En Extremadura, l’extrema dreta ja ha acordat amb el PP la segregació social dels migrants mentre que, en Aragó, tots dos partits han donat una passa decisiva per acabar amb la poca protecció pública que tenia el català i que, a la pràctica, suposa la segregació dins del seu propi país dels aragonesos no assimilats a la cultura hegemònica. Ací i allà, Vox imposa el seu programa de feixistització d’Espanya a un PP mesell amb qui pràcticament no tenen diferències. Tot això de la dreta liberal només són que cançons de tertulians i politòlegs misericordiosos. El PP ha estat des de sempre un partit franquista sense remordiments, com ho són els seus exafiliats rebotats de Vox.
Les d’Extremadura i Aragó són les mateixes passes que l’extrema dreta tota vol fer al País Valencià. L’altre dia, l’alzireny ultradretà Joaquin Maria Alés demanava un canvi de la llei que situara el castellà com la llengua vehicular d’À Punt. És evident que els d’aquesta banda no en tenen prou d’haver imposat al PP un director de l’emissora més espanyol que un tricornio que, en un tres i no res, ha estat capaç de retornar la programació als temps del No-do. Volen, simplement, convertir la televisió valenciana en un epifenomen de la seua indigència cultural i nacionalitària. Que un senyor d’Alzira considere que és necessari carregar-se el valencià perquè és una llengua que divideix els mateixos valencians és repugnant. De no ser, és clar, que Alés amb els d’Alzira tinguera el mateix a veure que jo amb els de Melbourne. Tampoc deu ser casualitat que li hagen encarregat a aquest advocat con un nivel muy alto de inglés la liquidació de la llengua dels valencians, atès que va treballar d’advocat en l’empresa l’Ocaso.
Fa res també vam poder escoltar com el molt vehement José Maria Llanos (que bon representant del Sindicato Vertical hauria fet) va reptar un Juanfran panxacontent i xicotet que aplicara la recepta de la “prioritat nacional” als migrants. La recepta no és cap altra que la de prioritzar qualsevol tipus de prestació del benestar social primer als muy y mucho españoles i després si sobra alguna cosa a la resta. Els il·legals ho tindrien més cru. Per a aquests, i segons el programa mateix de Vox, l’atenció sanitària només els cobriria en casos d’urgència vital o malalties infectocontagioses. No sabem en aquests casos si els de Vox tindrien a mà un cos de metges i sanitaris conformat per professionals ensinistrats en l’escola de herr Mengele.
El precepte de prioritat nacional, de fet, obre moltes incògnites, quasi tantes com les que se’ls hi van plantejar als nazis l’endemà que decidiren expulsar del cos social els que no consideraven nacionalment alemanys. Tot plegat, quins nivells de prioritat s’establirien? Quina seria l’escala d’espanyolitat? Quins criteris s’aplicarien? Hi hauria subtipus? Excepcions? Ah!, no… segurament com que la implementació d’aquest nou estat de coses s’hi donaria en unes circumstàncies especials (suspensió de la Constitució, supressió dels drets civils propis d’una democràcia liberal, etc…), ja hi hauria temps de determinar clàusules i procediments, de designar els funcionaris adients. De moment, però, només es tracta de fum de botxa, de maniobres electoralistes que, per cert, cap dirigent del PP per idiota o ambiciós que siga, s’atrevira a aplicar.
Mentre tot això passa, el president Juanfran, distreu al personal enviant els seus peons al camp de batalla perquè defensen la barraca tal com puguen amb declaracions ambigües, calculades i sempre mirant de reüll als seus encarregats de Madrid, que aquests dies sembla que estan molt ocupats amb tot aquell merder de Bárcenas i els diners negres i no sé què de no sé quina cosa que M. Rajoy no recorda i Feijóo encara menys.
I què pot fer més Juanfran? Fet i fotut, el de Vox no és ara mateix l’únic maldecap d’aquest president tant d’extrema dreta com Llanos, Primo de Rovira o Alés.
En Alacant se li ha obert un abisme amb el robatori sense contemplacions d’habitatges públics per part dels seus camarades. Una vegada més, el PP ens ha recordat quines són les seues polítiques públiques en matèria d’habitatge… aquest pis per mi, aquest també, aquest per tu, aquest per la teua neboda…
I tot això, mentre Mazón gaudeix de la platja de la mateixa ciutat com si mai no hi haguera hagut una dana amb 230 víctimes mortals, moltes de les quals s’haurien pogut evitar si el xicon no haguera estat empinant el colze a pantalons baixats en el reservat d’El Ventorro. Mazón, amb cotxe oficial, despatx i un sou de cagar-se cames avall, s’ha convertit en el protegit d’un Juanfran que, si tinguera vergonya, l’hauria fet fora de Les Corts. Això no passarà, però.
Faria riure si no fora perquè tot és veritat de la bona. Davant de tot açò, cal que la societat reaccione. Vull dir els empresaris honrats, els treballadors de l’educació i la sanitat, els jubilats, la gent jove… tothom que entenga que el malson reaccionari no potser mai la solució als reptes complexos que ens planteja un món en plena convulsió. És urgent que se’n vagen a casa.
