Hem de ser herois per mantenir la nostra llengua en la nostra terra. El grau d’heroisme pot variar segons visques en un poble o en una ciutat (i segons quin poble o quina ciutat). El grau d’heroisme pot variar segons el tipus d’activitat que faces, o el treball, o l’entorn o la teua energia. Perquè ser heroi cansa, cansa molt. A més, l’heroisme passa desapercebut davant les paraules grandiloqüents de l’Estatut d’Autonomia. L’article sext diu que el valencià i el castellà són oficials al País Valencià, que tots tenen dret a conéixer les dues llengües, a usar-les i a rebre l’ensenyament del i en (sic) valencià. Diu també que la Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües i que ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. I que s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. L’incompliment de l’estatut és palmari, insultant. Ni la Generalitat garanteix un ús normal del valencià ni estem lliures de discriminacions lingüístiques diàries. I això de l’especial protecció i respecte a la recuperació del valencià sembla un acudit de mal gust. Cap govern s’ha pres seriosament ni la protecció ni la recuperació del valencià. Ni tan sols en cinquanta anys de suposada democràcia cap govern ha estat capaç d’aturar les contínues humiliacions, agressions i discriminacions que patim els que creiem que tenim dret a viure en valencià.
Usar la nostra llengua implica molt més que parlar-la amb els amics o la família. Protegir i recuperar el valencià és molt més que escoltar-lo de manera condescendent. Ús, protecció i recuperació són tres accions ben entrelligades que necessiten d’una clara voluntat cívica i política. Tenir dret a usar la llengua vol dir poder parlar-la en qualsevol situació quotidiana: en l’administració de justícia, en una oficina d’hisenda, en una consulta mèdica o en un centre comercial. Però ja sabem que en molts d’aquests llocs, només unes poques heroïnes i herois s’atrevirien a fer-ho. Treballar al País Valencià en la majoria dels casos no requereix acreditar cap coneixement de la llengua pròpia d’aquesta terra. I ja hem aprés (primer, a la força; després, amb l’autoengany de la llibertat) quina és la llengua que hem de callar en aquests casos. Protegir i recuperar el valencià és mantenir la llengua en situacions on ens han ensenyat a callar-la. Això per la part que ens toca. Pel que fa a la part política vol dir establir requisits perquè els treballadors d’àmbit públic i privat estiguen en condicions d’entendre’ns i respectar l’elecció veritablement lliure de parlar la nostra llengua.
El dret a usar la llengua també vol dir tenir l’opció d’accedir a espais culturals i d’oci en valencià (cinema, audiovisuals, teatres, fires, festivals…), espais que haurien d’estar arreu del país i a l’abast de tothom. Protegir i recuperar el valencià és garantir aquests espais. Garantir l’ús normal i oficial és això i és generalitzar l’ensenyament del valencià. Qualsevol persona hauria de tenir la garantia absoluta d’aprendre la llengua pròpia del seu país. Conéixer el valencià és un requisit indispensable per fer efectius els drets lingüístics que es recullen tant a l’Estatut d’Autonomia com a la Llei d’Ús i Ensenyament. Més enllà de respectar i fer respectar el dret a aprendre i usar la llengua hi ha el deure de proporcionar una educació de qualitat, rigorosa i plena en valencià. Conéixer la nostra llengua en profunditat és l’única manera de poder emprar-la en qualsevol àmbit, de gaudir del nostre gruix cultural i de fer-lo créixer. El sostre d’un 50% d’exposició màxima al valencià (i no garantida), la devaluació dels certificats automàtics de competència o un intrusisme incomprensible a les borses d’educació secundària són només alguns exemples de la precarietat i menyspreu que pateix l’ensenyament del valencià.
Davant la inacció o la ceguesa d’alguns, la timidesa negligent d’altres o l’agressió brutal que ara estem patint, ens queda el voluntarisme: les heroïnes i els herois. En totes les comarques del País Valencià, en totes, hi ha herois que es neguen a perdre el seu patrimoni cultural i lingüístic. Que s’entossudeixen a transmetre’l, a escampar-lo i a reivindicar-lo. Hi ha qui és valencià d’origen i hi ha, també, valencians nous de dins i de fora del país. Hi ha herois i heroïnes a tots els territoris on es parla la nostra llengua. Són herois que han decidit descolonitzar la seua ment i aprendre el català des de tots els angles per estimar-lo, usar-lo, gaudir-lo, encomanar-lo i defensar-lo. En som molts, però encara ens en falten més. Apunta’t si encara no estàs a la llista. Comencem a desobeir normes no escrites. Descobrim el nostre mil·lenari llegat cultural que tant es preocupen alguns per ocultar. Ocupem espais, fem sentir la nostra veu. Fem entre totes i tots allò que cap polític valencià s’ha atrevit a fer encara. Ens calen molts herois per deixar de ser herois i estem decidits a fer que eixe dia arribe. Serà el dia que durarà anys, un dia on podrem viure en pau usant la nostra llengua en la nostra terra.
