Ja podeu pegar-li voltes al nano: emigrar és sempre un fracàs. I si, a més, qui emigra per necessitat són les nostres filles, fills o éssers volguts, el fracàs és doble: personal i col·lectiu. I ho és perquè, si no hem estat capaços de retindre’ls a casa nostra, malgrat les lluites quotidianes contra la depredació del territori, del medi ambient, de la llegua i la cultura; contra la barbàrie capitalista, la intolerància política o la pèrdua constant de drets; sense ells i elles, quin sentit ha tingut tanta lluita? Per a què tant d’esforç? Per a qui?
Quan hom emigra per gust es diu turisme -de curta o llarga estada, tant fa; mal que siga temporalment per motius laborals i de guanyar un duro llarg. Diuen que ningú abandona la seua terra estimada si no és per pura i extrema necessitat -excepcions a banda. Potser tenen raó, perquè no conec cap valencià o valenciana que, en jubilar-se, se n’haja anat a viure voluntàriament, per exemple, a Madrid, Berlín o Oslo -salvant motius personals, és clar.
Mireu. Al Baix Segura, Torrevella passà de 94.803 habitants als 113.453 actuals (60%, persones estrangeres) en poc més de dos anys. En la mateixa línia, un 32% de la població d’Oriola, segons informa l’Ajuntament, és a l’hora d’ara de procedència forana, especialment en Oriola Costa. Així -i no és casual-, als jubilats nòrdics, britànics o centreeuropeus els falten temps i cames per instal·la-se plàcidament en les nostres terres -assolellades, acollidores i barates-, malgrat les excel·lències paisatgístiques, culturals o econòmiques dels seus llocs d’origen: Alemanya, Noruega o Kuala Lumpur, tant fa. Per completar el quadre, la residència temporal d’estrangers en edat laboral i d’alt nivell econòmic -els altres immigrants no pensionistes- té la consideració principalment de valor refugi o de benestança climàtica. Ucraïnesos, russos, belgues o holandesos, en formarien part.
No ho dubteu, el territori és el patrimoni col·lectiu més valuós i alhora el més menystingut -de Vinaròs a Pilar de la Foradada en trobareu testimonis ben eloqüents i colpidors, a la costa i terres endins. Perdre el territori, arrasar-lo o transformar-lo interessadament en benefici d’uns pocs és un atemptat imperdonable a la comunitat -pel seu caràcter irreversible i anorreador; mireu les Marines, per exemple- així com una traïció ignominiosa a la història dels qui eren abans, dels qui són ara i dels qui, encara que vullguen, no podran ser en el futur -si no viuen a cals pares o davall d’un pont.
I aquesta és una taca d’oli que s’estén amb rapidesa del sud cap amunt, del centre cap als seus encontorns i del nord cap avall. I, mira per on, el nostre botxí executor és el model turístic que uns i altres ens volen imposar des de fora a pur de notícies, balanços i estadístiques de rècord. I el xiquet, pobret, rebentat perquè té un treball precari -i sort que en té- i, a més, sense poder emancipar-se per culpa dels preus de la vivenda. I que vol emigrar a Suïssa, diu -possiblement a torcar culs en una residència d’ancians, a conduir sorollosos camions del fem i a menjar carn només un dia a la setmana. Que bonica la neu! Que bonica Suïssa!
Quan una comarca o una localitat -igual té la seua seua grandària o ubicació- perd la seua identitat paisatgística, es perquè s’hi ha iniciat ja una transformació de major calat: urbanístic, econòmic, demogràfic i cultural, en molts casos, irreversibles. I si, a més, aquesta desconfiguració és sobrevinguda i aliena als interessos de la majoria de la població, és més sagnant encara perquè, en compte de sumar i enriquir, representa, a la llarga, restar i empobrir, és a dir, és la seua condemna a mort. I la població d’ací mirant-s’ho com qui veu ploure, deixant-la caure.
Sense anar més lluny, en un escenari de quasi plena ocupació, quants municipi programen polígons industrials innecessaris o urbanitzacions que no estan destinades als qui ja hi viuen? Quina necessitat té una localitat d’incrementar indefinidament la seua superfície industrial o residencial quan no és una exigència de la població o del seu sistema productiu? Que en facen referèndums i processos de participació i així sabran quina és l’opinió real del veïnat i no la dels promotors, comissionistes i regidors de dubtosa honorabilitat, que ho veuen com una fatalitat inevitable -oportunitat, en diran-. I lligarem els gossos amb llonganisses…
I si, al remat, aquestes actuacions responen només a interessos aliens i espuris que, en molts casos, menaran inexorablement a la destrucció del paisatge, d’espais naturals, d’ecosistemes econòmics i laborals tradicionals (agricultura, ramaderia, silvicultura, etc.), a l’encariment de la vivenda -per augment de la demanda-, a la infradotació dels serveis bàsics -per increment de les necessitats-, a problemes de mobilitat viària i transport -per manca d’infraestructures-, a contaminació ambiental, i sovint a bosses de pobresa i delinqüència? Uf, ja ho tenim bé!
Doncs, no. Encara n‘hi ha més: l’amenaça asiàtica. Com en aquella comarca que, a una brossa desconeguda acabada d’arribar, l’anomenaven la tu faltaves, la tu faltaves de la nostra economia en perill de laminació és l’aposta xinesa pel sector immobiliari i turístic. Començaren per les botigues multipreu, després es feren amb la restauració de proximitat -bars i cafeteries- i ara fan el salt definitiu i letal a l’hoteleria i els pisos turístics (alerta, HOSBEC!). Ai, mare, si ho arribe a saber, em quede en l’estació espacial!
