Crec que el fet que Compromís, Esquerra Unida, Podem i Esquerra Republicana del País Valencià hagen arribat a un acord per a presentar-se junts a les eleccions del 29 de novembre és una molt bona notícia. Ja era hora que una part de l’esquerra valenciana entenguera que les diferències no sempre obliguen a anar cadascú pel seu compte. Sembla que les negociacions han sigut complicades. No podia ser d’altra manera. Cadascú defensava la seua parcel·la, els seus noms, el seu lloc en la candidatura i, supose, la seua particular manera d’entendre el país, el món. No seré jo qui diga que tot això no importa. La política també és una qüestió de representació i de respecte a les organitzacions. Però, quan les discussions pels llocs de la llista amenacen de fer descarrilar un acord que té sentit, convé recordar per què es volia arribar a l’acord. Perquè, de vegades, sembla que els partits obliden que les candidatures són un instrument i no una finalitat.
Jo crec que el País Valencià d’avui necessita una força política que parle des d’ací, que conega la nostra realitat i que no haja d’esperar que Madrid li diga què ha de fer. Tot el contrari. Amb l’altiplà no hi ha res a fer. És un camí esgotat. Cal anar-se’n, però mentre estem cal dir la nostra. Per això em sembla encertat que aquesta candidatura tinga una marca pròpia i no siga una simple sucursal d’una operació estatal. Una cosa és entendre’s amb altres forces de l’Estat i una altra és deixar que et facen la faena des de fora, que decidisquen per tu. El país, si volem que algun dia siga alguna cosa més que una demarcació administrativa, una comunitat, també es construeix amb decisions com aquesta.
Ara bé, no ens enganyem: arribar a un acord no és haver resolt tots els problemes -encara queda molta faena a fer. La unitat electoral serveix de ben poc si després cadascú continua fent la guerra pel seu compte. I tampoc no n’hi ha prou amb sumar sigles. Cal il·lusionar a molta gent que no té partit, però creu en el país. Ens juguem la supervivència. Cal explicar què es vol fer amb els serveis públics, amb l’habitatge, amb el treball, amb la llengua i amb la dignitat d’un país que massa sovint només apareix en els discursos quan s’acosten les eleccions. I només en les eleccions. I el personal hauria de comptar sempre. Cal, sobretot, que la gent torne a trobar en aquesta esquerra una raó per votar-la, i no simplement una manera d’evitar que guanyen els altres. Cal que el personal s’il·lusione.
No sé quants diputats trauran el 29 de novembre. A mi no m’interessa, perquè me la bufa si no guanyem. Les previsions poden ser optimistes i la realitat et pot fer xafar terra, la dura terra. El que sí que sé és que, si s’hagueren presentat separats, haurien oferit una imatge de feblesa difícil de justificar. De ridícul. De desil·lusió. La dreta ja sap prou bé que, quan li convé, les diferències es poden deixar per a un altre dia. I les deixen. Sempre ho fan, perquè ho tenen molt clar i van al que van. L’esquerra, en canvi, de vegades sembla més preocupada per demostrar que té raó i que la té més llarga. No saben moltes vegades a què van i fins on poden arribar.
Benvingut siga, doncs, l’acord. Sense entusiasme ni confiança. Fins i tot amb escepticisme. Som gats escaldats. Ara, però, és hora que els polítics ens demostren que la unitat no és només una operació per a salvar els mobles, sinó una manera de fer política. Perquè, si l’esquerra valenciana no és capaç d’entendre’s quan comparteix bona part dels objectius, difícilment podrà convéncer un país que paga la pena caminar junts. I paga la pena, perquè, si no caminem junts, vindrà el llop. I no estem en cap conte.
