Supose, o vullc suposar, que després de la coneguda imputació a Zapatero, s’instaurarà la investigació permanent dels expresidents dels governs, tant de l’Estat com de les autonomies. I ja posats, també dels ministres, perquè molts d’estos són clarament investigables. Perquè si a este expresident del Govern espanyol se l’ha imputat per indicis i per investigacions prospectives, a tots els expresidents del Govern d’Espanya i als/a les presidents/entes en exercici, se’ls/se les deu escrutar, per allò de ser tots iguals davant la llei, per mitjà d’un observatori de béns d’exalts càrrecs, de manera que eixes prospeccions no siguen sospitoses de persecució o acaçament, com ha sigut la imputació a Zapatero.
I eixes prospeccions de l’hipotètic observatori caldrà que tinguen caràcter retroactiu, encara que els més que probables delictes d’alguns expresidents hagen prescrit, perquè si no se’ls investiga, es trencaria eixe principi d’igualtat invocat més amunt.
Però dit això, este cas, a molts, ens produïx un bon disgust i molta tristor, perquè, independentment del resultat de les investigacions, el dany a la reputació i al prestigi del que, per a molts, ha sigut un dels millors presidents de Govern de la història d’Espanya de les últimes huit/nou dècades, ja està fet.
El disgust i la tristor em venen no sols per ser socialiste, que també, però sobretot per ser Zapatero un referent moral de la política. U que quan algú desqualificava els polítics amb el recurrent “Tots els polítics són iguals”, de segur que no es referia a accions efectuades per l’expresident del Govern referit. El seu carisma, inopinadament, ha fet que esta imputació afecte indirectament també la credibilitat, en part, del sistema polític espanyol, que no té, per ara, mecanismes que impedisquen la intermediació d’exalts càrrecs entre l’Administració pública en general i l’empresa privada, a través de societats pròpies o de forma personal.
Deia que este cas hauria de servir per a acordar i aplicar mesures per a impedir als exalts dirigents governamentals la fundació, direcció o participació en societats susceptibles de fer tractes o intermediacions entre estos i les entitats públiques.
Precisament en el Levante-EMV d’ahir, 21 de juny, i en altres mitjans de comunicació, podem llegir una entrevista amb Carmen Calvo, presidenta del Consell d’Estat, exministra amb Zapatero i amb Pedro Sánchez, en què, entre altres coses, diu: “Hem de revisar què ha passat amb tots els expresidents”, “Crec que açò cal regular-ho. Si els que tenim un càrrec públic tenim un règim d’incompatibilitats, de transparència i de límits en l’exercici del càrrec, devem conéixer també quines incompatibilitats hauria d’haver-hi ahí” [com a expresidents].
Els expresidents del Govern tenen dret a un càrrec vitalici ben remunerat en el Consell d’Estat, facultat que deu ser suficient per a no participar en intermediacions ni negocis amb entitats públiques. Ja existixen mecanismes de control, de transparència i límits en l’exercici de càrrecs públics. També està disposada legalment la prohibició o limitació d’acceptar obsequis, regals o invitacions d’entitats privades a qui ocupa responsabilitats públiques.
Però, com també diu la presidenta del Consell d’Estat, “Cal regular la figura de l’expresident per a concretar les seues incompatibilitats”. Que de segur que n’han incorregut en moltes.
També caldria regular la investigació de les parelles dels expresidents del Govern, com també avala Carmen Calvo en la citada entrevista. Sobretot quan alguna exercia de primera dama o esposa presidencial. La investigació a Begoña Gómez crec que és fer pedagogia de la maldat, normalitzar la persecució política i regularitzar l’animadversió personal, només per ser esposa del president del Govern. Com ocorre amb el seu cunyat, per ser germà del cap de l’Executiu espanyol.
I algunes decisions dels jutges són també susceptibles de ser analitzades i/o investigades, per semblar desproporcionades i perquè algun representant judicial pareix fer bona la dita castellana Ser juez y parte. I en algun cas, Ser más parte que juez. Un observatori de l’administració de la justícia faria falta. I a vore quan els jutges són designats per organismes de representació popular.
Per a curar la ferida oberta per estes investigacions, el Govern, amb Pedro Sánchez al capdavant, hauria d’impulsar la constitució d’una comissió o departament adherit a algun dels organismes d’inspecció econòmica, que controle les activitats econòmiques dels alts càrrecs i prohibisca l’associació d’estos amb societats mercantils optants a obra o concessions econòmiques públiques. O proposar mesures en eixe sentit, per allò de ser tots iguals davant la Llei. I millor fer-ho d’acord també amb el principal partit de l’oposició, que també té excàrrecs afectats. No fer res, de manera palmària i pública, seria contribuir a fer més fonda la ferida oberta per estes i altres investigacions.
