amic m’envia un enllaç de Tik-Tok amb una foto dels timbres d’una finca. A la foto, feta per IA, excepte Martínez, tots els cognoms són estrangers, concretament africans o xinesos –no posen cognoms llatins, tan castellans, perquè no aprofiten per a la burla-, i dalt de la foto està escrit: Resiste Martínez!!!, con dos cojones. La ment diabòlica que ha fet el post ha pensat molt. Els timbres amb aspecte decadent o envellit, ens remeten a un barri deteriorat, on han anat a parar els últims de la fila. Ni un cognom d’origen europeu, com els dels 2.500 noruecs censats a l’Alfàs del Pi o els 10.000 britànics d’Orihuela Costa, per no anar-me’n molt lluny. Els blancs i rossos no competeixen en els Jocs de la Fam, es veu que estan en una altra lliga.
El dard en la diana: els espanyols primer, i catòlics a poder ser. El més curiós és que el meu amic sempre ha tingut molt bona relació amb els marroquins al seu poble. I és que, segons estudis sociològics recents, a Espanya els musulmans són el col·lectiu més odiat, i concretament els marroquins, que, a diferència d’un “español y muy español”, no poden, no deuen, fer ostentació de la seua fe o cultura, i molt menys posar-se malalts i anar a un hospital o demanar una beca o una ajuda, malgrat treballar, cotitzar a les arques comunes. Tan ximple, tan efectiu: la prioritat nacional els exclou d’una ciutadania plena. Però primer ja els hem fet un vestit a mida per no sentir-nos culpables, és a dir, intolerants, lladres, violents, etc, etc.
Després venim les dones. Ai, les dones!, que ens hem empoderat amb això del feminisme. Fortes? Feminazis? Demanem sense tindre dret ni raó?… Però quasi 190.000 dones víctimes de violència de gènere estan registrades actualment pel Consell General del Poder Judicial. Sis dones valencianes assassinades per les seues parelles o pares en el que portem de 2026, dos d’elles ara fa uns dies en el poble on jo visc. La dreta demana drets per als no nats, però llenya a les seues mares. Res més a dir. I a més, hem de suportar el paternalisme que ens infantilitza, que ens cosifica, com el d’un reconegut intel·lectual de per ací, del sud, que ha tingut la barra de parlar en xarxes socials sobre una estupenda artista, per a ell “la xiqueta”, i dir que li resultava molt pesada. O el verí d’aquell altre, abans progressista, que no deixa passar ocasió per criticar en xarxes el feminisme com un invent del diable, retratant les dones com a bruixes d’un aquelarre global que fa discriminació negativa contra els pobres homes… I és que alguns no poden amagar la trista supèrbia -basada en un penjoll entre cames, totalment accidental, per cert-, que els faculta per pontificar.
El col·lectiu LGTBI+ és un altre dels enemics fabricats que més atacs rep des de la ideologia ultra. Pots ser maricó, val, com el tal Jaime de los Santos (PP), però permetre de nou la desigualtat. Per a la dreta, l’homosexualitat millor amb discreció, en la més estricta intimitat i recolliment d’un armari. Sí. És possible que vos vinguen al cap a muntó d’exemples. La dreta proposa “solucions” -a què, per cert?- com les teràpies de reconversió, però en realitat el que està enviant és un missatge d’odi per generar por i retrocés en els drets aconseguits amb tant de patiment.
I no hem parlat de la lluita acarnissada de la dreta contra les llengües minoritzades, que alguns tenim la gosadia d’usar i defendre…
El diferent a la “norma” establerta és l’enemic a abatre per qui ens vol submises en un macabre ball d’un pas avant i dos enrere. No ho podem consentir. Ser lliure, és sentir la dignitat de ser qui ets, i poder viure i conviure sense pors ni renúncies. Plantem cara, no ens en queda una altra.
