La primavera, per a alguns és el millor moment de l’any. Altres la pateixen amb al·lèrgies infernals, i la gran majoria, encara que no ho diu, sent el cos a “remolque”. Jo soc de les darreres, de les que pateixen astènia primaveral. I no per això no m’agrada la primavera, em fascina l’arribada dels dies llargs, la pujada lleugera de graus, encara més que suportable, i fins i tot em duc bé amb la pluja, sempre que no s’eternitze. Tanmateix, la primavera em provoca un altre ritme. Em costa alçar-me de matí del llit. Allargue les hores de son, de vegades apague el despertador i perd consciència d’on, com i per què. I quan aconseguisc eixir del llit i posar-me en marxa, tot va lent, el cap em pega voltes i no sé per on començar. Això sol passar-me sobretot cap a finals d’abril, quan la primavera ja s’ha incrustat en tots els meus porus i em dura unes dues o tres setmanes. Una vegada aclimatada, tire endavant com tots i, com menys m’ho espere, estic suant i esbufegant, com tots. I desitjant que tornen els dies de pluja i de frescor.
Aquesta primavera, per sort, de pluja no en falta. Fa uns dies vaig eixir a caminar de Cervera a Sant Mateu i ens hi va rebre una pluja persistent durant les primeres hores de la caminada. Vaig maleir una i mil vegades haver-m’hi apuntat. Des d’un primer moment, els peus banyats, els braços i les mans amarades, la humitat al cap i el rostre. Pensava que no ho suportaria. Però mirava la resta dels companys i companyes i ningú no remugava. Somreien i caminaven, estoicament. Així que, per a no donar la nota, i per a no amargar la passejada a ningú, vaig decidir jugar-me-la jo també d’estoica i xino-xano vaig agafar el pas amb tant d’entusiasme que ni me’n vaig adonar, que ja havia deixat de ploure.
La pluja, però, ho va deixar tot net i lluent, les roses amb gotes diminutes, petites bombolles ací i allà, els verds potents i vigorosos, les roselles petant de roig sobre els camps, les flors grogues i liles que naixen a la rambla del Baix Mestrat (rambla Seca o riu de Cervera) i les oliveres agraïdes, cridaneres d’alegria amb aquesta pluja tan bona per a elles. Caminar amb la frescor, però ja sense pluja, pels camins de boscos, com un túnel d’arbres i arbustos per on es filtra la llum i l’aigua i on es recrea una atmosfera de calma i netedat, com si acabaren de nàixer. La terra més vermella que mai, i els cels entre blaus i grisos, i de tant en tant, el sol que maldava per eixir i mai no eixia.
I no sabria dir per què, però de totes les caminades que he fet en temps, aquesta ha estat la més intensa i harmoniosa, amb l’arribada triomfal a la plaça porticada de Sant Mateu, on, tret dels tendals dels bars i restaurants, sembla que el temps s’hi haja aturat. Amb els carrers estrets i bonics que desemboquen a la plaça o surten d’ella, segons es mire. Amb els palaus que l’envolten i amb la porta romànica de la seua església. És tan insòlit el romànic al País Valencià. Tan insòlit com dinar fabulosament amb un menú de restaurant de diumenge. Es diu La Perdi i no és qualsevol restaurant. Inoblidable la parla dels cambrers, tan genuïna i viva! Inoblidable l’olleta de Sant Mateu! Encara més, després d’una jornada caminant sota la pluja.
I la primavera té això, la incertesa, ara plou, ara crema el sol, ara sues, ara tremoles de fred, ara et poses la jaqueta, ara et quedes en mànegues de samarreta. Ara et plantes les sandàlies, ara traus les botes de l’armari, ara et poses un mocador al coll, ara t’ofegues. Mai no ho encertes. I això és la primavera. Vora mar, alguns impetuosos i impacients ja prenen el bany i altres hi passegen amb pantaló llarg i anorac fi. La primavera és així, versàtil. S’acobla a tot, o cadascú se l’acobla como pot i vol. No hi ha llei escrita, és l’estació sense llei. En estiu saps segur que sues, i en hivern t’abrigues, però en primavera…
En primavera arriben els llibre, per Sant Jordi, per la Fira del Llibre de València, ixen novetats, se’n recuperen d’altres. Tothom vol llegir o lluir un llibre sota el braç, més el segon que el primer. Però als llibreters i als editors ja els està bé, també als autors, sobretot als que cobren una quantitat dolça en drets pels llibres venuts. És a dir, a la minoria.
Però la vida continua, i mengem i respirem i llegim i caminem. Cada dia. I mentrestant, ací estem, al bell mig d’una vaga indefinida de l’ensenyament, a les portes d’una segona Primavera Valenciana, amb una escola i una educació pública que s’ofeguen, perquè la volen ofegada des del govern que ens maltracta. Un govern que ens va vendre baratets a l’escola privada i concertada. Ningú ho ha explicat millor que Moisés Pérez en El negoci de les aules.
Però és que resulta que l’educació no pot ser, no deu ser un negoci ni un privilegi. L’educació és un dret i per ell hem de lluitar amb dents i ungles. Perquè a unes quantes generacions, l’educació pública i en valencià és la que ens ha permés arribar on ningú de la nostra família havia arribat abans.
Per això, la llengua no es toca, l’educació no es toca, els docents es respecten i es retribueixen amb dignitat. Per això, done suport a tot el professorat i la resta de treballadors que han anat a la vaga, amb els sacrificis econòmics i de conciliació familiar que això comporta per a tantes famílies, directament o indirecta. Per això, el meu respecte i admiració per una professió que conec des de dins. Una professió que mereix tot el prestigi i respecte social, tant com els metges, els advocats o els arquitectes…
I que ningú no s’enganye, no es tracta simplement que els docents demanen cobrar més, que també, i estan en tot el seu dret, ja calia! Es tracta, sobretot, de salvar un dret, un dels pilars essencials sobre els quals es fonamenta la nostra democràcia i l’estat de benestar: l’educació lliure, laica, gratuïta i en valencià. Una escola on puguen anar els docents, els menuts i els joves sense patir fred en hivern i sense ofegar-se al final de la primavera i en la tornada a les aules a finals de l’estiu, que, d’altra banda, cada vegada s’allarga més.
Parle de la climatització de les aules, sí, un tema molt candent i urgent en un clima on les temperatures fan els dies insofribles en molts centres. Una climatització que, igual que ha fet Barcelona, per posar-ne un cas, podria també dur-se a terme a casa nostra amb els diners recaptats amb la taxa turística.
Però no, ací són molt xulos i valents els polítics. Els d’ara i també alguns d’abans, perquè la taxa ja cueja, ve de lluny. I no, ací la taxa no la volem, no la necessitem. Vamos sobraos…
Doncs, menys xuleria i més sentit comú, que amb la salut i l’educació no es juga. Tornarem a eixir als carrers en aquesta, potser, la Segona Primavera Valenciana.
