Quan li diguí a la senyoreta que volia fer-me un farciment testicular, la dona decantà el cap, em feu una mirada canina interrogant, corrugà el front i demanà: de moca o de crema pastissera?… Deu voler dir un farciment tissular, corregí, per a les arrugues, amb àcid hialurònic. Això, tissular; això era, que no m’eixia!
Era la segona vegada que acudia a una clínica de medicina estètica. L’erro devia haver-se congriat en la sala d’espera, d’una explicació -no sol·licitada- que em feu un senyor d’una morenor tal que, a la llum esmorteïda del capvespre, només se li veia la blancor nívia de les boles dels ulls i la de la dentadura rutilant d’haca mossegadora que no sabia o no podia amagar.
Té dues opcions, atacà. La d’estar per casa: dos cilindres inserits en els cossos cavernosos que generen una semirigidesa moderada però suficient. O, la definitiva, somreia -a aquella dentadura li sobraven dents o a mi em faltaven diòptries-, la pròtesi hidràulica. Un repositori posterior per al líquid, amb una bombeta menuda a l’escrot que, accionada a voluntat, emplenava els cilindres implantats. N’improvisà la representació dramatitzada amb acompanyament sonor i tot i… tatxan!
Què devia haver observat aquest home en mi que li suggerira aquella digressió motivadora sobre unes pròtesis tan, diguem-ne, especials, em preguntava. Em veia reflectit en l’espill del fons i em veia major, de fotut i arrimat al marge de vegades, sí -seixanta-cinc anys més IVA-, però de senectut controlada, no pansida. Encara em veia llustrós, la veritat. Només falta que el paputxi es despasse la bragueta i m’ensenye l’obra d’art, pensava. Ai, colló, que s’alça!!
Francesc Déulofeu? Passe. Pels pèls em lliurí del conguito luminiscent aquell. La primera visita, sàpien, fou per a corregir una caiguda de parpelles que jo qualificava de natural -l’havia tinguda sempre- però el meu entorn atribuïa interessadament al pas del temps. És el que té ser un dels 14 milions d’europeus descendents de Genguis Kan o d’algun ric comerciant oriental de la ruta de la seda, argumentava jo -i n’aportava dades. Debades.
Ara tinc els ulls tan oberts que semble un mussol i, des que la meua senyora una nit s’espantà de vore’m dormir amb els ulls oberts com un cadàver en flor, dorc amb antifaç -i ella, amb el llum encés.
Després vingué una intervenció que em perpetraren de manera semiclandestina, sense anestèsia ni res, a les braves -com les creïlles-, i fou per llevar-me una llúpia de greix que s’havia format al cap, prop del front -i que amenaçava seriosament esdevenir banya luciferina. Certament, calia extirpar-la.
El cirurgià hi extragué un quist de greix de la grandària d’una avellana. I ho feu practicant una tècnica que només coneixia ell i que probablement no ha tornat a repetir: un tall circular complet al voltant de la bola sebàcia.
Amb aquesta incisió innovadora -i temerària, pel que comproví-, unir el perímetre de pell tendra del voltant, exigia una traça que el facultatiu, per la indecisió en la maniobra d’arrancada, encara no havia posat en pràctica amb cap pacient, si més no amb un que no dormira en formol, sospitava jo.
Després d’uns minuts d’hiperventilació -la seua, perquè la meua feia molts minuts que anava a tota màquina-, amb absoluta determinació mamprengué a pegar puntades i a cosir les vores sense mirar pèl -literal. I, després de mitja dotzena d’estrebades fermes, la convicció que m’havia desfigurat la part dreta de la cara ja habitava en mi.
La tensió dèrmica lateral en donava testimoni incontestable. Minut i resultat: més tes que un fus, amb el gir facial cap a la dreta vedat i sense gosar mirar-me a l’espill -per no plorar.
El benintencionat doctor Picasso lloà la costura i ignorà deliberadament l’elevació asimètrica i desmesurada de la cella dreta malgrat cridar més l’atenció que una família d’esquimals en Benidorm. Amb tot, cal dir que la sensació incòmoda de semblar un retrat picassià desaparegué al cap de dues setmanes. Feliçment, com la llúpia.
En fer la cinquantena, em practicaren una otoplàstia amb l’excusa que l’alopècia deixà de ser una amenaça latent i esdevingué una realitat palpable. Tu ja em conegueres així, em defensava. Ja, però sempre tinguí la il·lusió que acabaries operant-te, estimat… Dumbo! I vinga la carcallada feridora, com en l’escola. Me les apegue amb esparadrap i s’ha acabat el cafetí -com tota la vida-, renegava. A la meua edat, les excentricitats més absurdes poden passar perfectament per principi de demència senil, i, atén, no passa res -em resistia jo. Debades. Com veuen, estèticament parlant, anava com cagalló per séquia.
El meu entorn, a la vista dels bons resultats, s’engrescava sense aturall. Una lipoescultura, diu? M’havia empastrat el desvergonyit del meu cunyat, el seu aspecte jovenívol i el cava del sopar de Nadal -sobretot el cava… L’única solució que li veig al seu marit, senyora, és que torne a nàixer, a vore si així té més sort. Per què no deu tindre la barra de qualificar eixe abdomen descomunal de panxa cervesera o de corba de la felicitat; no és vosté tan cretí, vitat? No. I tornà el trellat, però no per gaire temps.
Mm, la seua cara em sona. És vosté el del farciment testicular? Ha, ha, ha! Quina alegria! (i la de la hipoteca, el iot i la pensió dels nanos). Sí, soc jo. Feia conya el senyor cirurgià, que graciós. Jo somreia de mala gana, però ho feia -per prudència. Li seguia la veta perquè, durant una intervenció, no saps mai què li pot passar pel cap a un cirurgià plàstic a qui no li caus bé i que, a més, ha empalmat dues guàrdies en dos hospitals diferents -un de públic i l’altre, de privat.
Han passat deu anys i encara em cague en les guàrdies de 48 hores. Ara semble un nino articulat, amb els fils tensors facials encastats en la barra -mesoteràpia, en diuen, per despistar. Per a mi, que no estan ben fixats -o massa tibants, que no ho sé. Quan gire el cap cap a un costat, el braç de la part contrària s’alça de manera combinada i, si el gir és total, sembla que estic demanant un taxi, tot el braç en alt.
I amb la part contrària, exactament el mateix romanç. Gire a una banda i a una altra. Ara sí, ara no, braç amunt, braç avall. De tal faiçó és que no coincidixen mai mirada lateral i braç en repòs. Només els puc tindre en posició de descans si mire fixament cap endavant. I això sol passar només quan camine enravenat, com un autòmat, pel carrer o quan vaig dret en l’autobús, que no gose girar el cap ni un mil·límetre perquè no em puguen acusar d’incomodar involuntàriament, amb la mà en elevació, les persones dels costats. Cavaller, m’està tocant el cul. Redrece el cap, la mire de reüll. Perdó. Jo no volia…
Però si és el del farciment testicular!! Quant de temps!! Torna-li la trompa al xic! Tot l’autobús para l’orella. Silenci.Xissttt. Calle, calle, senyoreta, li dic, vergonyós, amb un somrís ple de dents més blanques que la pell d’un opositor a notaries i un color de cara més socarrat i lluent que un corb. Ara no necessite eixe farciment, que va, m’han implantat una bombeta ací baix, d’eixes hidràuliques, que funciona de categoria; vol vore-la, senyoreta?
Com que exhibicionista, senyor agent? Soc una persona decent, exempleat de Telefònica. Allò era només una curiositat professional, crega’m. Pregunte-li-ho i en traurà clarícia. I açò del braç em disculparà, però és molt llarg d’explicar; que no em rife de vosté, li ho jure.
Per cert, eixa caiguda d’ulls que li veig -i que, en confiança, no li para gens bé a un agent de l’autoritat- té una solució ben fàcil. Atenga…
