Mon pare ho deia sovint: “qui té pressa no es diverteix”. No sé si era una sentència heretada dels seus majors o una conclusió a què havia arribat després de molts anys treballant al camp, però la repetia com qui recita una llei de la naturalesa. Quan jo era menut no l’entenia. Em semblava una d’aquelles frases que diuen els adults perquè sí, com “ja ho comprendràs quan sigues gran”. Ara que ja sóc gran, em fa l’efecte que aquella frase contenia una filosofia sencera. Vivim en el segle de la pressa. Ens desperta una alarma del mòbil, esmorzem drets, contestem missatges mentre caminem, escoltem els àudios al doble de velocitat perquè fins i tot la veu dels altres ens sembla massa lenta. Quan arribem a casa, posem una sèrie que podem avançar si alguna escena ens avorreix. Hem inventat la manera d’anar de pressa fins i tot quan volem descansar.
Els romans, que no eren precisament ingenus, ja havien descobert aquesta contradicció. L’emperador August tenia un lema: festina lente, “afanya’t lentament”. Sembla un acudit, però és una de les expressions més intel·ligents que ens ha deixat l’antiguitat. Erasme la va convertir en un dels seus adagis preferits i Sèneca, sense repetir-la exactament, advertia que el problema no és que la vida siga curta, sinó que nosaltres la malgastem corrent d’una banda a l’altra. Tot això està molt bé. Però continue pensant que mon pare ho explicava millor: “qui té pressa no es diverteix”. No deia que no arribaria. No deia que fracassaria. Només afirmava una cosa molt més profunda: la pressa és incompatible amb el goig. Pense en els dinars familiars d’abans. Ningú mirava el rellotge. Les sobretaules duraven més que els àpats. Algú contava la mateixa història per vintena vegada i tots rèiem igualment. Avui, en canvi, dinem en quaranta minuts perquè a les quatre tenim una videoconferència per parlar d’una altra reunió que encara hem de programar. Hem convertit el temps en una mercaderia.
Els meus passejos diaris per vora mar m’han ensenyat una altra lliçó. Si caminara amb pressa, arribaria abans al far de Cullera, és cert. Però no veuria el corriol que travessa l’arena, ni el pescador que sempre saluda amb un gest del cap, ni aquella petxina perfecta que la mar ha deixat durant la nit. Tampoc m’aturaria a mirar com canvia el color de l’aigua segons la llum del matí. La literatura també necessita lentitud. Un escriptor amb pressa només veu arguments. Un escriptor que camina a poc a poc veu històries.
Hi ha una paraula nostra que cada vegada m’agrada més: badar. Badar és perdre el temps, diuen alguns. Jo diria exactament el contrari. Badar és recuperar-lo. És mirar un núvol sense cap utilitat. És observar una sargantana immòbil damunt d’una pedra. És escoltar una conversa aliena mentre prens un cafè. Les millors idees no solen aparèixer quan les busques desesperadament. Arriben mentre badem. Potser per això els jubilats caminem més lentament. No sempre és culpa dels genolls. També és perquè, finalment, hem descobert que no cal córrer tant.
Mire els xiquets quan juguen a la platja. Ells sí que saben divertir-se. Fan un castell d’arena durant una hora sabent perfectament que una ona el destruirà en un minut. I, tanmateix, tornen a començar. Els adults, en canvi, construïm castells que han de durar tota la vida i vivim angoixats perquè no s’ensorren. No sé si el progrés consisteix a arribar abans a tot arreu. Cada vegada en tinc més dubtes. Potser el veritable luxe del nostre temps és poder caminar sense mirar el rellotge. Ara entenc el que volia dir mon pare. No era un consell contra la velocitat. Era una invitació a viure. Perquè hi ha una veritat que no apareix en cap manual de gestió del temps.
Qui té pressa arriba abans. Qui no en té, arriba amb més vida.
