El meu pare va agafar una baixa per depressió a la fàbrica on havia treballat més de vint-i-cinc anys. Va deixar de treballar allà i va perdonar la liquidació després d’un acord amb el cap, perquè li deixava mal cos cobrar-la després de no haver acudit al seu lloc de treball durant més de sis mesos, si fa no fa. Ma mare va deixar de fer de comercial en una empresa perquè el seu cap l’assetjava i la va acomiadar. A ella i a mi, que cobrava la meitat de les hores en negre.
Després de la fàbrica, el meu pare va entrar en una empresa que encara li deu més de dos mil euros. A l’última on va treballar ma mare, la tenien contractada com a falsa autònoma. Va haver de tornar a lluitar per cobrar després de mesos en negatiu.
Els meus pares estan divorciats, i sempre recordaré les llàgrimes de ma mare quan el meu pare va trobar la seua última faena. Ell estava sec com una moixama, vivint a casa dels meus avis, i açò semblava el principi del final d’uns anys tenebrosos per a tots. El meu pare continua tocant maletes a l’aeroport. Ma mare s’alça més de la meitat de les nits per prendre pastilles, desesperada pel mal d’esquena.
Si el meu pare s’haguera quedat a la fàbrica, ara ja estaria jubilat i cobraria més del que cobra. Amb el sou actual paga el pis compartit on viu i on jo he viscut fins fa poc, a la mateixa habitació que ell. Si ma mare haguera continuat a l’acadèmia on estava, amb un contracte de condicions enganyoses, ara encara tindria faena. No en parlem molt sovint, però estic segur que els meus pares hi pensen a final de mes.
També estic convençut que no m’haurien pogut cuidar tant ni tan bé com ho han fet aquest any. Vaig tindre diversos intents autolítics i vaig passar per un procés terapèutic, molt sacrificat per a tothom, per eixir d’una addicció. El primer atac d’ansietat que em va portar a urgències es va produir quan era a la mateixa acadèmia on ma mare treballava de comercial.
Fora de la impostura per sobreviure, la mort en vida —o posar-hi fi— sempre ha estat el pa de cada dia de la classe treballadora. La dana o els accidents de tren que ens han sacsejat aquests anys tan sols han marcat els dies més crus per a tota una classe que renta les seues ferides i vetla els seus morts en silenci.
Al meu pare ja li queda poc per jubilar-se i jo celebre cada dia que marxés d’aquell infern de cartró on feia tubs. Si no passa res —sempre em ve al cap aquest atac de pessimisme malparit—, tinc la tranquil·litat de saber que podré gaudir de més temps amb ell encara d’una peça. Potser, si d’ací a un temps torne a tindre cos per a treballar, les pròximes maletes que toque seran la seua i la meua, per veure món tots junts. Quina sort que ma mare no treballe, que, gastant poquet, puguem viure junts en una caseta al camp que vaig heretar dels meus avis. Sense aquesta casa, sense hipoteca ni lloguer, jo no podria estar llevant-me amb paraules aquesta culpa i aquesta vergonya heretades.
Els meus pares són els qui més es mereixen que el seu fill es passe els dies net, embrutant-se amb la lectura i l’escriptura. Treballar és quedar-se fet un parrac, però no fer-ho és tindre els ulls pegats a terra. Sempre m’he preguntat quina vergonya he de sentir per tindre uns pares que han estat maltractats i quina culpa honesta han de sentir ells per això. Jo també els he arribat a culpar per haver triat, dins de les seues possibilitats, la vida més enllà del treball.
Fins i tot sense contracte ni diners, no recorde ni els meus pares ni a mi mateix sense treballar ni un sol minut. A mi no em faran deixar d’admirar-los, ni per tots els diners del món. Són la meua escola i la meua universitat, els meus ulls i les meues mans. Sempre voldré ser allò que ells no han pogut viure: un home i una dona en una societat on els individus es puguen desenvolupar lliurement. Aquesta llibertat de què tinc tanta gana és la seua, i aquesta consciència, que també és seua, es diu consciència de classe. Ells m’han donat la vida com un regal; jo, d’herències, si no són de lluita, no en vull sentir parlar.
Miquel Sans (kuarantamaula)
