Quan el meu amic Manuel em va parlar de l’obra de teatre Ictus. Anatomía de «A derradeira leición» de Castelao, per l’emoció amb què ho va fer vaig saber que no me la podia perdre. Vaig buscar-ne informació a través d’Internet i vaig vore que la representaven en el Teatre Valle-Inclán del Centre Dramàtic Nacional de Madrid fins al 8 de novembre. Quina putada!, vaig pensar, ja que el cap de setmana següent anava jo a la villa y corte en pla cultural. La sorpresa va ser quan el mateix Manuel em va informar que Ictus formava part de la 34a Mostra de Teatre Espanyol d’Autors Contemporanis Guillermo Heras, amb parada al Teatre Arniches d’Alacant el passat 10 de novembre a les 21.30 h. I allí que em vaig plantar sense dubtar-ho ni un moment.

L’obra, bàsicament, és una ficció basada en fets reals. Utilitzant com a epicentre el quadre A derradeira leición do mestre del destacat metge, polític, escriptor, pintor i dibuixant Alfonso Daniel Manuel Rodríguez Castelao, ministre sense cartera en el Govern en l’exili de la Segona República i un dels pares del nacionalisme gallec, la llegendària companyia Chévere construeix un magistral dispositiu escènic documental que combina ficció, teatre, testimoni i memòria històrica. A més, es tracta d’una obra accessible i inclusiva, que integra la llengua de signes (amb la participació en escena d’un actor sord) i l’autodescripció en directe integrada en la narrativa per a les persones amb discapacitat visual. En definitiva, un espectacle meravellós, tot un esdeveniment artístic que us recomane vore si teniu l’oportunitat.
El quadre que inspira l’obra teatral, de 2 m x 1,3 m, fou pintat l’any 1945 a Buenos Aires, on s’exposa en el Centre Galícia de la capital bonaerenca. La pintura està basada en l’estampa número 6 de l’àlbum Galicia mártir de Castelao i mostra un mestre assassinat davant dos xiquets que, commoguts, ploren la seua mort. Iconogràficament, respon al vell tema de la lamentació davant el cos de Crist. L’última lliçó del mestre és, precisament, sacrificar-se fins a aconseguir el martiri per ensenyar els altres. La cara del professor massacrat no és anònima, és la d’Alexandre Bóveda Iglesias, economista i polític gallec a qui els sublevats havien matat el 17 d’agost de 1936 després d’un simulacre de judici sumaríssim com a venjança per la seua activa participació política i social. Bóveda havia sigut una peça clau en el Partido Galeguista i un dels intel·lectuals de referència en alguns processos polítics com ara l’elaboració i el plebiscit del primer Estatut gallec. La taula, per tant, és un homenatge a totes les persones perseguides, reprimides i ajusticiades en aquells anys pel seu compromís politicosocial, entre els quals els docents. Per això molts experts el consideren com el Gernika gallec.

Ara fa huit anys, el llenç va eixir de l’Argentina per a formar part d’una exposició sobre l’autor de Rianxo que va tindre lloc en el Centre Gaiás de la Ciutat de la Cultura de Santiago de Compostel·la. El 3 d’octubre de 2018, poc després del migdia, l’embalatge que contenia A derradeira leición do mestre fou obert en les instal·lacions esmentades. Una comitiva d’autoritats i representants públics, amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant, s’arremolinaren al voltant del quadre tot imitant els personatges d’una altra tela ben famosa, la Lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp (1632) de Rembrandt van Rijn. L’expectació era màxima. L’espill de la barbàrie franquista a Galícia veia la llum per primera vegada en la seua terra.

Durant el seu mandat al front de la Xunta, Feijóo va fer nombroses referències a la trajectòria política i artística de Castelao, la majoria no exemptes de polèmica. I l’arribada de la làmina de l’autor rianxeiro no hi fou una excepció. En el discurs que el d’Ourense va pronunciar aquell dia, no va fer cap menció a Alexandre Bóveda, no va parlar del seu assassinat ni tampoc es va referir al context d’exili i repressió a Galícia que dona sentit a l’obra. Simplement, presentà l’oli com un homenatge als mestres, una mitja veritat, però no va dir, intencionadament, a gratcient, que l’home que jau a terra en el quadre envoltat d’un toll de sang havia sigut afusellat pels feixistes en el mont A Caeria, a Poio (Pontevedra), un mes després del colp d’estat. En la sala estava present Ánxeles Cuña Bóveda, neta de l’intel·lectual galleguista i diputada d’En Marea en aquell moment. La indignació d’ella i de la resta de representants del seu partit i del BNG fou majúscula, i amb raó.

Fou la de Feijóo una llacuna mental? No ho crec. Per què ometia una informació tan important? No ho sé, però m’ho imagine. El cas cert és que, huitanta-dos anys després, la màxima autoritat de Galícia continuava negant els fets i, de retruc, enganyant els allí presents. Xesús Ron, director de la peça teatral Ictus i un dels protagonistes, es pregunta en una entrevista periodística quina necessitat té Feijóo l’Oblidadís i la dreta en general de seguir ignorant una cosa que ha sigut investigada i que no ofereix cap mena de dubte. I aquesta és la qüestió que serveix de motor a tota la trama de l’obra. A partir del personatge de Patricia de Lorenzo, una dona que en la ficció teatral pateix un accident cerebrovascular durant l’acte de presentació del quadre i no recorda res, es reconstrueix no solament la seua vida, sinó la dels altres, també la del mestre executat. Ací és on juga un paper cabdal la memòria per a sobreviure des d’un punt de vista individual però també com a societat, i ens ajuda a guardar, mantindre i transmetre els fets en relació amb l’alçament militar de 1936 i amb tot allò que desencadenà la dictadura del general Franco.

Eixe senyor que fa uns anys era incapaç de reconéixer públicament uns fets històrics i que mirava a un altre costat és la persona que aspira a governar aquest país a partir del 30 de novembre. Feijóo el Desmemoriat, en un acte d’una gran transcendència històrica i cultural per a Galícia, ocultà la veritat sobre allò de què parla el llenç que tenia al davant, és a dir, distorsionà el context, no tingué en compte els gallecs i les gallegues que van ser aniquilats pels colpistes i es burlà del patiment, almenys, de la meitat dels ciutadans del seu país. Tant de bo que no, però si arriba a la presidència del Govern espanyol, què podem esperar d’un espantall com ell, amb una dilatada trajectòria acreditada de mentides, insults i draps mal llavats? Ja sabem que oblidar no cura, i com podem llegir en el programa de mà de l’obra a partir d’una cita del Dr. Alexander Brulov en la clàssica pel·lícula de suspens psicològic Spellbound (1945) d’Alfred Hitchcock, moitas veces o ser humano non quere coñecer a verdade sobre si mesmo porque cre que lle vai facer dano; daquela faise moito máis dano tentando esquecer. Ocultar el passat de la manera com ho va fer l’espavilat presidenciable és no voler admetre la realitat de les víctimes de la desraó franquista. A derradeira leición do mestre denuncia l’assassinat de Bóveda Iglesias i l’intent d’aniquilació del nacionalisme gallec per part del feixisme, i tot allò que no siga explicar-ho així és, senzillament, ofensiu.
En resum, aquest fabulós espectacle ens regala molta saviesa escènica i ens fa preguntar-nos com es construeixen i es disputen les narratives de la nostra memòria col·lectiva, un teatre documental i reivindicatiu pel qual la companyia gallega Chévere va rebre el Premi Nacional de Teatre l’any 2014. El gènere teatral és una de les formes més potents per a crear consciència històrica i cultural, sobretot quan els dirigents polítics, deliberadament com en aquest cas, tergiversen la realitat. La memòria davant la mentida. El quadre de Castelao és el símbol del sofriment per la repressió totalitària i la lluita per la llibertat a Galícia i a tot el país, encara que l’amnèsic i distret Feijóo, manipulador i hipòcrita, ho ignorara amb un discurs vacu ple de paraules sense contingut. Oblidar també és una manera de mentir, de complicitat. No acceptar uns fets que són irrefutables situa l’ara candidat a la Moncloa i els seus acòlits, per enèssima vegada, en el costat incorrecte de la història. La mateixa història que, espere, alguns dia els jutjarà.





