Com en la majoria de famílies, un grup de viatgers és un microcosmos on trobes gent de tota mena: alegres, malcarats, puntuals, tocatardans, rabiüts, tímids, generosos, avars, afectats per l’afany de protagonisme, esperits de contradicció…
Va ser en un viatge a Irlanda del Nord on es va produir una triple coincidència multiplicada per tres. No és cap galimaties. Hi van coincidir tres boges i, ni fet a posta, totes tres havien oblidat la medicació a casa. El guia va estar a punt d’enfollir en assabentar-se’n. Em va saber greu i em vaig fer el propòsit d’ajudar-lo. Passe la vida rodejat d’adolescents de manera que poques conductes erràtiques m’impressionen ja.
Efectuada l’avaluació zero, vaig mirar de solucionar de seguida un terç del problema. Com que una de les oblidadisses era infermera i duia sempre en la cartera una recepta del medicament signada i encunyada pel seu psiquiatre, la vaig acompanyar a una farmàcia i li la dispensaren. Passejar per Derry a entrada de fosc amb tres boges era gesta reservada a valents. Hi trobaves tantes tanquetes com cotxes, hi veies més metralladores que no paraigües i això que plovia i teòricament no érem en guerra. Si miraves dins dels pubs, unes minifaldilles infinitesimals et torbaven l’enteniment. De segur que els soldats tenien somnis humits en tornar a la caserna i gitar-se. Tinguérem sort que el medicament es deia igual en tots dos països. La follia, valga’m Déu, agermana més que no les religions cristianes.
Les altres dues maniàtiques no van tenir tanta sort. Tant si el medicament que necessitaven es deia el mateix nom com si no, els farmacèutics es tancaren en banda i no els el van voler vendre. Així en tres farmàcies. Fins que ho deixàrem córrer.
De retorn a l’hotel, vaig demanar qui del grup tenia calmants, ansiolítics o barbitúrics. La resposta va ser sorprenent, no ho hauria esperat mai. De 48 que n’érem, 36 es medicaven regularment per als nervis. Així mateix, el mostrari va ser d’allò més extens: 24 medicaments distints. Però, ves per on, cap d’ells no era el de les nostres amigues, que es negaven a prendre cap altre específic que no fora el prescrit pel seu psiquiatre; maniàtiques fins a les últimes conseqüències. És broma. El que no era cap broma era l’estat en què estaven posant-se. O hi trobàvem prompte una solució o encara farien nit al manicomi!
La meua proposta va ser rebuda amb molt d’escepticisme, però no hi havia retop. Vaig preparar una barreja amb un Tranquimazín, un Vàlium, un Diazepan i un Atarax. Vaig dividir la substància resultant en dues parts i les interessades s’ho prengueren sense que els haguera d’insistir. La més jove s’acomiadà i se n’anà a dormir. L’altra es va prendre un vodka per potenciar els efectes de la mescla i també es va retirar.
L’endemà de matí feien molt bona cara quan baixaren a desdejunar. Després de saludar en veu alta a tots –a les dispensadores dels quatre tranquil·litzants, amb besadetes i tot-, s’afanyaren a seure al meu costat. Vaig comprendre perfectament per què els traficants i els camells tenen tants amics!
-Estoy contenta porque en este grupo hay muchos hombres –em va dir més tard la sonada del vodka.
A pesar de ser llicenciada en matemàtiques, era evident que els números no eren el seu fort. D’homes sols, viatjàvem el senyor Paco, de 82 anys, i jo. Després hi havia dos matrimonis i el guia, acompanyat per la seua esposa. La resta eren dones.
La matemàtica –coneguda al seu poble com “la devoradora de hombres”, segons ella mateixa em va revelar-, devia rondar els 50 anys, però ja l’havien jubilada. Era professora de Secundària! En el club de viatges la tenien en la llista negra i, quan acudia a l’oficina per inscriure’s en algun, li deien que ja no quedaven places. Aquesta vegada, però, l’empresa havia estrenat un programa informàtic perquè els clients feren les reserves telemàticament. I això va fer ella: dissimulà tant com pogué la identitat i, quan se n’adonaren, ja era massa tard per rebutjar-la.
