La jornada laboral xinesa començava a les sis del matí i no acabava fins a les vuit de la nit. La feina del meu cunyat consistia bàsicament a estudiar el funcionament de la maquinària. Això sí: punt en boca. Les úniques observacions les havia de fer al seu empresari durant el quart d’hora en què els rebia al hall de l’hotel luxosíssim. Després enginyer i oficial s’exiliaven a l’iglú per pernoctar-hi.

El punt més delicat que li remarcà Manolo feia referència a la perillositat de les màquines. Fet i fet, havia descobert que a alguns operaris els faltava un tros de dit o el dit sencer.

-No et preocupes –li va dir el patró-: el dit d’un xinès val molt poca cosa.

El meu cunyat ve fer cas omís de l’exabrupte criminal i intentà fer-li veure que li eixiria més a compte adquirir els aparells a casa nostra abans que comprar-los a la Xina, tot i que els orientals foren quatre vegades més barats.

-Tinga en compte que no compleixen els paràmetres de seguretat exigits a Catalunya, per tant cap inspector no donarà el vistiplau perquè els homologuen.

-El tema dels inspectors és cosa meua –li tallà el dir.

-Però és que no són màquines gens bones –hi va insistir Manolo, candidat número u a desditar-se-: deixen el producte raspós i de vegades fins i tot amb escates.

-Per això us tinc a vosaltres, perquè les afineu i les feu perfectes.

-No crec que tinguen una solució fàcil –hi va intervenir l’enginyer.

-En aquest cas llogaré deu o dotze xinesos perquè polimenten les peces fins a deixar-les tan fines com mamella adolescent…

País de contrastos poderosíssims, front a centenars de milions de persones que han de treballar de sol a sol per un míser plat d’arròs, hi ha una classe capitalista que es desplaça amb cotxes xapats d’or. Igualment, a la fàbrica, hi havia dies que els capatassos no deixaven que els operaris anaren al lavabo i havien d’orinar en uns recipients metàl·lics que després camuflaven on podien. En unes altres ocasions, aquests mateixos capatassos permetien que, si es parava una màquina i un parell de mecànics tractaven de reparar-la, mitja dotzena de badocs els contemplaren durant més d’una hora si els abellia.

A la fi de les tres setmanes, l’amo xinès proposà al meu cunyat que s’hi quedara com a encarregat general. Compte fet que Manolo no sap un borrall d’anglès ni de mandarí, alguna cosa devia veure-li l’altre, dic jo. Li posava casa, cotxe, traductor i servei domèstic. A més, podia portar-hi el fill si volia, i també li donaria un bon lloc de treball.

Malgrat la generositat de l’oferta, no la va acceptar.

Pel que respecta al patró català, no va ser bo ni per donar-li una gratificació a fi de mes. Així s’amassen els milions i les propietats immobiliàries.

El règim de semiesclavatge d’alguns treballadors xinesos em va fer pensar en l’estiu en què el meu fill treballà en un magatzem de pomes a Lleida.

L’horari era de dotze a catorze hores diàries, dissabtes inclosos. Un dilluns en concret en feren setze. La retribució era de dos euros i mig l’hora normal; tres, les extra.

Ell arribà a tal grau de cansament que algun dia, en anar al lavabo, es va adormir en seure a la tassa. No era l’únic a qui li ocorria.

Per aquella època, a Catalunya governaven els meus, integrats en el Tripartit. Molt edificant. Els socialistes, els iniciativistes i els republicans permetien aquella infàmia.

Vaig considerar que, tot i l’oprobi, el meu fill trauria més d’una lliçó en clar. Per una banda descobriria que els diners costen molt de guanyar als pàries. Per una altra, s’assabentaria per sempre més que el món és ple d’hipòcrites i d’aprofitats, per dir-ho blanament. Inspectors de treball, polítics, sindicalistes… Per un de bo, quants n’hi ha que són uns malparits?

Fuster proclamava en un article que Carrillo era més a prop de Fraga que no d’un miner d’Astúries. Els pocs polítics “nostres”, no voldria pensar que són més a prop de Mariano Rajoy que dels ciutadans que els hem encimbellat al càrrec amb el vot.

No ho sé, segurament són manies meues, però l’altre dia vaig dinar amb un amic diputat i vaig tenir molt males vibracions. Gairebé li queia la bava quan parlava de Rajoy.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Els cunyats també viatgen (1)
Comparteix
"Diu que no menjà llagosta tots els dies perquè a la fi se’n va cansar. Les tenien vives i triaves la que volies. No saben viure ni res els potentats dels països comunistes!"
Notícia: La trampa electoral i la trampa abstencionista
Comparteix
Si l'esquerra institucional necessita els moviments socials per aturar el feixisme, per què s'esforça tant en debilitar-los?
Notícia: Per què el franquisme és pitjor que el feixisme
Comparteix
Les dretes radicals espanyoles poden connectar amb símbols, relats i xarxes d’una tradició que conserva acceptació social. Vox expressa esta reactivació de manera especialment explícita. Les convergències discursives i aliances del PP amb l’extrema dreta obliguen a examinar la normalització d’elements d’aquell llegat.

Comparteix

Icona de pantalla completa