Qualsevol que haja anat en els últims temps al Mercat Central de València haurà pogut observar –amb gran sorpresa, si feia temps que no hi entrava- la seua progressiva conversió en un objecte més d’atracció turística, on els cada vegada més escassos venedors tradicionals sobreviuen amb el cor en un puny.
No és només el Mercat, és clar. Tot el centre de València està a dos minuts de morir d’èxit: el món sencer vol visitar-lo. Aquella guia que va escriure fa anys Joan F. Mira, València per a veïns i visitants, ara hauria d’esborrar la primera part del sintagma. Ja li ha passat –irreversiblement?- a Barcelona. El turisme s’apropia de tot, no valora res –a tot arreu consumeix les mateixes porqueries i vol tindre les mateixes experiències– i, com el rei Mides (però al revés), converteix l’or autèntic que troba en plàstic o en…. (punts suspensius).
Per a denunciar la progressiva turistificació del Mercat Central, Paco Alonso ha publicat el llibre La cultura del mercat (Bromera). És un crit d’alerta contra la desaparició de les parades tradicionals en favor de venedors de paella envasada i altres galindaines semblants. Crec que era el moment oportú per a aquesta reflexió.
En gener del 1928 farà cent anys de la inauguració del nostre més important temple gastronòmic. La seua ubicació a la plaça que senyoreja la Llotja o Llonja de la seda el converteix en un emblema d’una manera d’entendre la vida, i també en un dels dos elements essencials –i contradictoris entre si- que han explicat el caràcter valencià durant generacions.
I és que els valencians som hedonistes, liberals, ens agrada disfrutar de la vida (“Viu i deixa viure”, ha sigut sempre el nostre gran lema) i som enemics de qualsevol ideologia o sistema filosòfic que obstaculitze tot això. Però no oblidem que a la plaça del Mercat també es va penjar, al juliol del 1826, l’última víctima de la Inquisició espanyola, Gaietà Ripoll (episodi novel·lat per Alfred Bosch en el relat Inquisitio). I és que aquesta és la sístole i la diàstole del nostre caràcter: hedonisme contra fanatisme, liberalisme contra integrisme, cultura contra barbàrie. Una lluita eterna on de vegades guanyen els uns i a voltes els altres…
Cal llegir el llibre de Paco Alonso per compartir el valor dels nostres mercats. No només s‘hi parla del Central de València, també es fa un repàs pels principals mercats del país (per cert que, del de Borriana, diu que conté 48 parades; no en són més de deu actualment en vigor, així que també ens hi haurem d’espavilar).
El volum conté una interessant entrevista a Ricard Camarena, que hi conta els plans per a ampliar el seu Central Bar, i els entrebancs burocràtics amb què s’està enfrontant. Precisament Ricard ha inaugurat fa poc als baixos de l’hotel Kora Lluna del Cabanyal el No Bar.
Com ja vaig glossar, Kora Lluna, del grup Kora Living, és un gegant de 428 habitacions, apartaments i estudis pensat per a atraure una clientela transoceànica. Està emplaçat al carrer Arquitecte Alfaro, a dos passes de l’estació ferroviària del Cabanyal. De seguida s’ha poblat per uns hostes majoritàriament europeus –i també nordamericans-, nòmades digitals jóvens i cultes que planifiquen estades llargues i profitoses. Alguns venen per a uns pocs dies i pul·lulen de seguida pels espais de coworking amb aire despreocupat; uns altres ja planegen romandre-hi mesos i poden donar un aire nou a un barri que ha patit molt i encara mira amb suspicàcia el turista amb xancles. Ja han passat els anys en què planejava sobre aquest poblat mariner l’amenaça de ser esbudellat com una orada per a prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar. Però l’ai al cor encara crema.
Per a contribuir a restaurar un punt de trobada dels indígenes amb els nous visitants, Camarena ha dissenyat al No Bar un local ampli d’oferta ininterrompuda de 9,30 del matí a les 12 de la nit amb una carta atractiva i diversa. Sense descartar-hi la possibilitat de muntar ipso facto una partida de cartes o de dòmino, com en les tavernes tradicionals cabanyaleres. El cafetí i el cibercafé –tradició i modernitat, diguem-ne- costat per costat.
Potser això és la manera intel·ligent d’integrar la invasió turística, no ho sé. El que no voldria és que arribàrem al centenari del Mercat Central –tornem al principi- i aquest s’haja convertit en un gegantesc souvenir. Vade retro!
