Als diccionaris que he consultat no apareix la paraula anguiler referida a qui pesca o ven anguiles, però és la que va fer servir el meu amic per contar-me l’escena que havia presenciat i a més és expressió del tot plausible. Felip ha heretat de sa mare l’antiga i humil saviesa de cuinar un allipebre de xuplar-se els dits i sucar bona cosa de pa. L’allipebre és una salsa molt versàtil, idònia per a moltes menes de peix, però la reina del plat per aclamació popular és sens dubte l’anguila, el voraç, esmunyedís, tossut i vivíssim teleosti que naix a la Mar dels Sargassos i és habitant ancestral dels nostres llacs i rius i té com a centre d’operacions l’Albufera. Ma mare, que era de l’Horta, com el meu amic, se les feia portar de tant en tant de València a Alcoi, on vivien les darreres hores movent-se sense parar a la pica de la cuina. Els xiquets ens les miràvem encuriosits i amb una certa aprensió, com segurament tots els qui estan poc o no gens avesats als tractes amb aquest peix i per als quals deu assemblar-se massa a una serp, no per casualitat l’animal més furibundament menyspreat de la creació. Arribada l’hora del sacrifici la mare feia servir un ganivet ben gros o un tallant i sobre la post de fusta, amb uns colps secs i destres, quedava l’anguila repartida en trossos iguals, més aviat xicotets, perquè l’allipebre se solia servir en plats menuts de terrissa i els bocins de peix havien d’entrar preferentment d’un sol mos a la boca, delicadament, salvant l’amenaça de la raspa. El ritual, repetit en milions de llars del País Valencià, les Terres de l’Ebre, Mallorca i molts altres llocs de la Mediterrània i el món des de temps immemorials, deu ser encara per a la majoria d’urbanites i forasters totalment sorprenent i repulsiu, un espectacle que cal estalviar-se. Especialment per a les generacions més joves, educades en la bombolla de l’asèpsia que els fa creure que els ous o la carn es fabriquen al supermercat i van sempre ben embolicats en plàstic o cartró, que no han vist mai matar un pollastre ni espellar un conill a casa, que les coses cauen del cel i ningú no s’embruta en el treball de procurar-les. La mort, escaientment sostreta a l’ull públic, és una fantasia de les pel·lícules, una rutina puntual als telenotícies, d’existència diferida i invariablement aliena.
El cas és que, com un miracle o persistència alimentària d’arrel molt fonda i per això mateix difícil d’extirpar, encara hi ha establiments especialitzats en la venda d’anguiles. Vives, naturalment. Per exemple al benemèrit i molt amenaçat Mercat Central de València, del qual parlava l’altre dia Joan Garí en aquestes pàgines, el mateix sens dubte d’on ma mare es feia portar les anguiles i on el meu amic Felip, de Foios, les compra quan li ve de gust preparar un bon allipebre. I ací comença la contalla del que fa uns dies va presenciar ell en viu i en directe mentre esperava que el seu anguiler, de Carcaixent per més senyes, li amanís les anguiles de la grandària que li havia estat indicada.
Es va acostar a la parada, a una prudent distància, una senyora molt ben vestida i enjoiada amb un xiquet de curta edat de la mà. Feia tota la pinta que tafanejava per allà sense vera intenció de comprar-hi res, com la majoria de turistes, encara que pertanyia clarament a l’espècie autòctona i potser es dedicava a aquelles hores a la molt noble tasca d’alliçonar, en castellà, el xiquet. Per l’edat podia ser àvia del xiquet, va pensar el meu amic, ràpid de reflexos com una anguila. I amb aquella lleugeresa dels qui viuen tan rebé nadant a favor del corrent general acostumats a no embrutar-se amb les desagradables tasques de guanyar la vida, va preguntar al xiquet en el moment en què l’anguiler alçava enlaire la peça triada al meu amic: «¿Quieres una anguila como animal de compañía?».
Però arribava ja el moment del sacrifici i abans que l’anguiler descarregués el colp letal damunt l’anguila, tement que la sang no esquitxés l’ànima trèmula de l’infant, d’una estrebada se’l va endur a curiosejar a una altra banda. Felip es va adreçar llavors a la parella que esperava el seu torn a la parada: «Xe, heu vist? Com si la mort no formara part de la vida!». «Deu ser vegana», respongué la dona. «El que és és una pija», conclogué l’altre. Ara és quan l’anguiler, deixant el ganivet damunt la post per millor remarcar la sentència, tot acompanyant les paraules amb un eloqüent gest del braç per indicar una caiguda, diu: «D’un temps a esta part la humanitat va a la catàstrofe». I potser sense saber-ho va cloure l’escena parafrasejant un famós vers d’Estellés viu com una anguila d’inveterada, elemental saviesa.
