Vivim en un món tan ple d’imatges que se’ns fa difícil viure sense elles. Des que obrim els ulls hi ha impactes visuals que ens mantenen alerta, conscients i informats. Com la senyalèctica urbana. Ens ancoren al món real. O això ens pensem.
A València hi ha un carrer curiós: és el de la Mare de Déu de les Neus. I és que la història de la toponímia urbana encara ens pot contar històries que fa que recordem que un dia, la realitat era ben diferent. Un altre lloc de la ciutat ens recorda una Verge que s’havia especialitzat a solucionar el problema que patim molts mortals: l’insomni. Era la Mare de Déu de la Bona Son… També coneguda com la Mare de Déu del Llit. Alguns, diuen que podria ser una confusió amb una altra verge, la de la Bona Sort. Del cert, no ho sabem.
El canvi climàtic està provocant autèntics terrabastalls en les temperatures. Fa uns dies, Viena estava a 40 graus i a Zuric no sabien com combatre els 37 graus que marcaven els termòmetres digitals.
En l’Edat Mitjana açò només tenia una explicació: un càstig de Déu, un miracle que capgirava l’ordre diví per avisar-nos que alguna cosa estàvem fent malament.
Doncs a Roma en l’edat mitjana es va produir un fenomen insòlit que tothom va considerar un miracle. En ple mes d’agost, durant els dies més calorosos de l’any, a la Ciutat Eterna, va nevar. Va nevar en un lloc molt determinat de l’urbs. Va ser el 5 d’agost de l’any 358 dne. Davant del prodigi, el papa de torn va manar fer una església sota l’advocació de la Mare de Déu de les Neus. Després, aquest temple va ser conegut com Santa Maria la Major, una de les 4 basíliques de Roma. Per a recordar-ho cada any, dins de la basílica es recrea el miracle. El públic contempla com milers de pètals de flors blanques cauen de dalt en una cerimònia especial. En les reformes que va projectar Alexandre Borja es contemplava la construcció d’un magnífic sostre de fusta i or treballat per un dels millors artistes d’aquell 1500: Andrea de Sangallo. Aquell or que lluïa més que el Sol era el primer que arribava d’Amèrica.
D’alguna manera aquestes societats mediterrànies tenim molt presents les advocacions marianes perquè així recordem que al principi de la consciència transcendent humana, les divinitats eren dones.
I nosaltres tenim les nostres. Irrepetibles i intransferibles. Amb noms ben poètics, amb històries increïbles que barregen prodigis i natura. Són imatges negres, blanques, rosses, assegudes, tortes, dormides, despertes, somrients, hieràtiques… I tenen noms fascinants: Núria, Balma, Vallivana, Maria dels Gels o Meritxell, Gràcia, Mercè, Salut, de la Sort, Virtuts, Montserrat, Cinta, Roser, Lliris, Aigües Vives, Sofratge, Desemparats, Rebollet, de la Taronja, de l’Esperança… Són criatures femenines lligades a la vida, a l’aigua, a la terra. Fan ballar el Sol i la Lluna, dos astres que sempre giren als seus voltants. Blanques o negres, no importa. Una és una preciositat: la de la Bona Son. La que t’ajuda a dormir. Perquè ella mateixa està plàcidament dormida, esperant ser “abduïda” al cel. La trobem escrita tot just al damunt del Portal de la Valldigna, en ple centre històric de la ciutat.
Segons que conten, al Llibre Vermell de Montserrat, en un any no precisat del primer terç del segle XIV, estant la Mare de Déu exposada, va rebre la visita d’una llum que es dividí en tres i va envoltar la imatge. Possiblement, va ser un llamp, que fulminà la imatge. I l’estàtua quedà socarrimada. Negra com un tió, doncs. Al pintor que van encarregar la restauració de la peça –Andreu- en intentar fer la seua feina, va quedar cec. Això volia dir que la imatge –feta segons la creença per sant Lluc- era intocable, i repintar-la constituïa una profanació del canvi d’ètnia de la dona. La imatge s’havia fet al segle XII. La negror que transmetia havia de quedar així per sempre. I esdevingué mite. Quan conduïen a la foguera l’estàtua de la Mare de Déu negra de Notre Dame del Puy, els revolucionaris cridaven “Cremem l’egípcia, cremem l’egípcia!!!!… Però ara, somiem.
Hi ha algunes Mare de Déus que són negres a conseqüència del fum i la pols acumulats. És el cas de la Mare de Déu del Castell, patrona de Cullera. Però aquesta Moreneta després d’una neteja a fons, recuperà la policromia anterior.
I ara, viatgem al país de la ciència. Quan la Mare de Déu de Montserrat va ser restaurada i analitzada, es va descobrir –recordar més aviat- que la capa més antiga de pintura, era blanca. Segons que conten els treballs de restauració de l’equip de Josep Maria Xarrié, del 2001. El color original de les carnadures és un fet irrefutable. Les verges negres són negres perquè estan brutes, però possiblement no totes. Algunes guarden aquella connexió original amb la Magna Mater egípcia, aquella Isis eterna. Aquella deessa que representava el tarquim, el llot nutrici de les aigües. Verges ennegrides pel temps, els elements i les persones. El color negre que actualment presenta la Mare de Déu de Montserrat no és fruit del fum: és pintura negra. Allò que llànties i ciris farien progressivament ho va accelerar la pintura. I porta a la mà la bola del món. És Verge, i és negra. I és preciosa. Una Isis com una casa.
Una de les més antigues en terres de l’antic Regne de València és la Mare de Déu del Lledó i és patrona de Castelló. Ací la teniu. Recordeu que el lledó és el fruit del lledoner, que és l’arbre. Una imatge insòlita. Perquè és un ídol romà, que segons que conten, es va trobar dins de la soca d’un lledoner, un dels arbres amb la fusta més dura que coneixem. Aquesta imatge diminuta ara es troba “dins” de la panxa d’una imatge de la Mare de Déu femenina convencional, però no ho oblideu: l’autèntic prodigi és aquesta escultureta vagament antropomorfa que feia la funció en l’antiga Roma de protegir les parteres, les que anaven a “donar a llum”… I segurament, tingué molta feina: a través del seu cos s’endevinen traços que permeten interpretar el caràcter màgic de la imatge. Possiblement lletanies i símbols perquè tot el procés anara bé. Totes les dones embarassades s’acollien a aquesta imatge que els donava sort.
I seguint el nostre catàleg de Mare de Déu exclusives, en tenim una fascinant: segons els textos convencionals porta una taronja. Una “nàvel” potser? Impressionant. La trobarem a Olocau. I a Olocau al segle XIII no sabien què era una taronja. Ni al segle XVIII, segurament tampoc. La imatge representa una Verge asseguda amb l’infant en braços. Com la Mare de Déu de les Victòries que ara la trobem a l’església de Sant Andreu, que porta una bola del món pintada de taronja. És de les primeres que els colons cristians van portar cap a meitat del segle XIII als territoris que anaven conformant el Regne de València. I ella a la mà dreta porta una taronja. Normal, molt normal. S’han inventat històries que justifiquen la presència de la taronja. Però potser s’equivoquen. És una bola del món que algun llest va pintar amb titanlux fa potser més d’un segle. Així de fàcil. En la iconografia mariana, la Mare de Déu entronitzada sol portar una bola del món. Com ara la Mare de Déu de Montserrat. Negra i preciosa, com la nit. La d’Olocau, policromada. I ara, del negre al blanc.
Perquè potser és el moment de presentar-vos la cara més oculta d’una de les imatges més famoses del món. Blanca com la llet. És una mare amb el seu fill. Una mare tristíssima perquè el seu fill acaba de morir.
L’escultura la va fer un artista joveníssim, un home turmentat, tocat per Saturn, que va aportar al món una mica de bellesa i un xic de tragèdia.
L’ombra dels Borja és molt allargada. Tant, que alguns han intentat tapar-la, invisibilitzar-la, convertir-la en una línia informe i grotesca, on es dibuixen personatges sinistres, excèntrics, depravats, procaços, assassins i psicòpates… Però us sorprendríeu saber coses de la vida de Lucrècia, per exemple, que es convertí en una de les persones més determinants en un món que començava a existir en les primeres dècades del segle XVI. O que gràcies a la voluntat de Calixt III, l’Islam no va continuar avançant en una Europa convulsa i en completa agonia. O del seu nebot, Alexandre VI. Quan encara era cardenal de la cúria a Roma, va convèncer un amic també cardenal perquè encarregués a un jovenet una de les escultures que ajuden a pensar que l’ésser humà és molt més que enveja, pèls, ego i misèria. Com a bon Borja, convencé el cardenal francès Jean de Bilhères que pagués la comanda, perquè un xicot de 18 anys fes la imatge d’una Mare de Déu amb el seu fill Jesús mort en braços. Era una pietat, i aquesta iconografia era més pròpia de Germània que dels pobles mediterranis, però l’escena transmetia un dolor profund i una consciència molt interessant. Jesús jeia sense vida a les faldes de sa mare després d’haver patit un turment sense nom. Als vint anys, Miquel Àngel Buonarroti presentà l’escultura al públic al Vaticà.
I el que molta gent no sap és que la cara de la Mare de Déu és la de la dona d’Alexandre VI, el papa Borja. Es deia Vanozza Cattanei, i passava per ser una de les dones més intel·ligents, carismàtiques i guapes de Roma. I Jesús tenia una cara coneguda. Miquel Àngel va prendre de model el fill de Vanozza i d’Alexandre: es deia Joan, va posar de moda la barba partida a Roma i una nit se’l van trobar a la riba del Tíber cosit a coltellades. Ell també havia mort entre un patiment terrible. Es va convertir en un cadàver bellíssim. Conten que el papa Borja va plorar quatre dies seguits a les seues estances vaticanes. El dolor el compartia amb Vanozza, aquell rostre bell que Buonarroti va esculpir per a l’eternitat…
![Jaume I, rei de la Corona d’Aragó, 1208-1276. 'El llibre dels Feyts (Crónica de Jaime I)'. [València]: Vicent García, 1989. Vol. 1: reproducció facsímil del manuscrit de Poblet conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.](https://www.diarilaveu.cat/app/uploads/sites/27/2026/08/captura-de-pantalla-2026-08-04-a-les-18.32.51-420x264.png)
